Foto: BMWQuan allò del "relaxing cup of café con leche in plaza Mayor", un regidor socialista va presentar una moció al ple municipal de Castelló, demanant que la ciutat s'oferira com a subseu d'uns improbables jocs olímpics a Madrid. El PP, aleshores amb una majoria absoluta escandalosa, s'hi sumà entusiasta.
Em vaig quedar tot sol votant en contra. El PP de seguida va dir que jo Barcelona sí però Madrid no, perquè el catalanisme tal i tal. El regidor socialista va vindre a dir el mateix, però en un to més baix, com si li fera vergonya coincidir. De res valgué que jo explicara que més enllà de la improbabilitat que Madrid guanyara aquella candidatura, el tema de les subseus estava també molt acotat, i a nosaltres proposar-nos per a ser la dels esports marítims, quan la València de l'American's Cup estava també interessada i millor comunicada, ens condemnava a un fracàs segur. Un error no forçat, per mantindre el llenguatge esportiu.
Però la meua negativa no era contra el fet que Castelló fóra seu d'alguna gran competició, tot el contrari, el que no volia era ser seu d'una enorme frustració. Per això vaig dir que era de l'opinió que calia proposar-nos per a ser seu oficial de competicions d'esports minoritaris, o de categories inferiors. Perquè igual associàvem el nom de la ciutat als valors positius de l'esport, i era una forma d'omplir hotels i restaurants fora de temporada. Governant nosaltres vam ser seu de diferents competicions internacionals, en diferents disciplines esportives. Un èxit econòmic i d'imatge.
M'ha vingut al cap escoltant al professor Héctor Beltran en el VI Workshop d'Economia Valenciana, organitzat per la Fundació Nexe, en el que va fer una interessantíssima intervenció sobre la transició energètica associada a la mobilitat, fent un esment molt lúcid sobre el futur de les bateries de liti.
Els estudis, afirmà, ens adverteixen que al primer món, ben aviat caurà la mitjana de vehicles habitant, a un per cada huit persones. Molt menys que en l'actualitat, i això serà bàsicament per l'auge dels vehicles compartits, Uber i tot eixe sector. Mentre que en paral·lel i fruit de l'esgotament dels combustibles fòssils, transitem cap als vehicles elèctrics.
Un canvi de paradigma que implica una dràstica reducció en la fabricació de vehicles, amb les conseqüències que podem imagina sobre l'ocupació. I en paral·lel un esforç immens per a la reconversió del sector, cap a motors que s'alimentaran amb energia elèctrica. I per això, cal una fabricació massiva d'estes bateries. D'una manera, si se'm permet, una miqueta primària, s'ha encetat una guerra territorial per posicionar-se com a possible ubicació d'una megafactoria de bateries elèctriques. El País Valencià ja ha mostrat interés, igual que Catalunya, Andalusia, Extremadura per partida doble, Castella i Lleó, Galícia, Cantàbria, el País Basc, Navarra i l'Aragó. És obvi que l'Estat no tindrà tantes megafactories, i que alguns quedaran o quedarem fora.
Si no podem ser subseu olímpica, potser cal apostar per ser seu en una altra competició. Què tal si ens plantegem ser la més gran i més important planta de reciclatge de les bateries que aniran acabant la seua vida útil? Encara no s'ha posicionat ningú de forma oficial. I si som els primers?
Els residus de les bateries, tenen coure, liti, cobalt, entre altres materials, i sense anar massa lluny, UBE que té la seua principal factoria europea al Grau de Castelló, des d'on controla i dirigeix les seues instal·lacions d'Europa i Amèrica, consumeix part d'estos materials a reciclar. No és cap ocurrència, a Schwarzheude, a la RFA, BASF i CATL, dues companyies punteres, ja estan fent-ho.
En la vida, i en economia, val la pena conéixer bé quines són les nostres forces, i encetar aquelles batalles que podem guanyar, i ens poden aportar beneficis reals a curt i llarg termini. Pegar-se cops de colze per estar en carreres on difícilment podrem fer pòdium, és malbaratar oportunitats i sobretot, diners públics. Cost d'oportunitat. Que li pregunten a Madrid quants milions s'ha gastat per no voler ser menys que Barcelona, sense més resultat que fracassos i frustracions, mentre altres, han organitzat competicions potser menys vistoses, però que han deixat guanys a les seues ciutats.
