Sí, sí, sí. Ja ho sé, que el món sencer està pendent d’assumptes tan rellevants com el disgust que Donald Trump es va emportar per l’actuació de Bad Bunny en el descans de la Super Bowl, els reveladors resultats de les eleccions autonòmiques aragoneses o els últims detalls aportats pels funcionaris que al seu dia van escortar l’expresident Mazón fins al restaurant El Ventorro en el judici per la dana. També a mi —no ho negue— m’interessen i m’atrauen aquests vessants de la realitat. Però sé que, en essència, el món —la manera de viure al món— canviarà ben poc el dia de demà com a conseqüència d’aquests fets. Per contra, hi ha una altra classe de notícies que poden passar desapercebudes i que són les que —si bé es mira— poden resultar certament transcendents no solament en relació amb la futura manera de viure el món sinó, senzillament, en les possibilitats de poder-lo viure o no.

M’estic referint —destape cartes— als espectaculars resultats que l’equip d’investigació del senyor Mariano Barbacid ha donat a conéixer, sobre l’eficàcia que una nova teràpia experimental ha demostrat tenir contra el càncer de pàncrees en ratolins [https://www.pnas.org/doi/10.1073/pnas.2523039122]. Sovint la classe política, en els artificis verbals dels discursos barallosos a què ens tenen acostumats, solen apel·lar a «allò que realment interessa a la gent». Ja s’entén: per a argumentar tot seguit, indefectiblement, que són elles i ells (i no els seus adversaris) els qui de veritat es preocupen per «allò que realment interessa a la gent». I em fa l’efecte que, en tot aquest joc de dialèctiques, hi deu haver alguna trampa. Perquè en les estadístiques, en els argumentaris polítics i en les prioritats mediàtiques dels mitjans de comunicació, sembla que —a part del futbol i de les mateixes picabaralles de la política—, els temes que més preocupen la ciutadania són l’accés a l’habitatge, el cost de la vida, el mercat de treball i la seguretat econòmica. D’acord, d’acord, d’acord. No seré jo qui ho discutisca. Però tampoc ningú no em podrà discutir que, per damunt de tot això (i més), la preocupació principal de les persones és sempre —ai!— viure. Vull dir: que si hi ha una cosa que «realment interessa a la gent» per damunt de qualsevol possible consideració és la de continuar vivint; preservar la salut, superar les malalties, evitar la mort.

I és en aquest punt on costa de comprendre com és que «l’interés real de la gent», que és el de poder viure més i millor, no troba una correspondència proporcionada en l’interés mediàtic que haurien de despertar notícies científiques com la que acaba de donar l’equip del senyor Barbacid en el Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques. Perquè els resultats de les investigacions ara publicades no deixen d’obrir un camí d’esperança en el combat contra un dels càncers més agressius i mortals que es coneixen. Sobra dir que cal ser encara molt cauts, respecte de les possibilitats d’aplicació clínica en humans dels nous coneixements adquirits. Però no deixa de ser —hi vull insistir— un possible camí d’indagacions i d’esperances per al futur tractament d’una malaltia ara com ara greument fatal. I només això ja em sembla que és extraordinari: molt més interessant —molt més rellevant en la història de la humanitat— que els tripijocs suspectes de tots els Trumps, Mazons, Alejandros Nolascos, Titos Bernis, Montoros, Cerdans, Ábalos, Koldos i González Amadors que centren l’atenció mediàtica.

Cal saber, per a valorar la importància de les investigacions del senyor Barbacid i el seu equip, que la majoria dels càncers de pàncrees humans (especialment l’adenocarcinoma ductal de pàncrees, PDAC) es produeixen per mutacions en un gen anomenat KRAS.

Aquest gen —i la seua corresponent proteïna—, segons sembla, és el que en condicions normals controla i regula el creixement i la divisió de les cèl·lules. Però quan muta, es dispara el creixement descontrolat de cèl·lules que caracteritza el càncer. Fins ara, el gen KRAS s’havia demostrat pràcticament invulnerable. Per explicar-ho ràpid i malament: l’estructura molecular del KRAS s’havia comportat d’una manera fèrriament resistent a l’atac dels fàrmacs. Els inhibidors que fins ara s’hi havien provat (com ara alguns dels usats per al càncer de pulmó) tenien una eficàcia molt limitada, perquè els tumors hi solien desenvolupar resistències ràpidament, de manera que els medicament prompte deixaven de funcionar.

I ací és on hi ha la idea clau de l’experiment realitzat per l’equip del senyor Mariano Barbacid amb ratolins: fer servir una teràpia triple, per mitjà de tres fàrmacs combinats que bloquegen tres aspectes estratègics en el desenvolupament del tumor. L’inhibidor específic de KRAS que s’hi va fer servir és una substància denominada daraxonrasib (també coneguda com RMC-6236 en alguns articles científics): amb aquest fàrmac s’aconsegueix bloquejar la proteïna KRAS mutada, que és el motor principal d’aquest tipus de càncer. De més a més, en l’experiment de l’equip de Barbacid, el daraxonrasib es va fer servir de manera combinada amb afatinib (un medicament aprovat per a altres tipus de càncer, que bloqueja receptors EGFR implicats en els senyals de proliferació) i amb SD36 (un degradador de proteïnes que fa que desaparega la STAT3, una altra molècula clau implicada en la supervivència i la resistència del tumor). D’aquesta manera, atacant tres fronts simultàniament, s’aconsegueix desbaratar la capacitat de resistència del tumor. I el fet observat als laboratoris és que, amb ratolins implantats amb tumors de pàncrees humans, la teràpia triple causa una regressió completa dels tumors en la totalitat dels animals tractats. Altrament dit: els tumors van desaparéixer completament i no van tornar a reproduir-se durant el seguiment que s’hi va fer durant els dos-cents dies posteriors al final del tractament. Amb un avantatge —importantíssim!— afegit: que els animalets no van mostrar toxicitats greus com a conseqüència del tractament.

Sobra dir que aquest model testat en ratolins pot inspirar nous dissenys de tractaments combinats que, en un futur més o menys llunyà, podrien ser efectius en humans. Sí, sí, sí. Ja sabem que tot el que s’ha comprovat en la investigació liderada pel senyor Barbacid és preclínic, i que no garanteix absolutament res a curt termini. També el senyor Bernat Soria —per posar un exemple— va poder publicar l’èxit en el tractament de ratolins diabètics amb cèl·lules embrionàries l’any 2000, i ara, vint-i-sis anys després, aquell espectacular avanç del coneixement encara no ha pogut repercutir de la forma que hauríem volgut en el tractament de la diabetis en l’espècie humana. Cal advertir, per tant, que perquè la triple teràpia oncològica de l’equip del senyor Barbacid puga assajar-se clínicament en humans hauran de passar probablement molts anys d’assajos i d’investigacions. Segurament també caldrà optimar la combinació dels tres fàrmacs per al cas dels tumors humans, i igualment s’haurà de demostrar que l’administració dels medicaments és segura i efectiva en persones... «Això va per a llarg», en diria mon pare. Sí, en efecte: és un camí que va per a llarg. Però un camí és un camí. I sempre augura un viatge, una expectació, una aventura: ni que el camí acabe sent una via morta que no porta enlloc. Perquè la ciència també avança amb el coneixement i el reconeixement dels camins truncats que no aporten les solucions desitjades per a un determinat problema plantejat...

Mentrimentres, potser la reflexió que convindria fer i compartir és que qui més i qui menys està familiaritzat amb referents com Donald Trump, la Super Bowl, Bud Bunny,

Maribel Vilaplana o El Ventorro —i se sent mínimament familiaritzat amb noms com el de Carlos Mazón, Alejandro Nolasco, Juan Bernardo Fuentes, Cristóbal Montoro, Santos Cerdán, José Luis Ábalos, Koldo García o Alberto González Amador—, però estranyament ha sentit parlar del gen i la proteïna KRAS. Per què? No ho sé, la veritat. Però sospite que darrere de les respostes possibles a aquest «per què» hi ha moltes de les misèries que inexplicablement arrosseguem en la nostra societat. Perquè l’interés del KRAS —de la parcel·la de la ciència que investiga el KRAS— és vital. En el sentit literal, perquè ens hi pot anar la vida. I també en un sentit metafòric, perquè ens podria ajudar a comprendre coses crucials del món en què vivim: com ara que els creixements descontrolats i il·limitats condueixen a la destrucció, el col·lapse i la mort. I que a l’hora de combatre segons quins processos malignes extremats del nostre temps —des de la desestabilització climàtica fins a les formes totalitàries del neofeixisme i del populisme ultranacionalista, tot passant per la polarització econòmica hipertròfica o el creixement extractiu desenfrenat— primer caldrà identificar-ne amb claredat les causes i els vectors (que, naturalment, poden ser diversos i complexos), per poder aplicar-hi convenientment els remeis combinats que es demostren més eficients. Qualsevol alternativa (incloent-hi l’estratègia de l’estruç, d’amagar el cap davall l’ala i no voler veure la realitat) seria —amb perdó pel joc de paraules, tan barroer— un KRAS error.