VILA-REAL. Com quasi sempre en la seua trajectòria, el nou llibre de Toni Pitarch (Vila-real, 1956) naix d'un encàrrec. Ell mateix ho reconeix amb sinceritat: "De vegades pense que, si no m’encarregaren tantes coses, pot ser que no haguera escrit ni la mitat del que ho he fet". Però també admet que escriure, sobretot temes que estan relacionats amb la història, és la seua gran passió.

Ara acaba de presentar el seu últim treball: Vila-real, la nostra ciutat. I l'origen d'este encàrrec cal buscar-lo en una altra proposta, en este cas, per part del consistori local. La idea inicial va ser la de reeditar uns quaderns didàctics sobre la història de Vila-real que, junt amb Santiago Vilanova, va publicar als anys noranta, una opció que prompte es va descartar perquè ja havien passat més de trenta-cinc anys i l'actualitat més recent quedava fora, a més de què una edició facsímil resultava cara. Finalment, es va optar per un encàrrec nou, adaptat als temps actuals.

El projecte, que inicialment havia de coincidir amb el 750 aniversari de la ciutat, també acabarà lligant-se al 30 aniversari de la revista Poble, que l'ha editat. Tot i que la voluntat didàctica continua present, Pitarch subratlla que este nou treball és diferent del que va fer fa dècades perquè "aquells eren quaderns de treball, amb poca teoria i molta activitat. Açò és més un llibre de lectura, que després es pot aprofitar per a fer activitats".

Entre les propostes pedagògiques destaca l'ús del joc com a eina d’aprenentatge: des d’un joc de l’oca fins a un Trivial adaptat a la història de Vila-real: "Es poden dividir les preguntes en sis temàtiques, com ara demografia, política, medi ambient o geografia, i fer que els alumnes elaboren les fitxes. Així llegixen, treballen i juguen".

Inclús es planteja una possible evolució digital del projecte: un Trivial de Vila-real accessible des de la web municipal o la de l'arxiu, amb preguntes basades en el llibre. "És aprendre jugant. El nou arxiver de la ciutat, Miguel Ramos, és un xic que fa poc de temps que està en el càrrec. És molt jove i ha vingut amb moltes ganes de treballar. Ell ha apuntat la possibilitat que a la llarga puguen plantejar-se una classe amb un joc, i que des de casa es poguessen entrar a jugar els alumnes. Les preguntes es farien a partir del meu llibre".

Un dels eixos centrals del pensament de Pitarch és la defensa de la història local com a porta d'entrada a la història universal. "Explicar com la Primera Guerra Mundial va afectar Vila-real ajuda a entendre processos globals. L'epidèmia de la grip, l'augment dels preus, la fam o l'aïllament posterior són exemples clars de com el fet local reflectix dinàmiques internacionals".

Toni recorda que la postguerra va ser especialment dura. L'autarquia franquista, les cartilles de racionament i la pobresa van marcar els anys quaranta. "Encara que els pobles agrícoles ho van passar un poc millor que les grans ciutats, els anys 46 i 47 van ser terribles", i recorda que a Vila-real, la gran gelada de 1946 va arrasar els tarongers. "No només es perdia la collita, sinó els arbres. Calia arrancar i esperar anys per tornar a produir. Van ser, probablement, els anys més durs del segle XX".

Pitarch parla amb coneixement de causa: ha sigut professor durant dècades. Preguntat precisament pels jóvens el diagnòstic és clar. "El nivell de coneixement històric és molt baix, tant en història local com en general". Apunta com alumnes de disset anys no sabien situar les províncies d'Espanya en un mapa mut, ni identificar figures bàsiques com Franco, Alfons XIII o Napoleó. “Per a molts, Napoleó i Tutankamon estan al mateix sac”. Segons ell, el problema és estructural. "Els programes educatius dediquen poc temps a la història, amb sessions curtes i continguts molt superficials. A més, com que Història d'Espanya és optativa en Batxillerat, moltes generacions han eixit del sistema educatiu sense saber res de la Constitució, del segle XIX o del franquisme". En este sentit assenyala que "abans, qui arribava al batxillerat superior era perquè volia estudiar. Ara l'ESO ho engloba tot, i donar classe ja és difícil. La classe magistral és pràcticament impossible". Per això defensa metodologies alternatives: tecnologia, jocs, materials visuals; "Cal enganxar-los d'una altra manera".

Al respecte, Toni afirma que aprendre història local no vol dir renunciar a la història universal, al contrari. "Processos com la Primera Guerra Mundial van afectar Vila-real i pràcticament a tots els pobles d'Espanya, perquè va portar l'epidèmia de grip i com la gent estava mal alimentada a Espanya va afectar més que a altres països. Pots contar als alumnes nombre de morts que va haver-hi a Vila-real i això és un motiu per després explicar-los el procés en un altre àmbit. Així, a partir del local vas a l'universal. Fer història local no és renunciar a la universal, ni molt menys. És una magnífica manera de motivar a la gent per ampliar coneixements a partir de lo teu".

El treball d'un historiador ha canviat en els últims anys. "Avui en dia és molt més fàcil. No vull llevar mèrit a ningú perquè al final són hores i hores de feina, però avui en dia des de casa tens pràcticament tot l'arxiu del teu poble. A Vila-real es conserva molta documentació, i a més, només per la pantalla pots descarregar-te la majoria de llibres sobre la ciutat. Està tot digitalitzat. La meua feina com a historiador ha sigut seleccionar continguts, perquè tot tampoc val, i treball de síntesi".

Toni no sols és conegut pel seu treball a l'aula o com a historiador, és poeta, ha sigut també regidor a l'Ajuntament de la ciutat i és qui firma la lletra de l'himne del Villarreal Club de Futbol. Preguntat per si ell també apareixerà en els llibres d'història local que s'escriguen en un futur, ho té clar: "He fet moltes coses, però sé que se'm coneix sobretot per l'himne. Des de 1998, amb l'equip en Primera Divisió, l'himne ha resistit el pas del temps i inclús els intents de substituir-lo. N'han fet altres, fins i tot amb intel·ligència artificial, però no han quallat". Malgrat això, Pitarch es definix sense dubtar: "Jo sempre m'he considerat més historiador que poeta. El poeta és el meu germà, Manu. Jo soc l'historiador”. I potser és precisament esta mirada, arrelada al passat però pensada per al present, la que dona sentit a tota la seua obra.