Canvis que es queden

Si tot és important, res és important. Màxima universal per a gestionar amb intel·ligència el nostre dia a dia. Si partim de la base que no es pot arribar a tot per falta de recursos materials (i sí, el temps també és un recurs material) no hi ha més remei que prioritzar entre allò urgent, allò necessari, allò important i allò accessori. Quan una força política assoleix responsabilitats de govern ha de saber també prioritzar.

L’administració pública, especialment la valenciana, pateix manca de recursos. I no parlem només de la manca de finançament i haver de pagar un deute provocat per l’Estat amb la seua discriminació. Parlem de la falta de mans, l’escassetat crònica de treballadors públics que té el País Valencià després dels anys de retallades del PP i la vigència d’una absurda taxa de reposició (percentatge de vacants de funcionaris que es poden pressupostar per a cobrir) que no hi ha forma de suprimir del tot, per més governs-més-progressistes-de-la-història que hi haja a Madrid. Tampoc ajuda la manca de motivació -siguem suaus- per a cobrir places públiques pressupostades de determinades persones de la pròpia Generalitat. En resum: a canvi d’estalviar dinerets ens estalviem drets i capacitat transformadora dels governs progressistes. Jo hi veig clarament un mal negoci, però què sabré jo.

A més, en el cas de governs amb voluntat transformadora no se’ns pot escapar una cosa: governar no és manar. Podem arribar a creure que guanyar les eleccions, poder conformar una majoria parlamentària i un poder executiu et dóna la capacitat d’impulsar les polítiques que cregues i quan cregues. Ingenuïtat, se’n diu. No parlem només de l’enorme i decisiva influència dels poders econòmic i mediàtic (que de tantes connexions a voltes es fan indistingibles l’un de l’altre), sinó de la pròpia estructura de l’aparell de l’Estat, des de la capacitat d’intervenció política del poder judicial fins al poder real de veto que tenen les estructures -per no dir nissagues- funcionarials que controlen els circuits administratius. Espais que no es presenten a eleccions i que són d’extracció tradicionalment conservadora.

És per això que cal filar prim i saber aprofitar al màxim la capacitat de transformació que es té des d’un executiu, que és molt gran i a l’hora limitada. En este sentit, a l’hora de prioritzar les persones responsables de governs progressistes s’han de fer una pregunta: com puc ampliar drets i convertir-los en irreversibles? Com podem crear les condicions perquè el dia que les forces conservadores retornen al poder polític no puguen desmantellar els avanços aconseguits? Els millors canvis són els canvis que creen valors en base a drets i es queden perquè el cost social i polític de desfer-los és massa gran fins i tot per als seus enemics.

Per exemple, el matrimoni entre persones del mateix sexe. Una mesura valenta, fortament contestada per amplis sectors conservadors que ara ni el mateix Pablo Casado en eixir d’una missa franquista s’atreviria a tornar enrere: és un dret consolidat.

Ací a casa: el Xarxallibres. Totes les famílies valencianes tenen dret a llibres escolars sense haver-los de pagar. Una cosa especialment important per a les més vulnerables, però que és un dret que s’estén a tota la població i això el fa especialment potent. A més, una forma magnífica de crear xarxa, d’ensenyar a compartir, de posar en valor les coses comunitàries més enllà de l’individualisme.

I una altra mesura de profunditat impulsada per Vicent Marzà a Educació: l’educació universal gratuïta als dos anys. És una mesura de fort impacte social perquè ataca les desigualtats d’origen de l’alumnat valencià. Ara les famílies que no podien pagar una escoleta privada i no tenien accés a una plaça pública tindran els mateixos drets que les famílies amb rendes més altes. L’escolarització als dos anys no és obligatòria, però ja és un dret universal per a qui en vulga fer ús, siga qui siga. El missatge és clar: els serveis públics i les polítiques que es fan amb els nostres impostos serveixen per a cuidar-nos a totes i tots.

S’atreviria un hipotètic i gens desitjable govern PP-VOX a tombar estes dos mesures? A tornar a fer pagar el llibres i a eliminar el dret a l’escolarització gratuïta en dos anys? Bé, del neozaplanisme i la ultra-dreta ens ho podem esperar tot, però molts malabarismes haurien de fer a curt termini. El que és segur és que voldran erosionar el sentit comunitari per a imposar l’individualisme que tant afavoreix als sectors que ells defensen. Seguiran lluitant contra allò públic: sanitat, educació, serveis socials, pensions... I no només perquè els seus amics es puguen omplir les butxaques fent-ne negoci, sinó també per tot el que signifiquen: la societat cuida d’ella mateixa, es dota col·lectivament d’instruments per a desenvolupar-se, per a guarir-se, per a tindre cura dels que ho necessiten, i tot això sense mirar el compte corrent. Els uns cuidem dels altres. Allò públic és lluita de classes: els rics ho saben i per això intenten desmantellar-ho.

Per això és imprescindible saber eixamplar drets i omplir de continguts els serveis públics, com hem fet al País Valencià amb el Xarxallibres, l’educació gratuïta universal als dos anys i altres iniciatives. Perquè cal que es consoliden, s’utilitzen, s’estimen i tinguen la importància social que els ha de fer irreversibles inclús si les forces retrògrades tornen al poder polític. A més, eixamplar drets i millorar materialment el dia a dia de les persones és, probablement, la millor manera d’evitar que tornen.