Hauria sigut molt més senzill, i més just, fer el que necessitàvem la majoria per a passar els mesos de calor (ja ningú parla d’estiu perquè ara fa calor nou mesos a l’any). Però tampoc en açò ens vàrem posar d’acord.
Cadascú es va anar apanyant com podia. Així, els més rics ara tenen búnkers individuals on sobreviure a les temperatures sufocants, acondicionats amb totes les comoditats per a no haver d’eixir pràcticament per a res. Fins i tot, alguns han fet pobles soterranis, com si tornàren a la vida en les coves però, això sí, sense renunciar a cap luxe. Prohibitiu per a la gran majoria.
La resta, no fem més que lamentar-nos i recordar que podríem haver pressionat més. Era just. Només feia falta entendre que podíem viure tot el món bé si dedicàvem part dels nostres impostos a adaptar-nos a la calor. Necessitàvem ciutats i pobles amb més arbres, piscines públiques o locals oberts, climatitzats, on poder fer vida en comú.
Tampoc vàrem fer ajudes per a acondicionar les vivendes o els serveis públics. Sí, en alguns casos, teníem algunes ajudes públiques per a comprar aparells d’aire acondicionat, però igualment, eixir de casa era tota una aventura afrontant temperatures cas vegada més desorbitades. No es tracta d’estar bé cadascú en sa casa, teníem la possibilitat d’adaptar-nos, al menys, a eixa calor que batia récords cada any i no ho vàrem fer.
Ara que han passat anys és difícil entendre per què vàrem continuar promovent l’ús de cotxes en les ciutats i no un transport públic excel·lent per a tot el món. Per què vàrem optar per asfaltar més carrers quan tota la comunitat científica apostava per arbres i ombra per a abaixar la temperatura de les ciutats i viure millor. Com pot ser que ens deixàrem dur pel que només interessava als quatre ultrarics que ara tenen el seu búnker climatitzat.
Ahir, jugava amb la meua neta Marta (ja en tinc quatre), i pensava per què ens vàrem deixar convèncer. Per què va guanyar el “sempre ha fet calor en estiu” a la ciència.
Açò és una ficció i no té per què passar. Està en les nostres mans, en les de la majoria vull dir, poder viure millor els pròxims anys i deixar un planeta habitable a les generacions que venen darrere. Només depèn de les prioritats que tinguem i de qui les decideix. Podem continuar facilitant la vida a eixos quatre ultrarics, que ja han començat a fer els seus búnkers per a salvar-se o podem decidir fer allò que és millor per a la gran majoria.
Les polítiques que fan falta per a viure millor en el futur, també ens faran viure millor ara. Qui no voldria treballar menys hores, viure en llocs amb més espais naturals i ombra, o tindre uns millors serveis públics. Només hem de tindre clar quin futur volem viure i caminar cap a ell… això sí, juntes.
