Maria Bravo – “En Ambra pots viure moltes vides”
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
Entrevista amb l'escriptora sobre literatura, relats i el seu llibre Biografia del foc
Hi ha gent que només vol vore el món en flames. Uns altres aconseguixen conduir la passió piròmana cap a la literatura. Açò és el que ha fet Carlota Gurt (Barcelona, 1976) amb el llibre de contes Biografia del foc (Proa, 2023) / Biografía del fuego (Libros del asteroide, 2023). Parlem d’este llibre amb l’autora, també, de Cavalcarem tota la nit (Proa, 2021) i Sola (Proa, 2020).
El títol és perquè a tots els personatges els crema alguna cosa dins? Potser. És una idea que ix en diversos contes: cremar-ho tot o que alguna cosa et crema per dins. També m’agrada perquè molts relats parlen de la catàstrofe: allaus, incendis, Txernòbil… Són contes escrits després de la catàstrofe. Tots tenim catàstrofes i naufragis, grans i menuts, i des d’eixe lloc està escrit el llibre. Al cap i a la fi, tots tenim un piròman dins.
Has escrit contes que assenyalen què hi ha d’insòlit en la normalitat… D’algú que escriu allò que més m’interessa és la mirada que té sobre el món. Escriure és una manera de mirar. Al remat ens agrada llegir a un escriptor per la forma en què ens fa vore les coses d’una manera determinada. Sí, escriure és una manera de posar per escrit la teua mirada sobre el món. No vol dir que parles necessàriament de la teua vida, però no ho pots fer sent una altra persona. Escrius des de qui eres. Si ho penses, la quotidianitat és el més extraterrestre que hi ha, anem tots dissimulant tot el dia, fingint una normalitat aparent… Per això m’interessen més els personatges i les vides normals que no les grans coses.
I recomanes llegir els contes en orde i com a màxim dos cada tongada. Molta gent llig els llibres de contes com si foren una novel·la, tots seguits. Al final es barregen les idees, les històries, els personatges… Al conte se li ha de donar un espai per a llegir-lo i per a escriure’l: el temps creatiu que li has de dedicar per a triar el to, el llenguatge i cada element, també és diferent al procés de fer una novel·la. L’orde és perquè alguns dels contes estan lligats amb els anteriors, i també perquè un llibre de contes és com un disc: tu fas un orde que no és aleatori. Estàs busca un recorregut.
«Els contes han de ser molt més redons que una novel·la»
Després d’una novel·la has tornat a fer contes, un gènere a vegades considerat menor i amb menys lectors. M’interessen molt els contes. No els considere un gènere menor. Demanen un cert domini de la concisió. Els contes han de ser més densos, tindre una certa intensitat. El lector de relats és més exigent perquè també tenen una part de frustració: si t’ha agradat el conte, quan s’acaba has de començar un altra història; si no t’ha agradat, et queda un mal sabor de boca. Han de ser molt més redons que una novel·la.
Tu eres traductora, però és la primera vegada que et traduïxes a tu mateixa… Em feia una miqueta de por, perquè la meua llengua sentida, de criança, és el català. Xino xano vaig anar agafant més desimboltura i la veritat és que estic contenta amb el resultat. Quan una altra persona fa la traducció, encara que siga bona, sempre hi ha alguna cosa que no acabes de sentir com a teua. Anava canviant coses en les dos versions, i fins i tot un dels contes acaba diferent en cada idioma, perquè vaig canviar un paràgraf al final. D’eixe procés, allò que més m’ha costat és trobar les paraules. Les paraules tenen moltes dimensions: semàntica, fonètica, poètica… Vaig estar mesos llegint només en castellà, per exemple a Chirbes, per a despertar el castellà passiu que tinc dins però que gaste poc. Cada paraula té una bambolla emocional, segons la teua vida, les teues experiències. La llengua i l’emoció van molt lligades.
«Parem de parlar de maternitat les dones,
i que en parlen els hòmens!»
Hi ha molts xiquets en els teus contes i això no és massa comú. Fins ara evitava posar-ne, però has d’escriure des del teu moment vital. El meu era post-divorci, amb nens, i m’ha eixit parlar-ne. No m’agrada que els contes parlen de maternitat. Ho fan més del fet de ser fill que del de ser mare. Açò d’estar les dones tot el dia parlant de maternitat em té un poc farta. Parem, i que en parlen els hòmens!
Explica a algú que no escriu què és escriure? Hi ha una part d’ordenar els pensaments, de processar les coses que et passen. No vol dir que escrigues sobre allò que et passa, però la teua vida està en allò que escrius. I després, si t’agraden les paraules, si t’agrada la llengua, hi ha una forma de felicitat en trobar una frase que t’agrada.
Desapareix Biografia del foc. Quin relat salves? Crec que “La màquina immensa”, perquè inclou un joc sobre com s’escriuen els contes, un altre sobre com és la vida en parella, etc. També té metàfores que m’agraden, “perdre l’àncora”, i també hi ha humor i ironia. Té un poc de tot i un final que no és un final. M’agrada! Però també salvaria, per exemple, “Bales de palla”, un text que t’arrossega, que et remou per dins.
Óscar Mora (Dolores, 1978) és crític literari, guionista, corrector editorial i contacontes. Col·labora en mitjans de comunicació en paper i digitals ressenyant llibres i fent entrevistes, que és una excusa com altra qualsevol per a dedicar tot el temps que pot a llegir.
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
L’incendi de Campanar ens posa davant la qüestió de sempre: son tots els morts iguals?
Quin és el pes de les nostres decisions? Què seríem si no ens subjectara l’obligació de ser allò que som?