CASTELLÓ. El reconegut actor i doblador Jordi Boixaderas arriba aquest dissabte a Castelló amb "Casa Calores", una obra que s’ha colat entre els textos teatrals més celebrats en català dels últims anys. La peça aposta per una mirada íntima a un grup de joves en un poble mediterrani, on les converses aparentment senzilles i els gestos mínims revelen paisatges emocionals profunds. Boixaderas defensa que "Casa Calores" no parla tant de la nostàlgia com del fet de fer-se gran: marxar d’un paradís aparent, mirar enrere amb ulls nous i comprendre allò que de jove no s’arribava a entendre. Tot això a través d’una dramatúrgia que avança en tres salts temporals i que mostra als personatges als 15, als 20 i als 30 anys. "Com més vas a l’essència, més arribes al públic", afirma l’actor.

Amb una trajectòria extensa al teatre, al cinema i en el doblatge —on la seua veu és ja icònica per a diverses generacions—, Boixaderas reivindica el valor irrepetible de l’escena en viu. Com ens explica en esta entrevista, arriba a Castelló "amb ganes de retrobar-me amb el vostre teatre i el vostre públic. He vingut tres vegades i guarde boníssims records. Em fa molta il·lusió repetir i espere que us agrade la funció i ho passeu molt bé". La cita és en el Principal a les 19.00 hores.

—Jordi, què pots contar de "Casa Calores" als lectors que no en sàpien res de l’obra?
—"Casa Calores" és una obra que parla d’una història aparentment senzilla, familiar i propera, situada en un poble de la costa mediterrània. Allà hi ha un terrat, a la casa, on passen coses. I jo aprofite este ambient per a explicar una mica la història de les interioritats d'una família i de la gent que els envolta. Aleshores, em sembla que tota la gràcia d'això és que, en situacions i en converses aparentment molt quotidianes, molt normals, anem entrant a dintre d'aquells personatges i anem veient com pensen i com senten.

—I anem veient el pas del temps…
—L’autor el que fa per ensenyar-nos allò que ens vol contar és fer un pas del temps en tres seccions. El nucli dels personatges on hi ha l'acció són quatre joves. Estos joves els coneixem en una preadolescència, diguem-ne amb 14 o 15 anys, després els retrobem cap als 20 i finalment els veiem ja amb 30.

—Som nostàlgics, el públic, Jordi?
—El públic sí que és nostàlgic. En molt bona mesura segurament sí, però tampoc és el tema central de l'obra precisament el pas del temps.

—Llavors, no trasllades a l'escenari la nostàlgia?
—No. Opine que el tema no és la nostàlgia; és el contrari. Pense que parlem de fer-se gran i de marxar d'un lloc que aparentment és un paradís per tu, perquè tens un ambient familiar, tens un acolliment, tens un paisatge idíl·lic, un mar que t'envolta, uns companys amb els quals jugues, amb els quals aparentment no tens cap barrera, tot és confiança, tot són bones intencions. Et fas gran i en un moment donat tires una mirada enrere i comprens moltes coses. T'adones de moltes coses que has passat, però no amb nostàlgia sinó amb esperit crític i amb una mirada analítica.

—La crítica diu que "Casa Calores" és un dels textos teatrals més bonics que s’han escrit en català en els últims anys. Es pot arribar a percebre en la lectura primera de l’obra que el que tens entre mans arribarà al públic?
—No, això és molt complicat. Et pot arribar a tu molt, et pot commoure realment, i pot ser que posat a l'escenari amb els millors ingredients i amb les millors possibilitats a la gent no li interesse allò que li presentes. Això sempre ha sigut així. Ningú té la fórmula màgica i quan aparentment sembla que algú la té, doncs potser no li funciona en un moment donat. No se sap mai. Afortunadament ningú té el secret. Però el que sí que és cert és que un bon començament és explicar una història amb un text ben fet, amb poca paella, i on tot el que es diu et conduïx a alguna cosa perquè és informació bona que va donant sentit a tot el que passa. En este cas, a més, està escrit en un català amb un estil impecable. I després hem construït uns personatges que quan te'ls mires tenen una consistència. Els vas coneixent bé, els vas entenent i et van meravellant.

—Què et dona el teatre, Jordi?
—El teatre té una cosa especial i és que en gran part és energia personal, paraula i moviment. I punt. És cert que té ambientacions i mitjans, però el que és bàsic i el que enganxa la gent és l'energia personal, el contacte personal i el text, siga escrit, textual o de gesta. Aleshores no es compta amb grans mitjans, no es compta amb grans espectacles, amb coses que aparentment siguen espectaculars o que puguen meravellar o estranyar. Al contrari, l'economia de mitjans és total. I com més gran és esta economia de mitjans, jo pense que més arriba. Com més va a l'essència, com més et limites a explicar el que has d'explicar sense afegir res, més arribes a l'espectador i al públic. Té esta màgia. El teatre sempre ha estat en crisi, almenys des que jo n'he sentit a parlar, però no és així. Amb tots els mitjans que té ara la gent per distraure's i per escoltar històries, hauria de tindre una mala època i no la té. Al contrari, està en el seu millor moment i molt valorat per la gent. Perquè hi ha la presència, hi ha la cosa física que allò que passa en aquell moment, davant teu, no torna a passar.

—Eres una de les veus més reconegudes del cinema i de la publicitat. T'han reconegut moltes vegades per la veu?
—I tant. Perquè a la gent li sona molt la meua veu. Fa molts anys que faig coses. És lògic que la gent et reconega. Trobe persones que et diuen que han escoltat la teua veu quan eren petits o quan eren adolescents.

—T'has de cuidar molt la veu?
—No. A mesura que vas treballant i amb esperit crític vas comprovant com queden les coses que fas, el cervell, sense fer massa res, va seleccionant una mica els harmònics que el micro agafa bé i que traspassen i que fan que les paraules siguen comprensibles. Sense que tu hi intervingues, el fet d'anar-te sentint i anar-te escoltant i anar veient una mica en sentit crític el que fas, fa que de mica en mica el cervell vaja seleccionant quin tipus de freqüències són les que tu pots sonar i les que han resultat millor.

—I hores de feina, no?
—Això sí que és influent. El fet d'estar treballant sempre, que el doblatge realment et dona esta oportunitat perquè estàs moltes vegades a les 8 del matí amb coses que potser no se t'havien acudit que podies fer i que et posen a prova, que t'obliguen a traure els teus recursos d'on siga, perquè allò és un personatge que tu no havies fet mai o que surt una mica del que fas habitualment, això et força a posar-te a prova. Cada dia, evidentment, és un entrenament.