VALÈNCIA. Quasi tots els premis literaris arriben tard. Abans del sí hi ha molts no. Abans que s’obre una finestra, hi ha un laberint de portes tancades. M’explique: un premi literari important sol considerar-se l’oportunitat per a donar a conéixer al ‘gran públic’ un autor o autora que, sovint, fa molts anys que escriu i fins i tot publica. Picant pedra, amb obstinació i nul·la ajuda —econòmica però també literària.
Val a dir a més que, en el cas valencià, aquest ‘gran públic’ no és sinó un gran públic xicotet i minoritzat: el lector adult de llibres en valencià. Però a ningú li amarga un dolç i és cert que el ressò mediàtic, el reconeixement al teu talent i, sobretot, l’impuls econòmic d’un premi literari valencià és clau per a consolidar carreres que, d’altra banda, difícilment podrien sostindre’s, molt menys professionalitzar-se.
Quan Carme Cardona Bartual va començar a guanyar premis, feia anys que escrivia. És professora de valencià en un institut del Camp de Túria. L’any 2010 va guanyar el premi Ciutat de Manises amb la novel·la Negres Papallones. El primer d’un seguit de guardons com el premi d’Igualtat La Pobla de Vallbona amb el relat breu Potser no és massa tard i el premi Pascual Enguídanos-George H. White de Llíria amb el relat Missió al Planeta Negre. Va guanyar el Premi Diafebus de Novel·la Juvenil que publica Drassana amb La Casa Invisible l’any 2020, i l’any següent va publicar l’assaig Arrels de Llegenda amb Galés Edicions.
Amb La nova mestra va aconseguir el Premi Soler i Estruch de narrativa, que va publicar Edicions del Bullent. I és la guanyadora del darrer premi Ciutat d’Alzira per la novel·la Les síl·labes del teu nom publicada per Edicions Bromera. Parlem amb ella de literatura, de la seua novel·la i del panorama literari valencià.
- Coberta de la novel·la Les síl·labes del teu nom publicada per Bromera. -
- Al llarg de la teua obra has transitat la novel·la fantàstica juvenil, el drama amb tocs de thriller rural, i ara amb Les síl·labes del teu nom, abraces la novel·la negra amb tot el que implica el gènere. Sents que les anteriors novel·les habiten aquesta?
- Crec que, encara que les meues novel·les anteriors transiten per gèneres diferents, totes formen part d'un mateix univers literari i, d'una manera o altra, habiten també Les síl·labes del teu nom. En les meues obres sempre m'han interessat molt els personatges, els conflictes que amaguen i, sobretot, allò que hi ha darrere de les aparences. En La Casa invisible vaig explorar-ho des de la imaginació; en La nova mestra des dels secrets i les ferides d'una comunitat. Ara, amb Les síl·labes del teu nom, he portat eixa mirada al territori de la novel·la negra. Per això no sent que haja canviat radicalment de camí amb aquesta novel·la. Més bé sent que he anat arribant fins ací de manera natural. Les síl·labes del teu nom és una novel·la negra, sí, però també és el resultat de tot el que he anat explorant en les novel·les anteriors: els secrets, la memòria, les relacions humanes, el territori i, sobretot, la part fosca que tots podem amagar darrere d'allò que els altres veuen de nosaltres.
- Les síl·labes del teu nom és una novel·la que aporta una mirada de la societat valenciana. El gènere ha sigut sempre l'embolcall de discursos socials i polítics molt potents. Tenies al cap aquest bagatge 'discursiu' crític mentre escrivies?
- La crítica social és inherent a la novel·la negra, en gran part perquè acostuma a retratar el vessant més fosc de la societat, siga a través de personatges o grups exclosos, o com és el cas en Les síl·labes del teu nom, des de les altes esferes on el poder econòmic i la influència social poden convertir-se en una forma d’impunitat. Aquest bagatge ‘discursiu’ l’he tingut present al llarg de l’obra. Sense voler ser un reflex fidel del món que ens envolta, les persones vivim en societat i tot acte és polític, fins i tot el mateix acte de no creure en la política ho és. En el cas de Les síl·labes del teu nom, em permetia explorar què passa quan l’ambició, el poder i els interessos personals estan per damunt de qualsevol consideració ètica. I, sobretot, plantejar una pregunta que crec que va més enllà dels personatges: fins on estaríem disposats a arribar per aconseguir allò que volem?
- La novel·la és molt dialogada, al més pur estil Andrea Camilleri, tot i que també té un ritme de capítols curts, quasi escenes, i un rerefons obscur i satànic que pot recordar a Dolores Redondo. Quins referents de la novel·la negra d'ahir i hui has treballat, conscientment o inconscient a 'Les síl·labes del teu nom'?
- Els meus referents són molt diversos i alguns venen de lluny. A ma mare li agradava molt la novel·la negra i les sèries de misteri. Des de xicoteta recorde veure Se ha escrito un crimen a la televisió i posteriorment la sèrie CSI en totes les seues franquícies, i també totes les pel·lícules que adaptaven les grans obres d’Arthur Conan Doyle amb Sherlock Holmes o les obres d’Agatha Christie. Com a xiqueta dels huitanta tinc una influència del seté art molt important, però també hi ha les lectures d’El club de los cinco, els llibres del detectiu Flanagan d’Andreu Martín i Jaume Ribera o de la col·lecció L’alfabet del crim de Sue Grafton. Podria continuar i no acabaria. He de dir que sempre m’ha interessat el que amaguen els marges de la societat.
“El cas Alcàsser va obrir una ferida en la memòria de la societat valenciana que encara no s’ha tancat del tot”
- Menciones el cas d'Alcàsser i en aquesta novel·la també hi ha un component ritualista, sexual i molt violent contra les dones. En el llibre Microfísica sexista del poder, Nerea Barjola estudia com el recorregut mediàtic del cas Alcàsser va instaurar un relat de terror sexual en la població que a la llarga limitava les llibertats de les dones joves. Creus que aquell cas encara batega en la psique valenciana?
- El cas Alcàsser va obrir una ferida en la memòria de la societat valenciana que encara no s’ha tancat del tot. L’impacte que va causar perdura en els nostres dies. Encara recorde veure el cartell de desapareguts de les xiquetes a la porta de la biblioteca del meu poble i, en saber com va acabar tot se m’eriça la pell.
A la novel·la el cas Alcàsser apareix precisament en relació amb l’ona mediàtica que provoca el cas que investiga Lola Desco, la protagonista de Les síl·labes del teu nom. Un cas colpidor on un assassí en sèrie, l’anomenat “Monstre de la Pea” és l’autor de més d’una trentena de morts i, tot i que, per fortuna, aquest cas és producte de la creació literària, la violència que retrate no és inventada. Quan parlem d’aquest tipus de violència, les víctimes acostumen a ser dones. Això no significa que els homes no en siguen víctimes, perquè també ho són, però hi ha una vulnerabilitat específica que les dones coneixem massa bé.
Una dona sola, jove o major, en una estació de metro, a l’eixida d’una discoteca, en un pàrquing o caminant pel carrer, de dia o de nit, pot acabar convertida en una notícia de successos. I viure amb aquesta possibilitat, amb aquesta por interioritzada, condiciona inevitablement la nostra manera d’habitar l’espai públic i, per tant, també limita la nostra llibertat.
- Lola Desco comença a investigar el cas de la novel·la sortint d'una ruptura amorosa, és a dir amb el cor trencat. Creus que els processos de dol ens poden obrir també a l'empatia?
- Els processos de dol ens poden fer transitar per tots els estats de l’ànim possible, des de la desesperació, el desconsol, la tristesa a, com diu la pregunta, l’empatia. El fet d’haver passat per una experiència dolorosa pot dur a ser capaç de posar-se en la pell d’una altra persona, ara bé, en el cas de Lola, hi ha una contradicció interessant. La seua experiència personal pot acostar-la emocionalment a les víctimes, però com a investigadora necessita fer un pas enrere. Necessita veure de forma objectiva com són els fets, situació que Lola es recorda en algunes ocasions al llarg de la novel·la i és que aquest cas té implicacions personals que Lola no havia previst i la du al límit en moltes ocasions.
- Coberta de la novel·la La nova mestra publicada per Bullent i Premi Soler i Estruch en el marc dels LXVI Premis Castellum Ripae. -
- A través de personatges com el de Naomi Price retractes la violència que les dones trans reben, simplement per habitar el món sent com són. Creus que hem avançat en drets per al col·lectiu LGTBIQ+ o, per contra, ha sigut una il·lusió?
- M’agrada pensar que sí, que hi ha hagut un avanç en els drets de les persones del col·lectiu, però també crec que els drets mai no haurien de donar-se per garantits. Hem de recordar que en molts països continuen existint lleis en contra del col·lectiu LGTBIQ+ amb penes que impliquen presó i, en alguns casos fins i tot, pena de mort. El relat de les dones trans que apareixen a la novel·la està basat en vivències reals. La marginació, el rebuig per part de la família i la societat, la dificultat per trobar feina, la violència i la incomprensió. I, tot i que per fortuna aquesta situació està canviant, em preocupa el creixement a Europa de discursos d’extrema dreta i d’ideologies que qüestionen els drets de determinats col·lectius a viure, a estimar i a existir en llibertat.
“La ficció té una responsabilitat enorme perquè allò que no coneixem ens resulta molt més fàcil de convertir en un estereotip”
- Quin paper creus que pot jugar en això (els drets de determinats col·lectius) la representació en la ficció?
- La ficció té una responsabilitat enorme perquè allò que no coneixem ens resulta molt més fàcil de convertir en un estereotip. La literatura pot fer precisament el contrari: posar rostre, veu i història a persones que moltes vegades han estat invisibilitzades. I també pot ajudar-nos a trencar els papers que tradicionalment hem assignat a determinats col·lectius. La representació serveix per a visibilitzar, però també per a normalitzar. I, sobretot, per generar empatia. Quan coneixes una persona a través d’una història, encara que siga fictícia, és més difícil continuar pensant en ella com en una categoria abstracta.
- Amb el premi Diafebus vas publicar La casa invisible en Drassana, amb el Soler i Estruch vas publicar La nova mestra amb Bullent, i ara el Ciutat d'Alzira amb Bromera. Creus que hi ha certa dependència del sector editorial valencià per a publicar veus noves en valencià sense presentar-se a un premi?
- Tenim un sector editorial valencià potent, amb moltes novetats i moltes oportunitats per a les veus noves. No crec que siga imprescindible haver guanyat un premi perquè una editorial decidisca publicar-te, encara que és evident que els premis ajuden i poden obrir moltes portes. Jo mateixa tinc obra publicada que no va arribar a les editorials a través d’un premi, i publicar és sempre un camí que requereix constància, paciència i també assumir moltes negatives.
A més, hi ha una qüestió de la qual es parla poc: els premis que no guanyem. Una negativa no significa necessàriament que la teua obra no valga. Pot significar que no era la més adequada per a aquell premi, que hi havia altres obres que encaixaven millor o, simplement, que encara no era el moment. Aprendre a conviure amb el no també forma part de l’ofici d’escriure. I no hem d’oblidar tampoc que escriure és un ofici i que publicar no sempre significa viure de l’escriptura. Els premis tenen una dotació econòmica que pot ser important per a un autor o autora.
- Formulat d'altra forma: un jove escriptor pot publicar una novel·la de qualitat en valencià sense haver d'enfrontar necessàriament el circuit de premis i guardons literaris?
- Sí. I no parlaria només de joves, sinó de veus noves independentment de l’edat que una persona tinga. Hi ha diferents camins per arribar a Roma, i el circuit de premis és només un d’ells. Es pot presentar una proposta directament a una editorial, es pot trobar un editor, editora o una editorial que confie en la teua obra, es pot optar per l’autopublicació... El més important és no pensar que existeix un únic camí vàlid per arribar a publicar.
