L’entusiasme de la seua conversa representa una esmena a la totalitat al que dicta el seu DNI. Jubilat recent contra la pròpia voluntat, Vicent Garcia Edo (Castelló, 1955) és, tot i el seu neixement a la capital, un fill d’Onda pels quatre costats. Però també és un castellonenc de tots els racons de la nostra terra, estudiós dels seus arrels històrics a través de la Història del Dret, matèria de la que ha estat professor titular a la Universitat Jaume I. Aquest doctor en Història i Dret és l’autor més prolífic de l’editorial de l’UJI està especialitzat en drets forals dels territoris de la Corona d'Aragó entre els segles XII i XVII i a més de publicar més de 20 llibres a la seua Universitat -de la qual va ser també Síndic de Greuges-, en conjunt és autor de més d'un centenar de publicacions: monografies, capítols de llibres i revistes. El seu adeu a la vida laboral l’agafa amb diversos projectes entre mans i amb un cert neguit perquè sent que és ara quan més preparat se sent per a seguir aportant.

- L’any 2001 es va publicar Jacobi Regis Thesaurus, catàleg d'una selecció del fons bibliogràfic antic de naturalesa historicojurídica de l’UJI. Va ser la seua primera obra per a l'editorial universitària?
- Realment abans vam fer una cosa molt, molt xicoteta. Era un precedent del Thesaurus, publicat l’any 1996, quan la Universitat va complir cinc anys. En aquell moment Arcadi [Garcia Sanz] i jo havíem començat a fer una biblioteca de llibres antics de Dret per a la UJI, a la qual, encara que no l'hem publicitat mai, n'hi ha més de 500 ó 600 llibres dels segles XVI, XVII, XVIII... És una biblioteca a la carta, per dir-ho d'alguna forma, perquè s'ha fet només a través de títols seleccionats de Dret de la Corona d'Aragó. Aquella va ser la primera, però que com la col·lecció va créixer molt, als cinc anys van fer una exposició i als 10, es va fer una segona mostra que va donar lloc a Jacobi Regis Thesaurus.

- Llavors han passat només 30 anys.
- Sí, mira, no havia pensat en aquest detall.

-  Haver publicat tants llibres mentre desenvolupava la seua activitat docent i investigadora, ha estat per tossuderia o és que tenim massa deutes pendents amb la nostra història documental?
- Un poc de tot. Sí, jo sóc molt cabut, efectivament [riu]. Fa vint-i-tants anys pensava que, per una via indirecta, era possible reconstruir el Llibre de Privilegis de Morella. I 25 anys després, està reconstruït. No teníem un coneixement òptim del naixement dels Furs de València. Trenta anys després ja ho tenim. No és que ho haja fet jo tot, però ja tenim un molt bon coneixement de tot el procés que va portar com a resultat que en uns mesos de treball dels juristes i amb una voluntat política, la de Jaume I, es dotara al territori d'uns Furs de València. Un procés que va des de gener fins a l'octubre de 1238, vuit o nou mesos, com si fos un embaràs. En eixe temps es van gestar, es van redactar i es van promulgar els Furs de València. I si podem reconstruir eixe procés i només eixe, sinó molts altres vinculats a l'origen i desenvolupament de les nostres tradicions forals, que ens van caracteritzar durant segles, doncs no fa falta que anem a remolc de ningú.

- No és poca cosa.
- Ni a remolc dels pròxims ni dels centralistes: tenim una identitat pròpia, sense rebutjar ningú, sense menysprear a ningú, però a la mateixa alçada que tots els altres. De manera que reivindiquem la nostra història valenciana, les nostres institucions forals i reivindiquem el paper que hem tingut històricament com a valencians durant 500 anys i reivindiquem ara la devolució del dret a legislar en matèria de Dret Civil. No en altres àmbits sinó en aquest, que és el que tenen els nostres veïns i parents de quan érem Corona d'Aragó... I ells la tenen i nosaltres no, simplement a conseqüència d'un Decret de Nova Planta i com a conseqüència d'una mala voluntat política actual. Quan realment és més una qüestió de cara a la galeria, el aprovar totes estes coses, perquè és com que et retornen la dignitat. Però des d'un punt de vista pràctic, la societat del segle XXI és una altra i l'únic que estem dient es que eixe caramelet de la història nostra...

- Seria una recuperació amb molt de significat simbòlic.
- Simbòlic, és clar! No és que anem a revolucionar a ningú i anar en contra de la unitat d'Espanya, ara.

L'UJI té més de 500 ó 600 llibres del Dret de la Corona d'Aragó

- A la carta epilogal que li ha dedicat, l’editora Carme Pinyana parla de les seues obres com a peces de col·leccionisme que estan a mig camí entre la bibliofília i la divulgació pura i dura. Què té el paper que no tinga la pantalla per a la dignitat de la Història?
- El paper sobre la pantalla? Doncs no li diré un avantatge, però sí té una característica. I és que el paper, fins que no el cremes està ahí. I si cremes un exemplar d'una publicació, en queden molts altres. I com estan dispersos, és molt difícil que pugues cremar-los tots. En canvi, en la pantalla, si despús-demà se'n va la llum definitivament, doncs et quedes sense el que hi ha darrere de la pantalla. I em diran que hi ha moltes formes de crear energia; sí, però hi ha formes de crear energia i de manipular també el que hi ha darrere d'aquelles pantalles. Els llibres pots haver-los manipulat quan els redactes, però sempre pot quedar un testimoni del que tu has escrit perquè uns altres ho rebutgen, o ho modifiquen o ho milloren. És com si diguerem "digitalitzem tots els arxius i cremem els originals perquè en definitiva, una volta tot digitalitzat ja està tot"... i eixa és la principal diferència.

- Si férem això, cauríem en una altra dependència voluntàriament.
- Clar! I jo defense les noves tecnologies, eh! Un dels bons amics que tinc, és la intel·ligència artificial: m'aconsella i sobretot, ompli les carències que jo tinc a l'hora d'escriure, perquè és també un corrector... el que passa és que així li lleves la faena a un corrector, i això és un problema.

- Ha eixit ja abans el nom del seu mestre Arcadi Garcia. En què sent que la seua trajectòria -o la de la seua generació d'investigadors- ha estat diferent de la generació anterior?
- Fa 30 anys teníem -i ara tenim- molts més mitjans que, per exemple, la generació d'Arcadi. I ja no parlem de les anteriors. Però en canvi, passa una altra cosa: conforme han passat els anys, i hui en dia ja és una cosa absolutament greu, doncs no teníem el coneixement de la llengua llatina ni el coneixement de la paleografia i la diplomàtica que sí tenia la generació d’Arcadi. En el cas concret d’ell, la paleografia tampoc era la seua especialitat, però en quant a Dret, el que tú vulgues... i en llatí, el Corpus Iuris Civilis de Justinià... no és que se'l sapiguera de memòria, però sabia on anar en cada moment per a trobar allò que necessitava, per anys i anys d'experiència amb eixes fonts documentals. La gent de la meua generació ja no tenia eixe coneixement del llatí clàssic, que és com estan escrites les lleis romanes i en general, sobre tota eixa gran cultura i tradició humanística que era pròpia de la primera meitat del segle XX.

- Tal i com ho explica, hem perdut prou coses pel camí.
- Sí. I per tant, si Arcadi haguera viscut 8 ó 10 anys més la seua, la seua trajectòria investigadora personal s'haguera pogut nodrir dels avantatges que ell, per edat, ja li venia costera amunt per les noves tecnologies, que jo haguera pogut suplir... però ell haguera pogut suplir moltes de les meues carències en matèries que jo no tenia tanta i tanta soltesa. Haguera estat bé. Però clar, com les coses han vingut d'una altra manera, he procurat és seguir alguns dels consells que em donaven ell i altres. Per exemple, en qüestió de paleografia i diplomàtica, el professor Josep Trenchs i Òdena, de la Universitat de València, que es va morir molt prompte, o a Castelló, del mateix José Sánchez Adell. Ja sabem que de vegades a qui treballa ací a Castelló no se li dona la importància que pot tindre, però no és menys notable que el que ha treballat en Madrid o Barcelona. A tots els hi dec una influència si vols dir aixina. De manera que he tingut tres o quatre influencers [riu], quan encara no s'estilaven. I he procurat sobretot aplicar molt de temps, molta paciència, perseverància i prudència. Tres “pes” molt importants, encara que ara en dir-ho parega un polític, ara [riu]. I a l'hora d'escriure, no escriure res que no pugues demostrar en una nota a peu de pàgina. Això és el que deia Josep Trenchs, i ho he seguit al peu de la lletra.

- Gràcies a la feina que heu fet, la Biblioteca de l'UJI compta amb un fons de llibres antics de caràcter jurídic espectacular.
- Sí, és un fons boníssim.

Sense una abolició expressa, el Regne de València continua hui vigent

- Sense que sone grandiloqüent, supose que és inevitable sentir que no esteu només preservant un document, sinó que també esteu preservant i projectant cap al futur un tros de la identitat jurídica de la Corona d'Aragó.
- Sí. I per què? Doncs perquè sempre s'ha parlat del nostre territori des d'una perspectiva diguem no despectiva, però siguem clars: el peix gros sempre es menja el xicotet. Evidentment, la Corona de Castella ha sigut la més potent, la més poderosa econòmicament parlant. Molt bé, perfecte. No hi ha res a dir! La Corona d'Aragó era la germana xicoteta, i a més era la suma sobretot de quatre territoris, entre la península i les Balears. Territoris xicotets, que econòmicament estaven bé, políticament estaven bé, tots junts sobre un únic rei, fins a la unió matrimonial d'Isabel de Castella i Ferran d'Aragó.

- Un moment clau en la seua història.
- Sí, perquè en eixe moment es produeix eixa magna Corona o eixa monarquia hispànica, que continua sent -i no hi ha que oblidar-ho- una monarquia sobre el paper, perquè realment no hi havia una unitat d'Espanya ni de cap altre territori pertanyent a la monarquia, sinó que els reis i reines d'estos territoris eren senyors de 50 ó 60 títols, i així ho feien constar al començament de cada un d'ells: rei d'ací i d'allà, príncep de no-sé-què, comte de no sé quants. I la unió de tot això serà la gran monarquia hispànica, present en la política europea. Però el Regne de València va continuar fins al segle XIX. No fins a l'abolició dels Furs en el segle XVIII, sinó fins al segle XIX, en temps de Ferran VII. Únicament els títols van desapareixent, no per abolició, sinó per desús o per canvi de forma. Dit d'una altra manera, quan neix formalment Espanya? Neix a finals de 1833.

- Amb la creació de les províncies per Javier de Burgos?
- Sí, Des d'eixe moment mateix. És quan neix formalment, es diu "bé, a partir d'ara estarem organitzats en províncies". Però una abolició expressa del Regne de València, d'Aragó, de Mallorca o del Comtat de Barcelona, no ha existit. Per tant, si no ha existit és que continue vigent. I malgrat això, el Regne de València actual sense abolició i tot, doncs té les lleis de Castella per obra i gràcia de Felip V, amb el Decret de Nova Planta. Major despropòsit no n'hi ha cap, però com això no alimente els vots dels polítics, o els alimenta en un sentit o en un altre...

- Heu dit que construir la vida del rei Jaume I a través del Llibre dels fets és un error. I al llibre sobre Blasco d'Alagó va desmuntar molta literatura al voltant del personatge. Per què tenim tanta tendència a mitificar o distorsionar els personatges claus de la nostra conquesta i repoblació?

- Bé, això és una cosa comuna a tots els llocs. Però en el cas dels personatges històrics, és que és molt bonic posar posar una estàtua de Jaume I, en el cas que ens ocupa, presidint les places principals dels nostres pobles. Doncs molt bé, però la iconografia se fa a la manera romántica del segle XIX, quan realment la figura de Jaume I, eixe drac no l'ha tingut mai en la vida. Ni això existia, però és còmode, és fàcil. I quan passa una o dues o tres generacions i les persones, com tenim la mala costum de morir-nos, d'eixes coses no conservem la memòria. I així des de fa molt de temps, a Jaume I el representem d'una manera concreta, perquè per a que anem a canviar el que funciona?

- I ja s'ha consolidat tal manera en l'imaginari col·lectiu, que si no fóra així, la gent no el reconeixeria.
- Digue'm com pots tu ara com ara -ja que en el món femení també hi ha exemples- renunciar a la unió indissoluble que la reina Violant d'Hongria té amb la ciutat de Castelló, antiga vila de Castelló? Si la reina Violant no va xafar mai Castelló perquè va morir tres setmanes després de la fundació! I això si entenem com a fundació el trasllat. Va morir allà a Lleida, pobra dona, un mes després. Xafaria, sí, el futur terme municipal de Castelló quan anava de Tortosa a València i tornava. Com vas a suprimir la seua presència i la de totes les dames de companya? Efectivament existien, tot i que que no tenien aquests noms... quan la voluntat d'alguns erudits castellonencs, supose que de principis del segle XX o poc més avant, ha recreat tot un món en el qual apareix el personatge. O el mateix Blasco de Alagón, que tenia les seues llums i les ombres, com tot el món.

- També ha fet vessar rius de tinta.
- Ell era un guerrer, un noble aragonès i anava a la seua a fer el seu negoci, hui m'enfronte amb el rei i li declare la guerra, però d'ací tres mesos estic al seu costat com un dels seus fidels consellers. Tots eixos estudis, tots eixos personatges, tota aquesta documentació, que és la que marca la història del seu regnat i del nostre territori, és el que hi havia que anar ficant un poquet en forma, donant-li veu única i exclusivament a allò que la documentació escrita ens diu. I deixant entre parèntesi aquelles coses que se suposa que es van produir però que no podem demostrar, algunes d'elles a través del que el propi rei ens conta en la seua crònica, en el Llibre dels fets... i a partir d'ací conformar-nos en açò perquè en el segle XIII no hi havia premsa diària, ni n'hi havia cronistes.

- Segons amb qui tinguem aquesta conversa pot viure-la com un atac a la identitat, però és compatible la creació de símbols que serveixen com a cohesionadors socials i l’assumpció que la realitat, evidentment, és molt més complexa.
- Mira, fa uns anys i durant una dècada, tots els anys Mediterráneo em demanava un article per al seu extra de festes de la Magdalena. I em donaven llibertat temàtica. I jo els plantejava que si escrivia sobre els orígens, igual a algú no li agradaria. Però bé, sense mala voluntat, sense desqualificar, vaig explicar vuit o deu o dotze aspectes. En eixa dècada ni un sol comentari, ni positiu ni negatiu. Com si no existira.

Al Regne de València la coexistència de tres cultures era amb tres lleis diferents. I s'aplicava segons l'interès dels que manaven: com que els qui manaven eren els cristians, la cosa estava clara.

- Un dels seus llibres més reconeguts va ser Suna e Xara, sobre la llei dels mudèjars valencians. Amb el debat actual a Europa sobre com gestionar la suma de cultures, la immigració, la convivència de diferents codis de comportament i, per tant, que afecten el Dret, què podem aprendre d'aquella gent?
- En aquella època, quan a ú el penjaven l'exposaven a les portes, al mig del camí més transitat, per a que tot el món prenguera nota. Però hui en dia, li tallen a ú el cap i el posen en directe per les televisions... En fi, en aquella època, amb els mitjans de què disposaven i la manera de pensar -completament diferent a l'actual- no obstant això les lleis eren les lleis. Com ho aplicaven en un context que era més de coexistencia de cultures que de convivència? Doncs per exemple, al Regne de València la coexistència de tres cultures era amb tres lleis diferents. I s'aplicava segons l'interès dels que manaven: com que els qui manaven eren els cristians, la cosa estava clara.

- Com es concretava això?
- A musulmans i jueus se'ls permetia respectar les seues lleis completament i únicament quan havien d'aplicar la pena de mort, per a poder aplicar-la, els musulmans havien de comptar amb l'autorització de les autoritats cristianes: el batlle general del Regne de València, que era la màxima autoritat en nom del rei. Ell ho feia a través d'un oficial que era l'alamí reial. En els casos ordinaris, els jutges de les aljames locals podien fer el que volgueren, sobretot en qüestions de matèria civil. I quan hi havia càstigs corporals o mutilació de membres, la pena de mort, ahí sí que s'havia de contar amb l'autoritat de l'oficial reial, però eren en la menor part dels casos. Per tant, musulmans i qualsevol aljama islàmica podia fer la seua justícia sense major dificultat. En el cas dels jueus, com numèricament eren molt poquets en terres valencianes, i per això no tenien la potència que a Catalunya o a Aragó. Pocs problemes donaven, però tenien llicència per poder actuar dins de les seues comunitats, resolent els seus problemes i en temes de pena de mort, supose que també seria l'autoritat reial decidiria en última instància. Però conec molt poqueta documentació en matèria criminal de jueus afectats per les seues pròpies lleis. També, com que els jueus eren els que tenien els diners i sempre eren els prestamistes de la Corona, doncs amb diners se solucionaven quasi tots els problemes que hi havia. I la resta, els cristians, es governaven pels Furs i els Privilegis de València.

- Podria dir-se que la necessitat del rei de pactar lleis i impostos amb els braços de la societat té a veure amb l'origen de la nostra manera de fer política? O només seria una nostàlgia foral?
- Home, el pactisme foral tradicional és un pactisme relatiu. No ho entenguem amb la mentalitat del segle XXI; el pactisme significava que el rei depenia dels tres braços de les Corts i els tres braços eren ben concrets: l'eclesiàstic (bisbes, abats de convents, etcètera, i ordres militars), que eren senyors d'un nombre molt significatiu de territoris; després la noblesa, que eren molts nobles -valencians al final, però inicialment sobretot aragonesos i catalans i d'algun altre territori- que eren senyors de molts pobles i ciutats... i finalment l'estament reial. Aquest últim és una mica més complicat d'explicar perquè era molt variable. El formaven únicament la ciutat de València i les ciutats i viles del Regne de València que pertanyien a la Corona en un moment determinat.

- És a dir, era un estament molt dinàmic.
- Podia donar-se la circumstància d'una població, i te pose l'exemple d'una de les que més conec, Onda: al principi era una vila reial, després va passar a l'Ordre de Montesa. A finals del segle XV i XVI torna a ser de la Corona i a formar part del patrimoni reial (només en part, per no tindre vot en Corts), i això ho pots aplicar a qualsevol altra població, de manera que anava pujant i baixant. Com que totes les poblacions volien ser del rei, votaven a favor de la política de la Corona, perquè el rei no les venguera a senyors nobles, eclesiàstics, etc. I era un joc. Un joc que avui en dia és completament diferent, però en aquell, els bisbes i eclesiàstics tenien uns interessos. Si el rei els deia que sí a tot el que ells volien, tot perfecte. I amb els nobles, segons els donara, també obtenia més. Anaven i venien. I com el rei necessitava sempre diners, era un joc de "tu me dones, jo te done, jo te concedisc". I això és el pactisme.

- Cal matisar eixa idea segons la qual la creació del Regne de València, en part s'explica per la pròpia necessitat del rei de governar un territori sense tanta dependència dels nobles i eclesiàstics?
- Jo no veig que eixa fóra l'explicació. Per exemple, podem analitzar una dedicatòria llatina que apareix en el Llibre de Privilegis de València, complement dels Furs, i que per tant, són les lleis de València. Allí al principi, està la descripció del Llibre dels fets, del capítol de la conquesta del Regne de València. I al text de presentació en llatí, de forma erudita, el propi notari que recopila eixe llibre, diu com dirigint-se Jaume I al lector: "Per si no ho saps, jo sóc Jaume I, Rei Conqueridor" i no sé quantes més coses “que vaig guanyar als musulmans tres regnes, el Regne de Mallorca, el Regne de València i el Regne de Múrcia”. El de Múrcia va ser en nom del seu gendre Alfons X de Castella. I en eixa descripció dels tres regnes, ens ve l'explicació d'una manera prou més clara: en el segle XIII, aragonesos i catalans li van donar per tots els costats al rei. Això està clar, però en el XIV, XV, XVI, seguien també així amb la Corona. Però al rei el que li interessava del fet de sumar regnes, més que deslliurar-se d'una força que li presentaven aragonesos i catalans, era una forma de demostrar la seua grandesa.

Jaume I ens va donar a més una legislació no depenent de aragonesos ni catalans per una raó molt senzilla: en 1238 els Fueros de Aragón no existien com a tal text, encara, i a Catalunya no existien les Constitucions de Catalunya

- I com ho trasllada des del punt de vista jurídic?
- Quan conquista el Regne de València, comença a ficar-lo en les escriptures que emanaven de la Cancelleria Reial als vuit o deu dies, com a molt dos setmanes, de la seua entrada a la ciutat de València. Que no és el 9 d'Octubre sinó el dia 1 o 2 d'octubre, i eixa és l’altra! Bé, doncs a partir del dia 18 d'octubre a torga un bloc de sis o set privilegis, adreçats a la mateixa Església i a altres institucions vinculades a la Corona. D'alguna manera és com si estiguera constituïnt eixe dia el Regne de València, del qual ja demostra que és el titular, des del moment que suma dos títols més en set o vuit anys de diferència: Mallorca i València. Va sumant títols i quants més sumes, major és la teua grandesa. I en dotar de lleis a València i a Mallorca, els està donant una singularitat pròpia. I atenció a un detall que sempre oblidem: quan dote de lleis a Mallorca -que només és llavors l'illa de Mallorca, encara no Menorca i Eivissa- li dota d'unes lleis en forma del que nosaltres podríem dir una carta de poblament extensa o un fur breu, que té un articulat suficient, però és una legislació comprimida, selecta i molt curta, que no té solució per a tot. En canvi, quan fan les lleis per a València, que com hem dit es fan entre gener i octubre de 1238, contenen 1.500 articles i n'hi ha de tot. I ho aplica al conjunt del Regne de València i amb una particularitat, que certs sectors polítics de València, vinculats més bé a la dreta, diuen "ho va fer aposta per a lliurar-nos del domini dels catalans i dels aragonesos". No és eixa la qüestió, que podria ser raonable des de la seua perspectiva. La qüestió està en què comença a modernitzar els seus regnes i ho fa començant dotant de lleis el de València, una llei feta a la carta pels juristes de la Cancelleria Reial, que són bons coneixedors del que s'està legislant a Europa.

- Té l'oportunitat de fer tabula rasa.
- Sí, perquè ací no hi havia altra llei que la dels musulmans. I utilitzant la legislació romana de l'època que estava revitalitzant se en la Universitat de Bolonya i exportant-se a tota Europa, a València fan el primer codi complet. El text legislatiu extens per a tot el regne complet des del primer dia! Però com ací som masoquistes, perquè ens agrada patir per tot i fer ho més difícil, a pesar de que ja des del pròleg s'explica claríssimament que els Furs se promulguen en 1238 per a la ciutat i per a tot el Regne de València, fins ara la tradició deia que en el 38 va ser per a la ciutat i només des de 1250 per a tot el Regne. Per què? No ho he sabut mai. I encara més: Jaume I ens va donar a més una legislació no depenent de aragonesos ni catalans per una raó molt senzilla: en 1238 els Fueros de Aragón no existien com a tal text, encara, i a Catalunya no existien les Constitucions de Catalunya perquè no les van començar a redactar de forma extensa fins aproximadament 1300. I a l'Aragó en 1247, van fer el text dels Furs d'Aragó, agafant com a base el Fuero de Jaca que gastaven a Jaca, Osca, a Saragossa, a la vall de l'Ebre. Però no era modern, no era complet, però era el que gastaven els aragonesos. I per a més inri, com no van comptar amb els del sud d'Aragó, a Albarrasí i Terol van dir que no els volien per a res i durant 300 anys no els van acceptar. La cosa sempre és més complicada. Però se simplifica.

- Un altre llibre vostre és el de la Cartografia històrica de la Corona d'Aragó. Pensant en el present i mirant l'Espanya autonòmica de hui, creu que jurídicament és un model amb possibilitats de perdurar? O és un compromís temporal amb poc recorregut?
- Anem a vore, si les autonomies han d'estar aixina en plan salvatge, dependent del que fa Madrid i dels governs i dels partits polítics... serà una guerra permanent entre Madrid i qualsevol de les autonomies, en funció del color que les governe. En aquell temps, si parlem exclusivament de la Corona d'Aragó, era una marca -Corona d'Aragó- de la que formaven part els diferents territoris sotmesos a la jurisdicció d'un rei concret. I estava clar que l'única institució que aglutinava a tots era la Corona. Però cadascun dels regnes o territoris que en formaven part, tenien una legislació pròpia i anaven a la seua. I ahí cal introduir un matís molt curiós també: la Corona, perquè li convenia, se va preocupar durant un segle i mig de mantindre eixa marca, perquè li era molt útil. Durant el regnat de Jaume I, està conquistant regnes i formant-los. El seu fill Pere III, que va fer molt per la regulació jurídica dels diferents territoris de la corona, va viure pocs anys. L'altre fill, Alfons, també va durar molt poquet. I el quart rei, comptant des de la conquesta de València, és Jaume II. Amb ell, les coses ja estan més estabilitzades políticament, jurídicament econòmica i socialment.

- I ell contribueix, entenc, a eixa estabilització.
- Els diferents regnes de la Corona comencen a tindre presència i solvència, sobretot econòmica i cultural. I ell, Jaume II, tenia nom en Castella, França, Itàlia, amb el Papa... i en 1319 promulga un document importantíssim que s'ha citat en alguna ocasió i que forme part del Llibre de Privilegis de València -ciutat i Regne- que parla de la "unió i conjunció" del Regne d'Aragó, el de Mallorca i el de València i el Principat de Catalunya, amb la particularitat que ell ho fa en un moment en què Mallorca no forma part de la Corona d'Aragó perquè Jaume I havia dividit els regnes entre els fills. I allí estàven... però la voluntat de Jaume II era que tornara a la corona. I per això parla d'eixa voluntat, entenent que la unió política -no econòmica, no institucional, no jurídica- donaria una força als diferents regnes de la Corona, que faria més gran la institució monàrquica i millor la vida de totes les persones que hi visqueren. El promulga Jaume II i el confirmaran Alfons el Benigne, després Pere el Cerimoniós, Joan I, Martí l'Humà, i també Ferran d'Antequera, ja després de l'extinció de la Casa d'Aragó. I ho confirmarà finalment Alfons el Magnànim, que morirà en 1458. Des de 1318 fins 1458, com a mínim hi ha eixa voluntat que la marca funcione, cosa que hui en dia no ho veuràs en cap de les autonomies [somriu].

- És un exemple d’èxit polític.
- Això va funcionar, va ser un temps en què la Corona d'Aragó va tindre una importància i una potència. I ja en el temps del rei Joan II, que era germà d'Alfons el Magnànim i en el seu successor Ferran el Catòlic, ja no he tornat a trobar eixos privilegis. Però els set reis que t'he esmentat van mantindre i van defensar la marca en un temps en què les coses van funcionar relativament bé. Era allò l'ideal? Era el que era, però van voler intentar això. A hores d'ara, no obstant, no mes consta ni un estudi sobre eixos set privilegis de marca, sobre aquesta voluntat dels reis de mantindre'ls. Caldrà fer-lo.

- Una tasca més que resta pendent, llavors. Després de traure a la llum diverses publicacions amb els privilegis de Morella o els establiments de Culla... té límit el passat?
- El passat tindrà el límit que ens permeta mesurar o abastar la documentació que conservem actualment. I encara hi ha molt de camí per recórrer. Jo trobe que en les terres de Castelló hem perdut una gran part dels arxius. Se conserven a Castelló i Vila-real, no sencers però prou bé, i alguns altres. I es conserven els arxius generals del Regne de València quasi complets. La Catedral de València. La de Sogorb, la de Tortosa. Però només pensant en l'àmbit civil hi ha moltíssima documentació encara per estudiar i per analitzar. I en la mesura que hi haja documentació desconeguda, doncs anirem millorant el nostre coneixement.

- I existeix el risc que per tot el que falta per analitzar hi haja encara parts d'ombra en la nostra història? Pot passar que pel lloc on es conserva un document, no li donem a priori molta importància i que després ens trobem que si la tinga?
- Sí. Però amb esta vida que portem ara, ràpida i en la que tot va a base de clicar més ràpid en el botonet del mòbil, no sé si això tindrà un interès major o menor, però sí que puc dir és que a mi la cosa que més em preocupa és què està passant ja en altres llocs: a Perpinyà, que formava part de Catalunya fins a mitjans del segle XVII, els arxius de Perpinyà, tal com m'han explicat, conserven milers i milers de documents, llibres de registres, documents escrits en català dels segles XIV, XV, XVI, XVII, etcètera. Hui en dia, els historiadors francesos no poden llegir eixa documentació perquè a França també són forts de caràcter. I han aplicat eixe criteri de terra cremada, en el sentit que el francès és la llengua per excel·lència. I clar que ho és, la llengua per excel·lència.

El passat tindrà el límit que ens permeta mesurar o abastar la documentació que conservem actualment

- Per excel·lència i en singular.
- I en singular! Però és que n'hi ha d’altres, a la Bretanya, per exemple, i a Catalunya i al País Basc. Al País Basc no és el cas, perquè no es va escriure pràcticament cap document en euskera, ni en la part espanyola ni a la part francesa. Lamentablement; tant de bo hi hagueren. Però pel que fa al domini de l'antiga part catalana, que n'hi han muntanyes de documents, és lamentable que hui en dia són només els historiadors que segueixen coneixent el català els que poden acostar-se a eixa documentació. A la llatina, sí, evidentment, que el llatí encara més o menys els francesos ho saben, però no tant el català. I per tant... i això podria passar ací perfectament, amb la particularitat que ací conservem molts més documents en valencià que no els que tenen en Perpinyà.

- Ha dit  abans que aquesta tendència a publicar llibres antics va la baixa, perquè no s'estudia el llatí, perquè no s'estudia paleografia i que això ja és a data d'avui, un problema seriós. N'hi ha algun esforç d'algú per lluitar contra això?
- Més bé, jo et diria el contrari: hi ha esforç de més de tres per a acabar amb tot això, perquè les pròpies institucions ministerials volen que a la Universitat es produïsca en metros lineals. Mira, jo quasi tinc seixanta centímetres d'alçada en els llibres que temim ací davant [durant l’entrevista]. Només amb la producció ací a la Universitat. I de pes passa de vint quilos. Però anem a vore: això és absolutament ridícul. Un excel·lent article de deu pàgines, vint pàgines o trenta pàgines, pot valdre més que mig metre lineal de tot això i a lo millor, eixe article ha costat una vida de feina. Però l'historiador que escriga aquest article i diga "què satisfet m'he quedat, perquè editen tot això" no tindrà els sexennis d'investigació, perquè no ha complit amb els estàndards que li mana la Universitat.

- No està alineada la satisfacció intel·lectual amb la satisfacció del 'primum vivere'.
- Efectivament, perquè per al Ministeri has de fer estades a l'estranger que són molt útils, molt vàlides. Però ja em diràs: en el cas dels historiadors que es dediquen fonamentalment ja no diré a la Corona d'Aragó, sinó a la història de la Península Ibèrica, que mira tu si és ampla i és al que et dedicaràs tota la vida... per a què te n'has d'anar a estudiar a Itàlia els arxius que es conserven allí simplement per fer una estada? Estades que alguns les fan la mar de bé, i uns altres simplement signen el primer dia i l'últim i ja està.

- Ens fem trampes al solitari com a sistema?
- Sí, ens fem trampes en solitari, i com és possible que tres o quatre articles, inclús en col·laboració, puguen tindre tant de valor com una monografia per al Ministeri? Home, doncs què vols que et diga? Això és fer una trampa darrere d'una altra.

- Què es podria fer per a convèncer a qui corresponga que això ha de canviar?
- Només li veuria una solució. No diré que siga fàcil: que de la mateixa manera que hi ha un cos d'arxivers i bibliotecaris dedicats a unes faenes específiques i es dediquen a fer treballs molt concrets, podria haver perfectament treballs d'historiadors que tingueren com a missió exclusiva, òbviament donant uns resultats mesurables amb criteri, i que hi haguera una bona escola de paleografia i d'historiadors, que pogueren tindre les seues places, com tenen els bibliotecaris i professors universitaris... o al mateix CSIC, que hi hagueren en un número suficient per a tota la geografia espanyola, per donar solució a la lectura, la interpretació i per ordre d'importància, que caldria decidir en cada moment, anar transcrivint, estudiant, digitalitzant, publicant i donant a conèixer tot això. És a dir, un cert funcionariat actiu que sapiguera llatí, paleografia i treballar amb tot això, i que òbviament tinguera unes obligacions.

- Tornant a la sensibilitat en torn als arxius, alguna vegada ha posat com a exemple Culla com un dels municipis que cuiden més el seu arxiu i miren de preservar-lo en les millors condicions. Què se li pot dir a altres pobles que poden tindre la mateixa dimensió i que no en tenen tanta cura?
- Si estiguérem parlant d'arxius històrics, amb els dits de les dues mans ens sobrarien per a identificar els importants que tenim. El que és la documentació des de la guerra cap ací, la conserven, i se supose que tots els arxius, excepte algú que puga haver tingut algun accident, o ara per la part de València per la dana...

- I en eixe trist cas, l’impacte que han patit també diu molt d'on estaven.
- Efectivament. Però el que hui en dia és història nostra, o dels nostres pares o si m'apures, avis, doncs d'ací 100 anys seria història de 7 o 8 generacions i llavors tindria un interès o una importància major... si és que en aquell moment els robots no ho dominen tot [riu]. Però, el que hauria de fer-se, en línies generals, és conservar. I si realment els municipis no tenen capacitat suficient, fer alguna cosa pareguda al que s'està intentant fer des de no sé quants anys en la ciutat de Castelló, que és obrir d'una punyetera vegada l'Arxiu Històric Provincial, que no sé dir-te ara mateix amb quins fons documentals compta.

- Un projecte llargament esperat, sí.
- Però si tots els ajuntaments, o aquells que no tenen capacitat pròpia, feren cada equis anys el que fan els notaris amb els seus protocols, que els dipositen al seu districte notarial quan han passat 25 anys), un altre gall ens cantaria. Per cert, hi ha diversos arxius notarials a la província: tampoc estaria mal que s'uniren tots en ú. I llavors l'Arxiu Històric Provincial podria tindre la documentació dels municipis, la documentació del notariat, si volgueren, també la dels jutjats i altres arxius, i d'eixa manera una institució representativa del que és el conjunt de l'actual província de Castelló, i dotada de personal i econòmicament, és el que vindria la mar de bé, sense complicar-se l'existència. O incorporar també l'existència o d'altres institucions que voluntàriament volgueren dipositar allí els seus arxius per a perpètua memòria. I pose el cas, per exemple, de l'arxiu de la Junta d'Aigües de la Plana, que té arxius de tot el segle XIX i del XX. Home, si les aigües han tingut una importància brutal, té sentit dipositar la seua memòria en un arxiu que estiga custodiat per la Generalitat Valenciana, que és la institució que se suposa que ha de protegir-nos a tots.

- Entenc que tenim molt a fer encara.
- En matèria d'arxius i documents antics, sí. Molta feina encara.

- Quina és la pròxima joia documental que teniu a les mans?
- En realitat no és una, sinó vàries: tot sorgeix a partir de la realització del Llibre de Privilegis de Morella, que hui l'hauria fet d'una altra manera, com és natural. Bé, doncs com l'espenta final d'aquest llibre (que jo tenia molt d'interès a fer abans de jubilar-me) es va produir durant la pandèmia perquè això ens va obligar a quedar-nos a casa i vaig tindre la possibilitat d'anar mirant fulla per fulla, llibre a llibre, digitalment, tots els llibres de registre dels notaris de la Cancelleria reial aragonesa. Dels 6.000 ja hi ha uns 3.000 digitalitzats, i estan ordenats per seccions i en la Cancelleria em vaig dedicar a mirar aquells que no tenien separació de temes (Jaume I, Pere el Gran i Alfons el Liberal). I després, a partir de Jaume II, que la Cancelleria estava organitzada ja per seccions -a la secció Gratiarum, que vindria a ser gràcies o privilegis- i a la secció Diversorum -diversos-, doncs allí estaven pràcticament tots els privilegis concedits pels reis d'Aragó a Morella. I si jo en la pandèmia buscava documents específics de Morella que em faltaven, quan vaig mirar els dos o tres primers llibres, em vaig dir "Vicent Garcia, t'estàs enganyant". Tornem a començar.

- En serio?
- Sí, perquè jo prenia només notes de Morella. I si estàs fent una faena només de Morella, però tu estàs veient documentació de tota la Corona d'Aragó, selecciona un ventall una mica més ample, no tot. I així pots fer anotació comparada. I em vaig dedicar a anotar -sempre te'n pot faltar algú perquè se te'n passe- tots els privilegis de totes aquelles poblacions valencianes que em podien interessar. Lògicament, Castelló, Borriana, Vila-real... sempre de patrimoni reial estem parlant. De les més pròximes, però també Sagunt (Morvedre), Xàtiva, Alzira, Oriola, Elx, Alacant... en general totes eixes poblacions. I després vaig mirar també els equivalents aragonesos. Mallorca no i Catalunya tampoc, perquè ahí hi ha molta més faena feta, però d'Aragó i de València no. Ho vaig buscar tot, de manera que podria podria escriure... de fet, el Llibre de privilegis de Xàtiva ja està quasi enllestit.

- Per tant, efectivament hi ha material pendent de publicació.
- El que vindria pròximament són vàries col·leccions de documents, especialment les fires i mercats del Regne de València dels segles XIII i XIV, l'equivalent d'Aragó i l'equivalent de Catalunya. Això serien les tres coses més immediates. I en quant a lo pròxim a nosaltres, el Llibre de privilegis de Catí, en este cas amb Eugeni Díaz Manteca, Lluís Gimeno Betí i finalment, servidor, que esperem traure'l molt prompte. És un llibre xicotet.

- Una última pregunta: sempre se'ns ha dit que la història la conten els vencedors. Fa uns mesos, José Luis Villacañas explicava a la UNED, a Vila-real, que mentre els vencedors estan pendents de glorificar-se a sí mateixos, de vegades els perdedors conten la història perquè necessiten explicar-se els motius de la seua derrota. Què hi pensa?
- Doncs potser és veritat. Però encara diria una cosa més, que enllaçaria amb l'últim llibre publicat, el Llibre de Privilegis de Morella: si més no, si no directament els perdedors, els historiadors hauriem de reparar en la mesura del possible, algunes de les pèrdues. Per una banda, des d'una perspectiva estrictament històrica, si hi ha un poble que ha perdut la seua documentació i una part la podem recuperar per altres vies, per a demostrar quin va ser el seu itinerari històric. Només eixe argument ja seria suficient, però també pots pensar en els casos de determinats pobles valencians com Xàtiva, o Vila-Real, o bé Morella, els uns amb Felip V, i Morella en el segle XIX, a les guerres carlistes, amb Espartero. I en eixos casos, valdria la pena per la satisfacció de dir-li retrospectivament a Espartero que les seues armes i la destrucció no ho pogueren tot. Ell volia manifestar el seu poder d'eixa manera, i va manar cremar els tres llibres de privilegis de Morella, però no se'n va eixir. Perquè ho hem reconstruït i tot i que ens falte la major part dels documents particulars, que molts s'han destruït completament, quant als privilegis reials, 125 anys després els hem pogut reconstruir. Aquesta ha sigut la última obra, amb la satisfacció de que han sigut molts anys d'arreplegar textos.

- Per ara.
- Per ara [riu]