Benvinguts a Natzaret, el pati posterior (sense platja) de València - Vicent Molins

VALÈNCIA.  "Aquí que me detenga. Que también yo contemple un poco la naturaleza. Azul esplendoroso de un mar de la mañana y de un cielo sin nubes, y una ribera amarilla: todo hermosamente y con plenitud iluminado", es llig al costat de l'antic Benimar, en cita a Kavafis. Ací el que hi ha és una sensació que, com un assot, iguala este escenari cara a la mar amb les fotos de la vella sénia abandonada de Txernòbil. Un temps mort, un paisatge desconnectat de la realitat, només distret per algun ocasional BMW que es deté sospitós al costat d'alguna de les barraques de la platja.

Cap al centre del barri, arribant pel carrer Baix de la Mar (la mar tot el temps), torna el batec. Una plaça de poble. He quedat enfront de l'església amb alguns veïns o antics visitants habituals. Què va ser de Natzaret, què és d'este Natzaret? El pati posterior de València, aïllat per complet al sud. Durant molt de temps estigmatitzat.

"Des d'un poble de pescadors i agricultors de la platja de Russafa que nasqué per tal que els qui anaven al port passaren la quarantena. a un pol d'atracció turística -la seua platja-. Des d'un barri obrer i humil especialment de portuaris i destí d'immigració andalusa a un barri marginat dels afores de la ciutat". Rafa Pastor és fill de mare de Ceuta i pare valencià, una segona generació que se n'anà prompte a altres barris. "Mos pares quan ixen de Natzaret continuen dient anar a València".

"Natzaret guarda un secret. Va ser el lloc on amagaven els leprosos i altres malalts i ara és la platja inexistent i desapareguda que quasi ningú recorda", assenyala Rafa Lahuerta, que era xiquet quan havia sigut la platja de la seua família. I no va tornar fins a 1999 quan va arribar amb el seu vespa per a trobar un paisatge irreal: una franja des dels límits de la qual s'albira la Ciutat de les Arts i les Ciències, amenaçadora; un PAI paralitzat; la mar feta formigó.

"El seu origen com a llatzeret, on destinaven a les tripulacions en quarantena que arribaven al port, és terroríficament premonitori del discórrer que ha tingut el poble", conta Felip Bens. "Natzaret era un poble entranyable, a l'altre costat del port, quasi una simetria del Cabanyal, amb les seues cases paral·leles a la mar, la seua platja d'arenes fines amb barques encallades, Benimar, les cases baixes (algunes fins i tot d'aire modernista)..."

Rafa Pastor em puja al seu cotxe per a pegar una volta. "Estos carrers -diu assenyalant a una amb xicoteta ànima d'avinguda- sorgiren sense ordenació pràcticament sobre la platja, les barques es lligaven a les finestres".


"La fascinació per Natzaret és estranya. Naix del furt de la platja a mans del port, però al mateix temps és la mateixa platja inexistent la que li atorga galons. Tot implica la presència de la mar però la mar no està. Els carrers, les cases, l'ambient. És un barri mariner sense mar".

La platja, durant una part de la història tan bella com la de les Arenes (o més, diuen alguns veïns), va ser amputada a partir de 1985 per a ampliar el port, encara que des de feia temps Natzaret s'havia resignat a no tindre-la. "Anys abans ja estava prohibit el bany, mai en la meua infància em poguí banyar allí. S'havia acumulat el fem que abocava el riu, condia la percepció que era irrecuperable", indica Pastor. No hi hagué contestació social. Va ser un procés tan traumàtic com interioritzat. El poble de platja que es queda sense platja, cec de mar.


Toni Sabater escrigué en un dels seus dietari: "L’altre dia feia un matí humit i amb el cel tancat. Després d’esmorzar vam recórrer entre tolls el carrer Castell de Pop fins al seu final mutilat. Unes grues immenses a les que la boira del dia donava una qualitat un tant fantasmagòrica marquen en la llunyania l’espai de la platja que va ser i el de la perduda mar. Hi ha jardins solitaris i alguna fàbrica oblidada o saquejada que accentuen la sensació d’abandó, i les palmeres sorprenen per la seua quantitat. Em van portar l’habitual malenconia".

Passem per Casa Jomi, potser una de les poques referències d'este poblat que atrau, pel seu exotisme, els veïns de la resta de la ciutat. Allí el tumult de nits tavernàries fa que fins i tot la màquina de pinball es transforme en taula auxiliar on bressolar el plat de polp sec, prèviament sotmés al furor del sol i més tard abrasit per les flames. En este pas, Rafa Pastor entona la paraula justícia: "Li llevares un element primordial, la platja, però què li has donat a canvi? Hi ha un sentiment d'oportunitat perduda. Salta a la vista a mesura que t'aproximes, especialment des del Grau i la Ciutat de les Ciències, que són els barris més pròxims. Encara així, Natzaret ha mantingut el seu aïllament de la resta de la ciutat perquè es manté el despoblat que hi ha des de l'estació del Grau i la fallida de la urbanització del sector Moreres. No hi ha per tant la possibilitat de pegar una passejada urbana cap als dos barris més pròxims".

"La platja no tornarà, però Natzaret mereix un futur digne", resumix Felip Bens. Passem per Katanga, un grup d'habitatges de baixa qualitat en el carrer Stella Maris, abans ocupada per població gitana progressivament substituïda per immigrants subsaharians; recorrem l'antic campament de Les casetes de paper; fem parada en el bar Casa Aquilino, refugi de parroquians amb costums fixos. Rafa Lahuerta recorda als camioners que "es movien pel sud de la ciutat. Follaven en els 'garitos' térbols del camí dels Moreres i menjaven en Aquilino. De tant en tant es jugaven el sou en una partida de cartes en algun dels xalets que busquen la mar però només troben formigó. Potser hi ha una cançó per a eixe lament. És de Comité Cisne, "Dulces horas", 'los setos no son setos, sino muros de hormigón...'. També hi ha una pel·li, 'Los chicos del puerto'. Comença en el cinema d'estiu abandonat que hi ha just davant de Casa Aquilino".

I allí està el cinema d'estiu abandonat, mirant cap a una platja que no existix. Mentres tot el front litoral roman encallat, en silenci sepulcral, com en quarantena, la resta del vell poble té aspecte d'ajusticiat. El pati posterior de València, que tracta d'endreçar-se a poc a poc.