VALÈNCIA. Un gran primer èxit literari pot suposar un problema. El pes de la recepció del teu primer manuscrit, quan és exitós, sol condensar totes les expectatives en el que faràs després, en la novetat, de tal manera que molts escriptors i escriptores es bloquegen o aposten per un gir radical.
El cas d’Aina Fullana és particular. Un any després de la seua publicació, Els dies bons ja protagonitzava titulars de ‘tercera edició’, un fenòmen rar per a un llibre escrit en mallorquí i publicat per una editorial valenciana (tot i que propietat de Planeta, com Bromera). Aquella primera novel·la d’Aina Fullana va ser guanyadora en la modalitat de narrativa en valencià dels Premis València 2021 de la Institució Alfons el Magnànim, i després va guanyar el premi de narrativa dels XXXII Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Tres anys després va arribar l’adaptació teatral.
Després de l’èxit del seu debut literari, la seua nova novel·la se sent com un canvi però no radical. De gran vull ser una casa treu pit d’una escriptura més lliure. La prosa s’afila, els paràgrafs i els capítols transcorren amb més lleugeresa però no menys dramatisme. Tot a favor d’obra: De gran vull ser una casa narra la sorprenent història d’Emma, una persona psiquiatritzada que recorda els seus últims anys en una Mallorca que cada cop reconeix menys.
- Emma, la protagonista de 'De gran vull ser una casa', entra i surt del psiquiàtric constantment. Com i quan decideixes contar la seua història?
- Tenia clar que volia dedicar una novel·la a un personatge femení, en primera persona. Però l’experiència de ser una dona és sempre única i, encara que totes visquem en un sistema patriarcal, aquesta experiència pot ser molt diversa i, per tant, hi caben molts de temes.
En un moment donat, parlant amb gent que havia patit processos psiquiàtrics, assistint a projeccions i tertúlies, em varen començar a interessar molt les diferents perspectives des d’on es tractava la salut mental: la perspectiva mèdica enfront de la perspectiva de les persones afectades. Vaig voler submergir-me sobretot en la segona: m’interessava entendre com se senten les persones que conviuen amb un diagnòstic o amb un problema de salut mental. Com ho viuen, quin nom li posen, si se senten còmodes amb la perspectiva mèdica, si s’identifiquen amb el seu diagnòstic, si estan a favor o en contra de la medicació, etc.
- Com ha sigut submergir-te en la seua ment?
- Ha estat un exercici d’exploració d’una experiència vital més o menys allunyada a la meva, un exercici d’empatia, de qüestionar-me el que jo coneixia i obrir la possibilitat a una visió nova i més àmplia d’un tema que està més present al nostre voltant del que ens pensam.
Però, precisament per comprendre i exposar aquest malestar i aquest qüestionament de les estructures, no he volgut que fos una novel·la sobre una persona psiquiatritzada. N’Emma és una dona psiquiatritzada, però també és una persona abusada, és una al·lota mallorquina que veu com la seva illa canvia i l’expulsa, és una pintora, és una filla que té una relació complicada amb els seus pares, etc. Els diagnòstics no són el que la defineixen, malgrat que formen part —de manera intermitent, però constant— de la seva vida i la fragmenten. Aquesta fragmentació ve d’aquí, però també ve dels vincles afectius, de les mudances…
En aquest sentit, la novel·la no exposa tot el que vaig aprendre durant el procés previ a l’escriptura ni mostra totes les perspectives. El que volia era plantejar algunes preguntes com: hi pot haver un sol origen, un motiu clar del malestar? Hi ha malestars individuals i col·lectius? El diagnòstic sempre està lligat a un trauma? Quin paper tenen els records en tot això?
- Des d'Els dies bons' han passat quatre anys, i 'De gran vull ser una casa' comença narrant-se l'any que vas publicar 'Els dies bons'. A més aquella estava escrita quasi sencera en pretèrit perfecte i aquesta en present a l'estil dietari. Creus que la teua nova novel·la s'arrela més en temes del present per això? La sents una novel·la més 'urgent' en certa manera'?
- Crec que s’havia d’ambientar en una època més actual perquè passa en un barri que ha patit un procés evident de gentrificació i turistificació, i n’Emma se sent com ens sentim avui dia molts de mallorquins propers a la seva generació, que hem vist com en pocs anys el canvi que fins a un cert moment havia estat progressiu ha esdevengut radical i vertiginós —com a mínim, aquesta és la sensació que tenim molts de nosaltres.
N’Emma va néixer l’any 1995 i la novel·la narra també moments de la seva adolescència, en què alguns barris de Mallorca que havien estat fins llavors marginals i de classe treballadora varen començar a tenir valor perquè s’hi varen començar a construir pisos. A poc a poc els xalets i els negocis dirigits a turistes o a segons residents amb un poder adquisitiu alt varen anar substituint les cases dels treballadors i varen fer augmentar els preus. Els darrers anys això s’ha fet encara més evident, cosa que ha duit a un procés d’alienació i de pèrdua d’arrelament dels paisatges que abans consideràvem part de la nostra identitat individual i col·lectiva.
Com que és una sensació que tenc molt present en el meu dia a dia, em feia ganes parlar-ne. No sé si la novel·la és urgent, però sí que entra dins una conversa en marxa. Darrerament, aquesta problemàtica apareix en moltes obres, en relació també amb el tema de l’accés a l’habitatge –ara pens en Un metre quadrat, de Llucia Ramis– i crec que és normal: ningú és permeable al context que li ha tocat viure i la literatura és una conversa constant amb lectors i també amb altres autors.
- Emma tenia una brúixola moral en els seus avis, però no en els seus pares. Emma té vincles més estrets en les amistats escollides, com la família de Nina, que amb els imposats per la sang. Creus que la família nuclear pot ser una font de patiment si és entesa com una institució opressiva?
- La família en què creixem encarna un espai concret, més o menys limitat. I, si aquest espai ens priva de certs drets i llibertats, per força qui encarna el rol de responsabilitat o de lideratge dins aquest espai esdevé una força opressiva. Ningú tria en quina família neix i un infant, en principi, no és capaç de discernir si la seva família és un lloc segur o no. Per això, la família és una institució opressiva en el sentit que sol ser la primera i, moltes vegades, l’única institució que ens empara quan encara no som éssers autònoms.
Si aquesta família és el primer nucli social que ens mostra el món i ens ensenya com funciona, tenir l’oportunitat de formar part d’altres nuclis, com n’Emma amb la família de na Nina i, després, a mesura que va creixent, amb els diferents vincles que teixeix, és tenir l’oportunitat de deixar de ser oprimit. Fins i tot l’hospital és una altra família per a n’Emma, entesa en tots els sentits, bons i dolents: de vegades és una ajuda, una via d’escapament i, d’altres, una opressió més.
“La família és una institució opressiva en el sentit que sol ser la primera i, moltes vegades, l’única institució que ens empara quan encara no som éssers autònoms”
- El valencià continua sense tindre una acceptació normalitzada en el mercat editorial català. 'Els dies bons' va ser un èxit a pesar d'estar escrita en mallorquí, o precisament per estar escrita en mallorquí. No es pot saber, però: creus que alguns lectors i lectores s'acosten a la teua obra amb una mirada 'exotitzant’? Creus que això és bo o roín? 'De gran vull ser una casa' perfila el mallorquí de l'anterior, com si formalment l'estil s'haguera polit…
- No sé de quina manera s’hi acosten, si és una mirada exotitzant, curiosa o si simplement la llengua és un complement més i es regeixen per altres factors a l’hora de triar la lectura. Sigui com sigui, crec que sempre és bo que llegim obres escrites en dialectes que no són el nostre, igual que és bo que llegim sobre temes que creim llunyans i aliens i sobre territoris que no hem trepitjat, perquè tot això, també la llengua, ens ajudarà a conèixer i comprendre com funcionen els petits i grans mons que ens envolten.
Cal aclarir que hi ha moltes obres escrites en mallorquí (actualment Antònia Vicens, Miquel Àngel Adrover, Olívia Lund…) i en altres dialectes (Marta Rojals, Maria Climent…). Però escriure en un dialecte concret no vol dir fer-ho sempre igual. D’una banda, cada autor hi aporta la seva visió de la llengua. D’altra banda, així com Els dies bons imita la parla oral i col·loquial d’uns personatges que expliquen la seva història directament al lector, De gran vull ser una casa és el dietari personal de la protagonista, que ella escriu en un exercici de memòria, reflexió i intimisme, per tant, el registre és diferent.
“Sent que ha arribat un punt que qualsevol ciutat, illa o territori que s’hagi consolidat com una destinació turística és un reflex a temps real de la direcció del conjunt global”
- Fa uns dies parlava amb Llucia Ramis, que és de Palma. Ella que ha viscut molts anys a Barcelona, a aquella ciutat ha vist un procés de gentrificació que li recordava al que havia viscut de jove a Mallorca. Creus que les Illes són, en certa manera, una visió del futur que li espera a les ciutats peninsulars pel que fa a la turistificació i pèrdua d'identitat?
- No tenc dades sobre si les illes estan en un estat més avançat de gentrificació que les ciutats peninsulars. Personalment, sempre he pensat que era al revés: fa anys que veig Barcelona com una ciutat despersonalitzada i, en canvi, sent que Mallorca s’ha començat a assemblar a les grans ciutats i les destinacions turístiques per excel·lència sobretot durant els darrers anys, malgrat que el procés començàs molt abans.
Sent que ha arribat un punt que qualsevol ciutat, illa o territori que s’hagi consolidat com una destinació turística i un mercat immobiliari ideal per a especuladors i estrangers amb un poder adquisitiu més elevat que els residents és un reflex a temps real de la direcció del conjunt global, una cara més que s’afegeix a un poliedre uniforme. Tanmateix, aquesta és la meva visió subjectiva com a resident a Mallorca, només.
- Respecte a aquesta pèrdua d'identitat, escrius: "Ara es Fumerol és buit, perquè la gent que no hi viu no hi vol anar a passejar i la gent que hi viu no l'habita”. Creus que el que li passa a Emma ens pot passar a tots? Aquesta sensació de no reconéixer res del que abans significava 'casa teua'?
- Sí i, de fet, ens pot passar en qualsevol context. Tot i que un dels temes de la novel·la és l’impacte de la gentrificació i la turistificació en els habitants d’unes ciutats cada vegada més alienadores, individualistes i massificades (amb totes les contradiccions que això genera), la pèrdua d’arrelament o d’identitat no té per què anar lligada sempre o només a això.
Podem deixar de reconèixer allò que era ca nostra, per exemple, perquè els vincles interpersonals que hi teníem s’han trencat, perquè ens sentim més còmodes amb la manera de fer i de ser d’altres comunitats, perquè evolucionam a un ritme diferent del que evolucionen els barris i les ciutats, perquè les circumstàncies laborals ens han obligat a emigrar, i un llarg etcètera.
