CASTELLÓ. Alfred Picó és una de les veus imprescindibles del teatre valencià contemporani. Actor i membre de L'Horta Teatre, protagonitza Postals, una comèdia amb música en directe que proposa un viatge pels orígens i l’evolució del turisme a la Comunitat Valenciana, des dels anys 80 fins a l’actualitat. El dissabte, 31 de gener, arribaran a Peníscola, i el diumenge, 1 de febrer, al Principal de Castelló, amb aquesta obra que, lluny de la crítica directa, posa un espill davant l’espectador perquè siga ell qui traga les seues pròpies conclusions. El 13 de març passaran pel Teatre Arniches d'Alacant.

Este és un moment molt especial per a la companyia, que acaba de complir el seu 50 aniversari amb diversos reconeixements institucionals a una trajectòria marcada pel compromís amb la llengua, la cultura i el teatre fet des del territori. 

Com el mateix Alfred Picó reconeix, no sempre van ser temps de premis i d'aplaudiments. De fet, en estes cinc dècades "hem patit molt més que gaudit". Cinquanta anys després, L'Horta Teatre mira cap al futur amb energia, creativitat “i la mateixa passió que la va veure nàixer”.

-Estem davant d’una comèdia que amaga una crítica al turisme massificat?

-No exactament. Estem davant d’una comèdia que fa un repàs respecte a com arranca el turisme a la nostra Comunitat. L’obra va viatjant per distintes èpoques, com són els anys 80, els anys 90, els 2000 i arribem fins hui. El que fem no és una crítica, sinó senzillament mostrar com ha sigut aquesta evolució del turisme, des del Benidorm dels anys 80 fins al turisme tan exclusiu que tenim hui dia. Fiquem un espill perquè cadascú traga les seues conclusions.

-Amb música en directe, tot?

-Sí, cantem en directe. Tenim una bateria perquè Carmen Díaz, que és una de les actrius, és música i fa música en directe. Comptem també amb projeccions audiovisuals per reforçar l’escena.

-Porteu ja uns quants mesos amb esta funció. Quines sensacions viviu des de dalt de l’escenari?

-Estem molt contents. Mai saps què provocarà a l’espectador el tema que tries per a l’obra. Però des de l’inici estem feliços. Vam estrenar al setembre. Hem fet una vintena de funcions i ens ha agradat vore com el públic té un gran interés a comprovar este repàs que fem de nosaltres mateixos. A tots ens afecta el turisme. No té per què ser en sentit negatiu, però és així. Sabem com estan els lloguers per culpa dels apartaments turístics, i podríem parlar també de les infraestructures. A l’obra donem compte de com va arribar el turisme als anys 90 a Benicàssim amb els nous festivals. I tot ho fem amb un to de comèdia perquè l’espectador s’entretinga.

-Es modifica el text de l’obra després de vore com reacciona el públic durant la funció?

-En este tipus d’espectacles, que són un poc documentals, en sentit d’autoficció, perquè els actors conten un poc aquesta evolució del turisme, hi ha sempre un poc d’autoficció. A Postals tractem d’estar un poc al dia. Per això incloem cosetes noves que l’espectador veu. No toquem les grans línies de la funció, però introduïm xicotetes botifarretes o frases que fan que l’espectador veja que estàs actualitzat, per dir-ho d’alguna manera.

-Eixos xicotets matisos us apropen a l’espectador?

-Sí, així és. Com quan parlem de Benicàssim en abordar el turisme de festivals. En qualsevol cas, insistisc, no es toquen les línies més importants del text perquè això seria una faenassa tremenda.

-L'Horta Teatre, només en este any passat, ha rebut el Premi al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de València, la Medalla del Consell Valencià de Cultura i el Socarrat Major a Vila-real. Us està arribant ja el reconeixement a la feina que porteu tants anys fent, Alfred?

-Sí, i ha sigut per constància i per estar sempre ahí. Crec que la gent s’ha donat compte que has fet moltes coses pel teatre, per la llengua i per la teua societat. És molt agraït que, arribats a este 50 aniversari de la companyia, tinguem estos reconeixements. Per tant, molt orgullós, i ens encoratja a seguir treballant en la mateixa línia perquè veiem que la gent ens ho valora i ens ho reconeix, i estem agraïts.

-Fa 50 anys ja teníeu clar el vostre compromís amb la llengua i la cultura valenciana?

-Sí, però no era una qüestió de fer bandera de res. Simplement opinem que si hi ha un periodisme en valencià, una ràdio en valencià i una tele en valencià, també ha d’haver-hi un teatre en valencià. És que és la nostra normalitat, perquè pensem i vivim en valencià, i seria estrany per a nosaltres expressar-nos dalt de l’escenari en una altra llengua que no siga la nostra. Volem fer bandera d’esta normalitat. Així hauria de ser sempre. Tots sabem que no vivim en un país molt normal i, inclús a voltes, el fet de parlar en valencià, per a segons quins partits polítics o persones, és sospitós de no se sap molt bé què. Però el problema no és nostre, sinó d’ells, amb la mirada que posen sobre nosaltres.

-Quan vau començar, sabíeu com arrancar el projecte?

-Ningú és capaç de fer una projecció a tants anys vista. Jo crec que a mitjan anys 70, quan naix la companyia, ho fa perquè hi ha gent amb inquietuds. És l’època del final del franquisme i hi ha una gran necessitat de cultura. Apareixen uns moviments socials que estan molt al carrer i, amb eixe paraigua, irromp L'Horta Teatre, com una associació on un grup de joves vol fer teatre per expressar-se. A partir d’ací, la gent es va fent major i va abandonant el teatre amateur, arriben joves que són relleu d’altres i, més endavant, fas una empresa. I bé, diguem que la supervivència en el temps està en el fet que la companyia ha anat adaptant-se als canvis socials i a la societat, i unes coses et porten a altres. Un dia acabes dient: ostres, ja fa 50 anys que començàrem, i afortunadament molts dels que estàvem ahí seguim sent socis, i és fantàstic.

-S’ha patit fins a arribar ací?

-Sí, i molt. De fet, jo diria que hi ha hagut més moments de ‘vacas flacas’ que d’este sentiment de reconeixement que tenim ara mateix. El teatre és una feina precària. No totes les institucions tenen el mateix sentiment de protecció i això fa molt complicat tirar endavant. Però som cabuts i hem sabut eixir de les crisis i projectar-nos any a any. Com et dic, hem tingut més vegades de lluitar per tirar endavant que no de gaudir de l’èxit. Però estem en este moment i ara toca xalar i fer espectacles per a seguir divertint i entretenint la gent. És el que més ens ompli.

-Quin pes té a la companyia la feina que feu amb els més menuts?

-Molta. Perquè des de l’inici sempre hem fet espectacles per al públic familiar. Diria que un 50/50. Un moment important és l’any 95, quan vam obrir el nostre espai propi, la Sala L'Horta. Allí tenim campanyes escolars on venen molts xiquets. Som, després del Teatro Escalante de la Diputació de València, els més rellevants pel que fa a teatre infantil. Comptem amb una programació de teatre familiar els caps de setmana durant tot l’any. Venen de molts llocs. Som pioners a fer teatre per a la primera infància. Presentem una programació per a xiquets de 0 a 3 anys amb continuïtat, i s’ompli pràcticament sempre.

-Quina producció ha sigut la més important per a L'Horta Teatre?

-Cada època ha tingut el seu espectacle capdavanter. Bloody Mary Show, d’Adolf Cirera, va ser un moment que els que estaven aleshores a L'Horta recorden molt. Quan es va professionalitzar la companyia vam tindre O tú o res, de Carles Alberola. Més endavant ens va marcar molt Moby Disc o La guerra dels mons 2.0, i més recentment L’Electe.

-L’Electe, de Ramon Madaula, va ser un boom…

-Sí. Va ser un boom que ens va resituar de nou amb molta potència. També podríem destacar la prèvia a Postals, que va escriure Alberola, L’últim ball. Cada època té espectacles que són més recordats que altres, però a tots els vols i recordes amb carinyo, com si foren fills.

-I tu, tens algun personatge al qual li guardes una estima especial?

-El de Els Villalonga, una comèdia molt divertida. Em va fer guanyar el premi al millor actor que atorga l’Institut Valencià de Cultura i li tinc molt de carinyo perquè és molt entranyable i em sent molt identificat amb el personatge.

-Queda força per a continuar després de 50 anys?

-Sí, jo crec que sí. Jo soc un poc més jove que els socis que van fundar L'Horta Teatre, però ja tinc 62 anys… En qualsevol cas, tenim força i futur. Ve darrere gent jove amb ganes i molta creativitat. Coneixen este món perquè ja porten treballant a la companyia un temps, tant en les tasques de producció com d’administració, i saben molt bé com funciona este món del teatre. Estic completament tranquil en aquest sentit perquè hi ha relleu i el futur anirà posant les coses en el seu lloc, segur.