Vivim instal·lats en la pressa. Som esclaus de la urgència. L’ànsia, la precipitació i l’atropellament semblen embolcallar-ho tot —i tothora—, en el nostre temps de postmodernitat. L’angoixa ens envaeix a través de les pantalles del mòbil, de l’iPad, de l’ordinador. Sembla com si un remolí de frenesí governara les nostres nits i els nostres dies. I la calma, la quietud i la serenitat —nocions com la presència d’esperit o el diletantisme— no deixen de ser una quimera. O, en el millor dels casos —com el sentit de l’honor—, un referent remot, un record, un pur anacronisme.

És un fet: ens hem acostumat a l’efervescència permanent. Ens aconduïm com si la nostra productivitat en cada instant de vida fora inexcusable determinant. Com si cada treball, cada acció, cada fet, cada gest i cada objectiu foren imprescindibles. Com si els propòsits de l’ara i ací —de cada ara i ací— foren crucials, crítics, indispensables; com si no hi haguera un demà ni un despús-demà; com si tampoc no hi haguera hagut un ahir...

Precisament per això fa l’efecte que en el nostres dies la lentitud s’ha convertit en un valor estrany, infreqüent, desacostumat, revolucionari. Digne d’elogi. Tant, que sovint m’envaeix la temptació de recuperar i redimir per al nostre present les velles dites populars que es posicionaven en defensa de la tranquil·litat, la pausa i la parsimònia. Per si de cas, en tinc recollit un bon repertori: «A poc a poc i bona lletra»; «Béns guanyats de pressa, es perden corrent»; «Com més de pressa, més a poc a poc»; «Darrere de l’u ve el dos»; «De pressa i bé, no pot ser»; «València no s’ha fet en un dia»; «Els béns alcançats de pressa minven; i els adquirits a poc a poc, creixen»; «Escolta amb calma i contestaràs a temps»; «Menjar de pressa no fa profit»; «De tota dolència és remei la paciència»; «La faena del fesol cuitós: molta pressa i poca endreça»; «Qui de pressa viu, de pressa mor»; «Qui té pressa no es diverteix»; «Qui va de pressa, plega tard»; «Res ben fet si de pressa ho fas»; «Si tens pressa arranca a córrer»; «Fa més profit la calma que la taula»; «Vist-me espaiet que tinc pressa»; «A poc a poc es va lluny»; «Poc a poc fila la vella el cop»; «Qui caminant porta pressa, en camí pla entropessa»; «A pas de bou, s’arriba prou»; «A poc a poc s’arriba a Roma»; «A poc a poc s’encén el foc»; «Per a morir, no cal anar de pressa»; «A poc a poc, que tot arriba»; «Qui balla de pressa no balla bé»; «Amb temps i palla maduren les nespres»; «Tota cosa feta de pressa és cosa mal feta»; «Camina com un vell i arribaràs com un jove»; «Com més de pressa, més a poc a poc»; «El córrer no vol pressa»; «Tot a poc a poc»; «Qui va de pressa, entropessa»; «Val més a poc a poc que la mort»; «Amb paciència es guanya el cel»; «Amb paciència i una canya tot s’apanya»; etc.

Totes aquestes romanceries venen ara al cas arran de la lectura que despús-ahir vaig fer d’un dels fascicles digitals que —des de fa més d’un any i amb infal·lible regularitat— em subministra l’admirat amic Ximo Dolz a través de WhatsApp. Sí: el lingüística, pedagog, sociolingüista, humanista i escriptor Joaquim Dolz Mestre, professor honorari de la Université de Genève i autèntica referència mundial en l’àmbit de l’interaccionisme sociodiscursiu. Supose que compartisc la deferència de rebre els escrits de Dolz amb una bona colla d’amigues i amics seus en una llarguíssima llista de distribució. No ho sé: no ho puc saber. Però el cas és que en cadascun dels No-Do que Joaquim Dolz ens envia (és així com ell mateix titula genèricament i irònicament les seues epístoles digitals), no solament em regale la tranquil·litat de saber que les seues difícils circumstàncies de salut evolucionen satisfactòriament, sinó que també fruïsc d’idees, reflexions, referències, anècdotes i notícies que m’amenitzen i m’estimulen durant uns saborosos minuts de lectura. Perquè aquest és el cas: que el professor Joaquim Dolz —l’amic Ximo— és tot un escriptoràs (l’augmentatiu el feia servir sovint l’enyorat amic comú Vicent Salvador) i ho demostra en cada nova entrega del seu particular No-Do, que lliurement i desimboltament redacta i fa arribar a amics, coneguts i saludats per WhatsApp.

Sí. Sempre m’agrada llegir el No-Do de Joaquim Dolz. Hi parla de si mateix en tercera persona per mitjà del seu personatge protagonista, Ximo, que òbviament no deixa de ser ell mateix. O més precisament: el transsumpte dietarístic d’ell mateix. Tanmateix, no sé per què el No-Do de Joaquim Dolz del dijous d’aquesta setmana m’ha captivat d’una manera especial ja des de la citació que l’encapçalava. Diu: «“La luz entra despacio, como quien no quiere herir el silencio.” José Cereijo, La luz pensativa. Pre-Textos, 2021.» He de confessar que no coneixia absolutament res de l’obra poètica de Cereijo, que resulta ser un company de l’adolescència de Ximo. Però em deixe endur per l’estimació emesa per l’amic: «José Cereijo pastura paraules com les pastores pasturen ovelles: amb vigília, tendresa i respecte espiritual per allò fràgil.» I deu ser veritat: per això trobe tan suggeridora la imatge de la llum entrant lentament, «com una taca d’oli sagrat» —que en diria Carmelina Sánchez-Cutillas—, sense «ferir el silenci»... I és que, en un món farcit de sorolls continus, toxicitats acústiques i excitacions permanents, em sembla especialment bonica la serena imatge d’una llum lenta, sacrosantament respectuosa amb el silenci de l’univers...

I igualment captivadora trobe la frase amb què Ximo enceta el seu escrit: «Ximo aquests dies viu en una estranya frontera: el cos li recorda que està malalt, però ell, de vegades, s’oblida.» Perquè totes i tots, d’alguna manera —i al marge de qualsevol tipus de contingència mèdica—, podem sentir-nos identificats amb aquesta percepció que viure no és sinó residir provisionalment, peremptòriament, en una «estranya frontera»: sotmesos al despotisme del nostre cos fràgil, periple, mortal. Però —això sí— amb la capacitat d’oblidar-ne «de vegades» la fatalitat incontestable de l’abisme últim i definitiu per tal d’atrapar fugaçment —en forma de sabors, enginys, idees, plaers o afectes— la inefable quimera de la felicitat.

Parla Dolz, en el seu penúltim No-Do (ahir de vesprada encara en va enviar un altre), de les pastores i els pastors de la comarca dels Ports, que és el racó de món dels seus orígens, dels seus records i dels seus enyors. «A Morella, una altra pastora de la dena de Sant Antoni de la Vespa ha gosat posar números al que no admet comptabilitat: ni a deu cèntims l’hora arriben les estones amb la rabera», explica. I es pregunta retòricament —poèticament—: «Però qui pot mesurar el valor d’una vida acompassada pel cant de les esquelles? Qui calcula el preu d’un vent que pentina els pins, o la consolació mineral d’una serra que desperta a trenc d’alba?»

Sense abandonar el to poètic —ço és: sense deixar d’invocar la bellesa de les paraules—, Dolz incideix en el paral·lelisme suggerit entre la lenta i contemplativa tasca de la pastora i el reflexiu i alquímic treball del poeta: «Cereijo continua escrivint com qui mena un ramat de metàfores cap a un port segur. La luz pensativa és just això: un llibre que convida a mirar amb lentitud, a deixar que el món entre poc a poc, com qui no vol trencar res. [...] No és casualitat que en les pastores i en Cereijo hi haja la mateixa manera de respirar. La vida dels pastors i la dels poetes comparteixen una quietud antiga: són oficis que no admeten presses. Cada ovella és un vers que es desplega a poc a poc; cada senda, una estrofa que el temps no corre, sinó que madura. Les pastores i els poetes saben que no hi ha jornal que pague la llum quieta de l’alba, ni el privilegi antic de conversar amb la muntanya.» I no deixa de projectar l’atractívola metàfora fins al seu cas i tot: «entre vacunes, visites i silencis, Ximo descobreix que ell també, sense voler, pastura una manera d’estar al món. Potser per això continua: perquè una rabera, de llana o de llengua, de vida o de versos, és sempre una manera profunda d’habitar el temps.»

És just en aquest punt de l’escrit de Joaquim Dolz on apareix la frase que m’enlluerna, l’expressió que em meravella, la sentència que em puny i em penetra ànima endins: «La lentitud és una forma de llibertat», pondera l’amic. I em venen ganes d’aplaudir quan, a l’hora d’explanar la sentència, el professor Dolz reprén conclusivament les idees exposades ja des de la citació inicial. Ve a dir: «No hi ha pressa que valga quan es tracta d’escoltar la llum que entra a espai, com qui no vol ferir el silenci; quan es tracta de deixar que cada instant s’assega al seu lloc i es desplegue com un vers llargament pensat.»

«Ostres! Que bo que és...», que em dic mentalment així que acabe de llegir-li el No-Do. No dubte a escriure-li un admirat i còmplice «Escriptoràs!» pel mateix WhatsApp, adobat amb les sabudes emoticones dels corets rojos als ulls. I, sense poder-ho evitar, em repetisc amb insistència en el fur intern, com qui prova de memoritzar per sempre un aprenentatge essencial: «La lentitud és una forma de llibertat.» «La lentitud és una forma de llibertat.» «La lentitud és una forma de llibertat.» «La lentitud és una forma de llibertat.» «La lentitud és una forma de llibertat...» Fins que, per fi, caic en el compte del que en realitat volia dir, en aquest meandriforme elogi de la lentitud: «I tant, que la lentitud és una forma de la llibertat! I tant, Ximo, i tant! Fet i fet: l’única forma possible de la llibertat. Perquè més que no la presó de l’espai, és la presó del temps la que ens encadena. Perquè les reixes del temps són infranquejables. I perquè, a diferència de l’espacial, no té porta, la presó del temps. Només una llum lenta. I la certesa del silenci.