VALÈNCIA. “Quan jugàvem a encalçar-nos al pati de l’escola, hi havia una zona on eres fora de perill. Podia ser una pedra, una font, la tapa d’una claveguera. Si corries fins allà sense que t’enxampassin, eres intocable. En arribar cridaves «Casa!», perquè casa era sinònim de protecció”, escriu Llucia Ramis. Això era el que enteníem per casa, per tindre un sostre, un habitatge, quan érem només uns xiquets. Era el lloc on et salvaves, on res roín et podia passar.
Actualment, el baròmetre del CIS confirma un mes rere l’altre de l’any en curs que l'accés a l'habitatge continua sent percebut com el principal problema d'Espanya per al 41,3% de les persones enquestades, amb una tendència en augment. La casa, allò segur, el que cridaves per a salvar-te quan jugaves a l’esplai del col·legi, és el que més preocupa als espanyols, seguit de la crisi econòmica (24,9%) i dels problemes relacionats amb la qualitat de l'ocupació (19,2%). A la ciutat de València, concretament, la demanda residencial és de les majors del país, i el preu s’ha encarit un 16,62% en tots i cadascun dels barris. I no sembla que hi hagi cap solució.
El nou llibre de Llucia Ramis apunta cap a aquesta preocupació. Però ho fa amb una intenció molt particular, i fent ús d’un format especialment original. Allunyada de l’assaig escrit des de la torre d’ivori, la periodista i escriptora planteja l’assumpte des de la memòria personal: s’encarrega de recordar tots i cadascun dels pisos on ha viscut des que va deixar Palma per estudiar Ciències de la Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona. A través d’aquesta memòria íntima, repassa l’evolució de l’habitatge, la turistificació, els preus del lloguer i les bombolles immobiliàries. Després de guanyar el Premi Llibres Anagrama de Novel·la amb Les possessions, publicada en castellà per Libros del Asteroide, torna a repetir la jugada amb ambdues editorials: el seu darrer llibre, Un metre quadrat, va guanyar el IV Premio de No Ficción de Libros del Asteroide, que el va publicar en castellà. Anagrama l’ha tret en català.
- ‘Un metre quadrat’ va guanyar el IV Premio de No Ficción Libros del Asteroide. El procés d’escriptura d’aquest assaig, però, sembla que ve de llarg. Com naix aquest projecte?
- Feia molt de temps que volia fer alguna cosa sobre el fet d'haver viscut a més de deu pisos diferents. No sabia si faria una ficció o una no-ficció, però sí que tenia ganes d'algun tipus de reflexió de com es crea el sentiment de pertinença. Per dos motius: perquè jo soc mallorquina, però fa trenta anys que visc a Barcelona, i sempre m'he preguntat d'on soc. I perquè m’interessava com es crea el sentiment de pertinença pels llocs que no ens pertanyen. Durant la pandèmia, sobretot, molta gent em preguntava: ‘Com és que no tornes a casa teva?’ I jo em deia que fa vint-i-cinc anys que visc a Barcelona, aleshores… ‘Quina és casa meva?’. Volia saber com es creen aquests sentiments de pertinença, com es construeixen els vincles amb l'entorn, com ens sentim a casa nostra… Feia molt de temps que li donava voltes i no sabia molt bé com fer-ho. Quan vaig veure el premi de Libros del Asteroide vaig pensar ‘faré una no-ficció, tornaré als pisos als quals he viscut, tocaré a la porta, veuré com estan ara, i a partir d'aquí vull fer una crònica de com ha canviat la ciutat. Però mentre escrivia també vaig pensar que estaria bé explicar quina ha estat l'evolució del problema de l'habitatge. Llavors vaig veure la dimensió, la magnitud de la tragèdia, mentre escrivia el llibre. I vaig optar per aquesta combinació entre la crònica de com canvien les ciutats, aquesta part més de memòries, més autobiogràfica, i finalment aquesta part més de reportatge literari sobre el problema de l'habitatge.
- Llucia Ramis al seu pis de Barcelona. -
- Foto: JOAN MATEU PARRA
- Aquesta idea de la llar, de l’ambivalent resposta a la pregunta d’on eres, ja habitava altres llibres com Les possessions o Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes. Un metre quadrat és, en part, una continuació d’aquella pregunta sense resposta?
- Sí, sens dubte. De fet, els altres, Egosurfing [Editorial Destino] o Cosas que te pasan en Barcelona cuando tienes 30 años [Editorial Barrett], d'alguna manera ja parlaven una mica d'aquest tema. El que passa és que era bastant més jove i llavors quan els vaig escriure hi havia com tota aquesta part més de falta d'estabilitat, d'aquesta sensació d'eterna provisionalitat que pensàvem que seria una cosa temporal, però hem acabat convertits tots en una mena de precaris crònics que no arribem a assolir mai aquesta estabilitat que esperàvem. Aquesta idea de sentir-nos d'un lloc determinat i pensar que allò és refugi, que serà el lloc on ens quedarem per sempre… No sé si és per una qüestió generacional o ja directament social, però és més difícil tenir aquesta sensació de dir ‘Això és casa meva, puc quedar-me aquí perquè ningú me'n farà fora’. Llavors sí que parlo molt d'aquest tema i també de com el sentiment de pertinença determina la teva manera de ser. I quan no saps molt bé d'on ets, moltes vegades et preguntes també qui ets, i això sí que està present en les novel·les que menciones.
- Creus que aquesta falta d'arrels ens condemna a una precarietat constant, com la que mencionaves?
- No ho sé. Jo vinc d'una família en què el meu pare no s'ha mogut mai de Mallorca, però la meva mare és belga, ha viscut a Astúries, ha viscut a Madrid, ha viscut a París, va conéixer el meu pare a Huelva i ara viu a Mallorca. A la novel·la Les possessions hi ha un moment que explico que a la meva mare li costa molt entendre aquesta necessitat de posseir un terreny, de tenir un tros de l'illa. El fet de tenir un bocí d'un lloc que et pertany, ella no ha tingut mai aquesta necessitat, al contrari, considera que tenir una propietat només dona problemes. Llavors, jo vinc d'aquí. Els seus dos fills, en canvi, han creat una sèrie de vincles que al final els han portat a Barcelona, tot i que tenim encara aquell aferrament per Mallorca.
Llavors, el fet de tenir moltes cases, el fet de sentir-te a casa en molts llocs diferents, que seria el cas de ma mare i també el meu, fa que al final, més que necessitat d'arrels necessitis una estabilitat. En el sentit de dir ‘He de sentir que em puc quedar aquí’, perquè he trobat aquest vincle, aquesta relació emocional amb tot el que m'envolta. I aquesta relació pot ser familiar, de la terra dels teus pares, o pot ser una cosa que tu hagis construït amb el temps. El que passa és que si tu crees aquests vincles i després et foten fora, la teua vida sempre es construeix de manera provisional. La ‘Generación inquilina’, per utilitzar un terme de Javier Gil, viu el següent: tu has creat això, els teus fills van a aquesta escola, tu tens amics d’ací, coneixes els veïns, etcètera, però res no em garanteix que tot això hi serà el dia de demà.
El llibre intenta explicar que això, aquesta relació afectuosa amb l'entorn, es crea amb el temps i amb l'estabilitat. Però ara ja no. Les ciutats abans tenien una funció social d'intercanvi, de xarxa. Hi havia una comunitat que s'ajudaven els uns als altres i que es beneficiaven els uns als altres. Però ara cada vegada més les ciutats es converteixen en llocs de pas per al consumidor.
- Creus que aquesta ‘generación inquilina’ també està travessada per la qüestió de classe? Parle de la gent jove que no podrà comprar una casa en la vida perquè el lloguer genera una transmissió de recursos constant d'una classe social a una altra, de la classe treballadora al que es coneix com a classe rendista.
- Hi estic d'acord a mitges amb aquest plantejament perquè crec que al final és més una qüestió que no s'han fet polítiques d'habitatge com sí que s'han fet en altres àmbits. Mai hi ha hagut una voluntat real de fer habitatge públic per a lloguer. S'ha creat aquesta societat que espera fer diners amb l'habitatge i la idea s’ha generalitzat. Hi ha la compra directament especulativa i la compra de ‘estic fent una inversió’. I a més, hi ha moltíssimes persones que a l'època dels nostres avis compraven propietats. Ara aquells pisos els han heretat els fills o els nets, que volen llogar-lo. Però no com una inversió sinó com tindre algú que te’l cuide, que l’habite, mentre tu vius en altre lloc.
Crec que vivim en una societat en què recelem de l'altre. El propietari recela de l'inquilí perquè li estan dient que no serà solvent i té por que li okupen el pis. Així el propietari comença a tenir por dels inquilins i es vol protegir dels seus propis inquilins en comptes de pensar que li està fent un favor, que l'està ajudant a mantenir la casa i facilitant uns ingressos mensuals que molts voldrien, que li interessaria tenir un contracte llarg perquè així menys problemes i una relació més estreta amb els inquilins… res. Com ell ja té la por que l’inquilí serà insolvent cerca inquilins cada vegada més solvents i per tant està dificultant que les persones que tenim un salari mitjà puguem accedir al lloguer. I mentre la por inquilina que t’apujin el preu, que no t’arreglen la caldera… S’ha creat una confrontació que s’està enquistant en la nostra psique. Però m'estim més pensar que el problema és de base: que si hi ha la possibilitat d'especular amb l'habitatge això va en contra dels interessos i dels drets de tothom. I és aquí on jo crec que hi ha el problema greu.
- Aquesta idea de la desconfiança no sols està en la relació rendista-llogater, sinó en les relacions que s’estableixen en la ciutat. Hem deixat de fer comunitat, no coneixem els nostres veïns i alhora tampoc ens sindiquem per defensar els drets dels llogaters. Anem tots per lliure, maleint la nostra situació. Creus l’individualisme és part del problema?
- Contruir xarxa per mi és la solució des de la societat. Seria el punt de partida: hem de començar a canviar les tornes de la situació, ens hem de sindicalitzar, hem de començar a conèixer els nostres veïns i fer més vida social, més associacionisme… Però tot això després s'ha de convertir en una reclamació que sigui fructífera en el terreny legal. Ara mateix les pressions per part dels lobbies són molt fortes i aquí parlo també del tema del turisme perquè la gentrificació en el nostre cas, com en el cas de València, està directament lligada amb l’assumpte de l’habitatge. Utilitzar les ciutats com aparadors per vendre pisos que ja no tenen la funció d'habitatge sinó que son vistos com un actiu financer ens ha dut a la situació actual. Han de canviar també les normes, s'ha de regular tot això. I aquest és per mi el gran problema: la societat està patint però políticament no sembla que hi hagi una voluntat de regular. Podem canviar la nostra mentalitat, però al marge de nosaltres com a individus, trobo a faltar una voluntat política ferma en aquest tema.
