Benvolgut senyor alcalde,
Confesse que feia temps que unes declaracions públiques no em produïen una barreja tan intensa d’estranyesa, perplexitat i tristesa. Llegir-lo afirmar que Isabel-Clara Simó “no representa el nostre poble”, que “no té mèrits perquè l’institut duga el seu nom” o que la seua defensa de la unitat de la llengua “divideix els veïns”, a més d’assegurar que no tenia cap vinculació amb l’Alcúdia de Crespins, em va fer pensar que, més que parlar d’una de les grans escriptores valencianes del segle XX, parlava d’una caricatura construïda per justificar una decisió política presa molt abans que s’obrira qualsevol consulta.
Li escric amb respecte, però també amb la contundència que mereix una decisió que no és només administrativa. Perquè retirar el nom d’Isabel-Clara Simó d’un institut és molt més que canviar una placa. És enviar un missatge a les generacions futures sobre quins referents considerem dignes de ser recordats. Sé del que parle. Encara que soc d’Alcoi, casualment el mateix lloc on va nàixer Isabel-Clara Simó, he passat desenes de vegades per l’Alcúdia de Crespins camí de València. Des de 2020, cada vegada que hi arribava i veia que aquell institut havia triat el nom de la meua paisana, sentia una satisfacció íntima. Pensava que un poble havia entés que els grans noms de la cultura no necessiten haver nascut en un carrer concret per representar uns valors universals. Ara, si culminen aquesta decisió, perdré fins i tot aquella excusa sentimental per aturar-me al seu poble. Encara que continuaré conservant un magnífic record del professorat d’aquell centre que va fer possible aquella denominació.
I també sé del que parle perquè hi he estat. No una vegada, sinó tres. De la mà de l’institut i de Bromera, l’editorial que custodia el llegat de l’autora, vaig visitar l’IES Isabel-Clara Simó de l’Alcúdia de Crespins els dies 22 de desembre de 2022, 2023 i 2024, sempre a les huit del matí. Per a mi, i també per al professorat, s’havia convertit en una tradició. Retrobar-me amb alumnes que l’havien llegida i que volien entendre millor la seua obra era una de les millors maneres de comprovar que la literatura continua viva quan entra a les aules. I com estaven d’orgullosos que el seu centre portara el nom de l’escriptora que havien assaborit! Sap què significa veure adolescents emocionats parlant d’El meu germà Pol, descobrint la tendresa i la complexitat d’una família amb un fill amb síndrome de Down? Sap què representa escoltar-los comentar Júlia i entendre que la història del tèxtil alcoià és també una part de la història col·lectiva dels valencians? O riure junts amb els retrats humans, tan irònics com lúcids, de Dones i Homes? Tot això m’emocionava, ens feia sentir, a conferenciants, professorat i alumnat, millors persones, més humans. Això és el que feia possible aquell nom a la façana de l’institut: convertir una autora en una experiència educativa. Li recomane, si és que el seu temps de dedicació a la medicina li ho permet, que agafe qualsevol d’aquestes obres i assaborisca el valor de la seua prosa. Sé que coneix el territori, no debades va rebre el premi al Millor Metge Rural, per la qual cosa puc entendre que la literatura feta arrelada al territori també li pot interessar.
- Isabel Clara-Simó.
Des del primer dia també els parlava de la seua novel·la pòstuma, El teu gust. D’aquell comiat literari on Isabel-Clara Simó defensava la llibertat individual, el dret al desig, la dignitat de la vellesa i la necessitat de continuar sent un mateix fins al final, un final que en el seu cas va venir regit per una malaltia degenerativa que li impedia fer una vida normal, però no escriure. Així ens va deixar el seu llegat. No recorde cap alumne que isquera d’aquelles sessions més intolerant del que hi havia entrat. Ben al contrari.
Per això, després de sentir les seues declaracions, m’han entrat ganes de visitar-lo. No per discutir, sinó per conversar com ho haguera fet la mateixa autora, exemple de debat permanent i de diàleg raonat. Tot això per explicar-li qui era realment Isabel-Clara Simó. Si algun dia ho considera oportú, només cal que m’escriga a carles.cortes@ua.es. Estaré encantat de compartir amb vosté allò que conec d’una autora a qui he dedicat bona part de la meua trajectòria acadèmica i amb qui vaig poder assaborir una amistat de més d’una vintena d’anys. Perquè Isabel-Clara Simó va ser l’escriptora valenciana més prolífica, més llegida i més traduïda de la nostra literatura contemporània. Sí, va viure molts anys entre Figueres i Barcelona, però va aprendre el valencià com a llengua materna en l’Alcoi de la postguerra, igual que tantes famílies de la Costera continuen transmetent-lo avui. Va aprendre a escriure’l de manera literària a Catalunya, enriquint-lo amb altres varietats d’una mateixa llengua. Exactament el que fan tots els grans escriptors: convertir la diversitat lingüística en riquesa, no en frontera.
Vosté presenta la defensa de la unitat lingüística com si fóra una extravagància ideològica. En realitat és una evidència avalada per la filologia des de fa dècades. I això no lleva ni un gram de dignitat, personalitat o bellesa al valencià. Al contrari, l’engrandeix. Ens diu també, en les declaracions a la premsa, que no tenia relació amb l’Alcúdia de Crespins. Permeta’m recordar-li que Isabel-Clara Simó va visitar en nombroses ocasions la comarca per parlar amb lectors. I que el 3 de març de 2020, quan la Generalitat havia d’homenatjar-la amb un reconeixement a tota una trajectòria al Centre Cultural Papa Calixt III de Canals, només feia dos mesos que ens havia deixat. Les seues filles no van poder assistir-hi i vaig tindre l’honor de recollir aquell premi en nom de la família. Recorde perfectament que, entre les paraules que em van fer arribar, apareixia amb orgull el nom de l’IES Isabel-Clara Simó de l’Alcúdia de Crespins. Aquell dia molts vam sentir que l’escriptora continuava entre nosaltres.
El més preocupant, però, és el precedent. Si el seu institut es diguera Miguel Hernández o Ausiàs March, retiraria també el seu nom perquè no van nàixer a l’Alcúdia de Crespins? O perquè les seues idees no coincidiren amb les del govern municipal? M’atrevisc a pensar que no. I és inevitable preguntar-se si Isabel-Clara Simó paga també el preu d’haver estat dona, valenciana, intel·lectual compromesa i progressista. Una dona que parlava sense por, que defensava la cultura, la llengua i la llibertat. Massa ingredients perquè alguns la consideren incòmoda.
Per sort, la resposta de la nostra societat ha estat immediata. L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana ha exigit que no s’esborre el seu nom, i nombrosos col·lectius culturals i ciutadans de la Costera han denunciat una decisió que consideren un acte d’incultura i de revengisme ideològic. Fins i tot des del mateix poble han recordat que “no és Isabel-Clara Simó qui no representa l’Alcúdia de Crespins, sinó qui pretén esborrar-la”, com he pogut llegir en diversos blocs. Encara són a temps de rectificar. Rectificar no és perdre. És demostrar que la política també pot servir per unir, per escoltar i per aprendre.
Per això li faig una última pregunta, senyor alcalde. Responga-se-la amb honestedat, encara que no siga públicament. De veritat creu que un institut és més pobre portant el nom d’una de les escriptores valencianes més importants de la nostra història? O, més aviat, és la política la que es fa més xicoteta quan converteix la cultura en un camp de batalla? Perquè hi ha decisions que duren una legislatura. I n’hi ha d’altres que retraten una manera d’entendre el món.
Ben cordialment, Carles Cortés.
Carles Cortés és catedràtic d’universitat i escriptor
