Joan Canela: "Si no expliquem la nostra història, o s'oblidarà o l'explicaran uns altres malament"

VALÈNCIA. Els llibres d'història recorden la Barcelona postolímpica com reflex de la transformació d'un estat sencer. Però fora d'ells queda també una fita: un esclat de rebel·lia que va trobar en els edificis abandonats de la ciutat una manera de construir alternatives. En No deixis que el foc s'apagui (Sembra Llibres, 2026), el periodista Joan Canela recupera aquella història des de la ficció, amb el moviment okupa dels anys noranta i principis dels dos mil com a teló de fons, però amb una mirada que evita tant la nostàlgia com el relat de la derrota.

L'autor barreja els episodis més mediàtics amb una història de ficció plena d'assemblees, on les contradiccions i la repressió policial va marcar el destí de moltes persones. De pas, es pregunta què queda d'aquella generació i de les seues aspiracions.

— La primera experiència que conta el protagonista, ja en clau valenciana, és una manifestació per Guillem Agulló. De quina manera creus que tot el que es conta després, els moviments militants dels noranta tant a Catalunya com al País Valencià, estan íntimament marcats per eixe cas?
— En la novel·la, com que és una novel·la, el que fas és simplificar un poc. Normalment, aquests processos de politització són més lents i més complexos, però volia posar un símbol, un exemple que la gent pogués entendre, i vaig escollir Guillem Agulló perquè crec que va ser molt important per a eixa nova generació. Va ser la primera volta que ens vam adonar que, per fer el que féiem —en aquella època érem molt jovenets: anar a manifestacions, fer unes pintades i poca cosa més—, podies morir. Et podien matar per fer el que estaves fent. Era molt més important, molt més seriós del que pensàvem. En va fer prendre seriosament aquesta militància.

— Encara que és una novel·la de ficció, també hi ha un exercici per la teua part de recuperar la memòria d'un moviment que, pel fet de no haver cristal·litzat en un partit polític o no haver tingut una repercussió electoral, es va difuminant en el temps.
— Aquest llibre l'entenc, de manera molt genèrica, com una segona part d'un altre llibre que vaig escriure, també per Sembra, que va ser Insubmissió!, que era un relat periodístic sobre què va ser eixe moviment. Al principi vaig pensar que el que anava a contar ho sabia tothom. Per què cal un llibre per a explicar-ho? I em vaig adonar que hi havia gent que no sabia ni què havia passat.

Era un moviment social molt important als noranta, que va afectar centenars de milers de persones. De fet, la gent de la meua generació ho sabia perquè tots havien de decidir què feien amb la mili. I ahí t'adones de com és de fràgil la memòria. Coses de fa trenta anys que tu has viscut et semblen d'ahir, però han passat trenta anys i la gent no les recorda. I jo crec que és important explicar aquestes coses.

En el cas de l'okupació, vaig decidir explicar-ho en format de novel·la per molts motius, però és el mateix: si no expliquem la nostra història, o s'oblidarà o l'explicaran uns altres i l'explicaran malament.

— Davant de l'esforç que han fet els mitjans de comunicació per estigmatitzar i generar una determinada imatge de l'okupa, fas un treball molt interessant: construir una novel·la amb molts personatges que, d'alguna manera, demostren tota la diversitat del moviment i totes les tensions internes que hi havia. Això també parla bé del mateix moviment, no?
— Sí. De fet, una de les coses que em molesta molt de la literatura sobre moviments socials o política és que normalment es crea, a través dels diferents personatges, un grup menut i tancat: el col·lectiu polític del que siga. I jo recorde que el moviment okupa no era així. Era un moviment molt gran, hi havia molta gent i era molt obert. Constantment entrava i eixia gent. Hi havia persones que s'implicaven molt durant un temps i després desapareixien; gent que estava per allí pul·lulant i, de sobte, s'implicava; gent que mai no s'implicava massa, però que sempre estava allí...

En el llibre volia que passara el mateix; que es vera aquesta dinàmica amb personatges que apareixen en uns capítols i després no tornen a aparéixer, o que apareixen nous en els últims capítols.

— Et volia preguntar per dos tipus de personatges que estan en un segon pla, però dels quals em pareix interessant parlar, perquè també són, d'alguna manera, un reflex del moviment okupa d'aquella època. El primer és el veïnat, perquè, torne a dir, en aquesta narrativa que han construït els mitjans de comunicació, sobretot en els últims anys, pareix que el sentiment primer del veïnat siga la por. Però, en moltes escenes d'okupació que tu relates, els veïns deixen neveres, fan truites de creïlla, es preocupen, tafanegen, formen part...
— Nosaltres, quan comencem a okupar, som un moviment nou, i això genera sorpresa més que rebuig o admiració. La gent ens rep amb sorpresa. No només els veïns, també els mitjans. Les primeres informacions i notícies no són especialment negatives (hi havia un poc de tot, depenia del mitjà i del periodista, però no tenies encara aquesta càrrega que hi ha ara).

Entre el veïnat també hi havia això. Pensa que nosaltres érem, moltes vegades, els joves del barri. Coneixies alguns veïns, hi havia una certa relació... Molta curiositat, però també molta simpatia, perquè la gent veia que s'havia acabat el solar abandonat, que féiem coses pel barri... Al final, l'objectiu principal era fer centres socials. Volíem fer coses pel barri.

Per altra banda, acabava de passar l'època de l'heroïna: hi havia aquesta idea d'"almenys no es droguen". Aquesta història de gent jove i activa, que feia coses pel barri, tenia un públic a favor important.

A vegades també féiem una lectura un poc infantil: pensàvem que, com que no teníem manifestacions en contra, tothom estava a favor nostre. Jo crec que tampoc era això. Segurament hi havia gent a qui li semblava malament el que féiem, però, com que no ens ho deien o no es manifestaven, doncs...

— L'altre tipus de personatge del qual et volia preguntar són les famílies, que representen aquesta casa que molts joves deixaven, amb les reserves dels pares i les mares per un cert sentiment de perillositat, que també s'ajuntava un poc amb la síndrome del niu buit. Com dibuixes aquesta tensió?
— És una cosa curiosa, perquè quan ets més jove no et preocupa, però ara ets més major, tens fills i comences a pensar en com pensaven els teus pares llavors. I, clar, vulgues o no, la majoria de la gent que militava en l'okupació tenia pares d'esquerres. Hi havia de tot, però molts eren d'esquerres; molts havien militat durant la Transició, alguns fins i tot havien passat coses xungues i s'havien arriscat molt. Contra el franquisme t'arriscaves molt més que després. Però una cosa és arriscar-te tu i una altra que s'arrisquen els teus fills.

Nosaltres érem molt joves. Hi havia gent amb 19 o 20 anys que se n'anava de casa sense faena. Els deien que podien acabar a la presó (era l'època en què et feies insubmís i, per tant, la presó estava molt present). També hi havia manifestacions en què la policia pegava a la gent. Les famílies ho passaven malament.

Jo crec que a les famílies hi havia una idea de: "D'acord, tu fes el que vulgues, però acaba la carrera, estudia, fes un sindicat..."; com dient: "Tranquil·litza't un poc".

— El temps va passant i, com tu dius, el moviment passa de ser una novetat i una sorpresa, també per a les autoritats i per al poder, a començar a ser percebut com una amenaça. I és ahí quan comença tota una repressió que va augmentant en el llibre i que, d'alguna manera, ho desarticula tot. Pot semblar que estiguem parlant simplement d'una inestabilitat vital per als okupes, però estem parlant de fets molt més greus, que van passar, que estaven molt presents i que, fins i tot, se'n van normalitzar.
— Com et deia al principi sobre Guillem Agulló, eixe va ser un sentiment que no ens va abandonar mai. Passaven coses molt bèsties. Nosaltres teníem un moviment molt disruptiu. Sempre havíem d'estar a la contra de tot. No hi havia cap forma de pacte o negociació; buscàvem sempre l'opció difícil. Però la resposta del poder i de l'Estat va ser molt violenta. Coses com la presó, o la possibilitat que et pogueren detindre o torturar, estaven molt presents. Els casos de morts que s'expliquen en el llibre són, en la seua majoria, casos reals o inspirats en casos reals. Estàvem al fil de la navalla.

— És impossible llegir el final del llibre sense un cert sentiment de derrota. Clar que les aspiracions eren tan grans que, sense haver eixit malament del tot, queda aquesta sensació de no haver arribat on es volia. Quin era el to que volies mantindre al final?
— Jo no volia fer un llibre melancòlic ni donar una sensació de derrota. Tampoc pots explicar que vas guanyar perquè, en l'okupació, l'objectiu era molt alt i, evidentment, no s'ha aconseguit, perquè el tema de l'habitatge ara és infinitament pitjor del que estava llavors. Es fa difícil parlar d'una victòria.

Però, en fer la vinculació amb l'1 d'Octubre, sí que volia dir que tota aquella llavor que vam plantar, en certa manera, ha germinat. Vaig posar l'1 d'Octubre perquè va ser una experiència que, també a nivell català, va ser molt important. A Catalunya, estigueres al nivell d'activisme polític que estigueres, podies entendre-ho perquè va ser una cosa molt gran.

Però hauria pogut ser una altra cosa. Hauria pogut ser la PAH, hauria pogut ser la gent que se'n va amb vaixells a rescatar migrants al Mediterrani, hauria pogut ser moltes lluites actuals que són molt importants i que tenen aquest mateix concepte de la desobediència civil.

No és això de fer un partit, presentar-se a les eleccions i intentar canviar les coses. És a dir: "No m'agrada com són les coses i les canvie per la via dels fets", ja siga aturant un desnonament a la porta d'una casa o de qualsevol altra manera.

— Ja has compartit impressions amb la comunitat lectora. Com sents que ha acompanyat el llibre aquesta mirada sobre el passat? Es tendeix a comparar-lo amb l'actualitat? Quan ho fan, amb quina mirada?
— El llibre tenia dos públics, diguem-ne, i per a mi era un repte poder arribar als dos. Un era la gent que va viure els fets, amb més o menys distància o més o menys implicació, però que recorda aquella època i que, quan llig el llibre, es puga sentir identificada. Més enllà que no deixa de ser un relat personal i no parla de tot, hi ha coses que van passar i que s'expliquen tal qual; altres estan més barrejades o més ficcionades, però n'hi ha algunes que estan explicades molt exactament. I, per tant, volia que aquesta gent poguera llegir el llibre i dir: "Doncs sí, és veritat".

I l'altre públic era la gent que no ho va viure. Volia que ho trobara interessant igualment. Tu pots llegir un llibre sobre els Black Panthers sense ser negre, ni viure als Estats Units, ni haver agafat mai una pistola, i el llibre et pot interessar igualment. I, realment, després d'uns mesos i de parlar amb la comunitat lectora, m'he sorprés perquè he aconseguit els dos objectius, cosa que m'alegra molt, perquè era complicat.

Per altra banda, sí que apareix moltes vegades aquest sentiment de nostàlgia en les presentacions. Diuen "En els noranta sí que féiem coses, ara ja no se'n fan...". I a mi em sap greu, perquè precisament és una cosa que volia evitar en el llibre. En parlar de l'1 d'Octubre i de lluites actuals, volia dir: el que vam fer va estar molt bé, però actualment continuen passant coses molt grans, i en gran part és gràcies a la faena que es va fer aleshores. No és gratuït que actualment existisquen aquests moviments i aquestes lluites. I, de fet, la gent que no ho va viure també m'ha donat respostes que m'han colpit molt.

En una presentació van vindre uns xavals de vint-i-cinc anys que també estaven militant en el moviment de l'habitatge i em van dir que l'estaven passant per tot el col·lectiu, perquè se sentien plenament identificats. Evidentment, ells tenen mòbil, no gasten fax i no tenen pessetes, però l'essència és la mateixa. I, realment, això em va emocionar molt, perquè vaig pensar: «Això és el que fan els bons llibres». Potser està malament que ho diga jo, però un llibre que, tot i parlar d'una experiència concreta, igualment arriba a altres persones té aquesta voluntat universalitzadora... Potser he fet un bon llibre.

— Ets periodista i, durant el procés d'escriptura, hi ha una tensió entre la crònica i la ficció, entre el rigor dels fets i el format de novel·la en què volies explicar aquesta història. Com has viscut açò al llarg del procés?
— La ficció és molt més divertida que el periodisme! Igual també perquè jo porte molts anys fent periodisme i ja m'avorrisc, no ho sé. Però en el periodisme t'has de cenyir als fets, al rigor. En canvi, en la ficció pots quadrar les coses, pots forçar-les.

Però la ficció té un problema que en el periodisme no tens: no és verídica, perquè és mentida, però ha de semblar-ho. Pots explicar una cosa molt bèstia i la gent diu: "Això no pot ser". Però sí que va ser. Jo ho vaig veure o els testimonis m'ho han contat així.

La gent no es creu que en una democràcia formal puguen passar aquestes coses, que a tu et puguen passar aquestes coses. Però passen. En el periodisme no tens l'obligació que hi haja versemblança. És que ha passat, i punt. En la ficció, en canvi, has de vigilar això un poc.