CASTELLÓ. La setmana passada vaig tornar a sentir uns crits que em van deixar profundament trist. El 12 d’octubre, durant els actes de la Festa Nacional d’Espanya, un grup de persones va tornar a corejar pels carrers de Madrid: «Pedro Sánchez, hijo de puta». No era cap novetat. És un insult que molts hem vist repetir-se en concentracions i mobilitzacions impulsades per sectors de la dreta i de l’extrema dreta.
Es pot estar d’acord o en desacord amb les decisions del president del Govern, però quan s’insulta de manera constant la màxima representació institucional de l’executiu també es deteriora el respecte que mereixen les institucions democràtiques. Resulta, si més no, contradictori que aquells que asseguren defensar Espanya i els seus símbols no dubten a insultar el president elegit dins del marc constitucional que diuen protegir.
Però hi ha una altra imatge d’aquell mateix dia que també em provoca molta preocupació. Després de la desfilada, un grup d’extrema dreta es va dirigir a la Porta del Sol per enfrontar-se als acampats que reivindiquen el dret a un habitatge digne. Mentre observava les imatges, em costava creure el que veia. A les primeres files d’aquell grup predominaven joves d’entre 16 i 25 anys que cantaven el Cara al Sol, exhibien banderes franquistes i corejaven consignes carregades d’odi. Tot un repertori de simbologia vinculada al feixisme.
I jo em torno a preguntar: com pot ser? Com és possible que una part de la nostra joventut s’identifique amb càntics i símbols associats a una dictadura que va nàixer d’un colp d’estat contra un règim democràtic? Com és possible que haja qui reivindique amb orgull una de les etapes més fosques de la nostra història contemporània?
Davant d’aquesta realitat, sovint apareix una argumentació recurrent: als centres educatius no s’explica què va representar el franquisme. No és la meua intenció fer corporativisme docent, però considero que aquesta afirmació és profundament injusta i denota un gran desconeixement del funcionament real de les aules. Exactament, igual que quan l’exconseller Rovira va afirmar que no s’explicava ETA a l’educació valenciana. Aquella afirmació era falsa. I aquesta també ho és.
La dictadura franquista forma part dels continguts curriculars que s’estudien en diverses etapes educatives: en sisé de Primària, en quart d’ESO i, especialment, en segon de Batxillerat. Ho vaig recordar fins i tot a les Corts Valencianes quan vaig respondre al gens honorable Mazón i al conseller Rovira, que en aquell moment era el responsable de l’educació, quan els vaig deixar clar que sí que explicavem a les aules la banda terrorista ETA.
El currículum d’Història d’Espanya de segon de Batxillerat recorre tota l’Espanya contemporània fins als primers governs del PSOE. Algú creu sincerament que es pot entendre la democràcia actual sense analitzar el colp d’estat de juliol de 1936 i la posterior dictadura franquista? Es poden comprendre els drets i llibertats reconeguts per la Constitució de 1978 sense conéixer els avanços que va representar la Constitució de 1931? És possible explicar les dificultats de la Transició sense parlar de la violència política o del terrorisme d’ETA?
A més, aquests continguts no es limiten a la història d’Espanya. A quart d’ESO s’estudien amb profunditat els règims totalitaris europeus dels anys trenta. Hitler, Mussolini, el nazisme, el feixisme i la Segona Guerra Mundial constitueixen una part fonamental dels programes educatius.
Per això no crec que la causa principal del creixement de les actituds extremistes entre alguns joves siga una falta d’explicació històrica a les aules. Si així fora, com s’explicaria que aquest fenomen es repetisca en altres països? A França, considerada durant dècades un referent de les llibertats democràtiques, les forces ultradretanes obtenen cada vegada més suport. A Alemanya, un país que ha convertit la memòria històrica del nazisme en una política d’Estat, també observem aquest ascens de l’extrema dreta.
Per tant, ens trobem davant d’un fenomen molt més ampli que transcendeix les fronteres espanyoles. La pregunta important no és què s’explica als nostres centres educatius, sinó què està passant en les nostres societats perquè una part de la joventut abrace discursos que exclouen, discriminen i, de vegades, justifiquen la violència. Per què alguns joves tenen simpatia per ideologies associades a figures com Hitler, Mussolini o Franco, responsables de milions de víctimes? Eixa és la reflexió que realment hauríem de fer.
En primer lloc, cal assenyalar la responsabilitat dels agitadors polítics d’extrema dreta que alimenten l’odi i la confrontació permanent. Juguen amb sentiments de frustració i malestar social, però les seues receptes només condueixen a una societat més dividida. És molt preocupant com estan alimentats per pseudomitjans que utilitzen els bulos com a matèria primera per informar.
En segon lloc, hem d’escoltar les preocupacions de la joventut. Quines són les seues angoixes? Quines expectatives de futur tenen? Què deficiències detecten en un món cada vegada més desigual, precaritzat i incert? Fa anys comentava amb un company de Filosofia que potser ens trobàvem davant d’una simple moda política. Avui crec que seria un error quedar-nos en aquesta explicació. Cal entendre què està fallant, perquè determinats discursos troben un terreny tan fèrtil entre alguns joves.
I, finalment, ens queda l’esperança. A Espanya també hem vist nombrosos exemples d’una joventut compromesa amb els valors democràtics. Quan alguns agitadors de l’extrema dreta han intentat convertir les facultats en escenaris de provocació, han sigut els mateixos estudiants els qui s’han alçat per defensar la convivència, el pluralisme i el respecte.
La democràcia no es debilita perquè els joves coneguen massa la història; es debilita quan deixen d’entendre-la. Per això, més que assenyalar els centres educativus, hauríem de preguntar-nos per què els discursos de l’odi troben ressò entre una part de la societat. El futur no depén de repetir els errors del passat, sinó de ser capaços de reconéixer-los. I precisament per això, davant dels càntics de l’odi, la nostra resposta ha de continuar sent més educació, més democràcia i més memòria.
