Camí d'Ítaca

 L'àvia es treia les dents, postisses és clar, i ho feia independentment que li diguéssem que allò no quedava bé davant les visites... Aleshores jo era adolescent i malgrat que amagava de renyir-la, en el fons em feia molta gràcia el fet, i la meua imaginació l'associava a aquella escena de Hamlet on calavera en mà declamava la tan dita "Sero no ser, he aquí la cuestión.”

Aquell fet tan anecdòtic, i d'altres com les carreres que fèiem amb la seua cadira de rodes per casa, o l'estesa de calces "de coll alt" que penjava en primera línia de terrat, donant a entendre que era una dona neta i atesa, ens la feien present cada dia.

No vaig aprendre a fer ganxet, però si a omplir budell i fer xoriços amb ella. Les temporades que estava a casa, tot i les seues limitacions físiques, la disfrutàvem molt. A casa ja n'érem més de cinc i fèiem rotgle al seu voltant. Reíem amb les seues contalles sobre les aventures que havia passat al camp mentre cuidava bous, i li fèiem repetir la historieta d'aquell camisó amb forat que miraculosament havia aconseguit que el meu avi no l'hagués vista mai despullada i que tan mateix hagues sin tingut catorze fills. A la nostra imaginació, aquell forat era com l'armari de "Las crónicas de Narnia", l'entrada a un altre món, aquell d'on venien els nens.

Temps després, en agreujar-se el seu estat i davant la dificultat sobretot per moure's, els fills, entre ells el meu pare van decidir d'ingressar-la a una residència.

Ningú dels nets sabíem el que era, ni n’havíem visitat mai cap. Els més grans ens hoimaginàvem com un hotel, o inclús com un avió, i fèiem broma sobre el fet d'haver de triar ‘finestra’ o ‘corredor’ o habitació doble o individual perquè això abaratia o encaria l'estada. Beneïda ignorància. Eren els principis , eren centres exclusivament privats i amb noms tan apocalíptics com "Nuestra Señora de la Esperanza" o al·lusius a altres verges i divinitats.

A més de dos-cents cinquanta kilòmetres, anar a veure l'àvia es va quedar en tres viatges a l'any, i malgrat que de tant en tant ens la posaven al telèfon, entrar amb deu xiquets a un centre per a majors van acabant sent molt restrictiu, i poc agraït per a tots.

Els anys i les circumstàncies han fet que avui dia haja hagut d'anar a alguns centres de dia o residències per a majors i voldria dir que ho faig amb uns altres ulls, o que elque veig és quelcom diferent del de tants anys enrere, però seria enganyar-me. Han millorat en l'attrezzo i han augmentat el parc tecnològic, ha minvat l'espai per persona però han augmentat els botons que pots prémer per no se sap què, ha disminuït la ràtio de persones per atendre amb la mateixa proporció que s'han afegit càmeres i alarmes per vigilar-te.

S'ha congelat el nombre d'arbres per resident, i els jardins han quedat com un objecte de luxe per exhibir als catàlegs o a les pàgines web, han desaparegut els sants oficis dels escoltadors i passejadors; i el fil musical ha quedat en desús davant una bateria de televisors de bones dimensions i àudio estrident on entretenir les hores.

En absolut en puc parlar de les persones i dels professionals que hi treballen, només.

sóc una visitadora per hores, algú que ha acompanyat a la pròpia mare a preguntar,conèixer i barallar opcions; però com desentendre's d'eixe patró de mirada que et parlaen el seu silenci, de les mans buscant agafar-te de bracet per posar-se de peus iintentar caminar, d'aquells que en travessar la porta et pregunten: vens a buscar-me¿?, i dels que volten i volten buscant la sortida.

Res ha canviat en 30 anys per millorar el benestar de les persones majors quandecideixen, o ho fem nosaltres per ells de treure'ls de casa i fer-los creure, si tenenencara la capacitat mental adequada, que allà on aniran estaran millor que a casa.

Atendre al percentatge de víctimes de la tercera edat ocorregut a aquests establimentsfa feredat. És insuportable no posar-ho de manifest i inclús denunciar-ho. Cap personaes mereix uns mínims tan execrables, ni aquest menyspreu a la vida i la mateixacondició humana.

Cap argument no justifica l'abandó d'auxili, com tampoc la llarga espera i el silenciadministratiu, o la impune ‘selecció natural’ feta per algunes institucions davant elcol·lapse sanitari.

Qui haguera tingut un ‘Arca’ per salpar mar endins i haver-los almenys allunyat delprecipici i l'exposició al perill...

Fan falta encara més veus com la de l'escriptor Rafael Soler, a la seua novel·la"Necesito una isla grande", poètica en les formes i alhora reivindicativa davant el tracteque reben les persones de la tercera edat, fent valer allò que ens regalen i hem deixatd'apreciar, retent homenatge a una condició a la qual tots estem abocats a arribar, imillor que així siga.

Quan la millor opció és fugir, quelcom no s'està fent bé allà on són o aparquem alsnostres majors.