Hi ha rituals que marquen el calendari cultural d’un país amb una força que va més enllà de la simple programació d’activitats. La diada de Sant Jordi a Barcelona del 23 d’abril n’és el paradigma: llibres i roses, carrers plens, autors i lectors que es reconeixen en un mateix gest. No és només una festa: és una declaració col·lectiva d’amor per la lectura. Les fires del llibre que venen després, arreu del territori, intenten —amb més o menys fortuna— prolongar aquest esperit. En aquest sentit, la Fira del Llibre de València 2026, que se celebra del 30 d’abril al 10 de maig als Jardins del Real (Vivers), s’entén com una continuïtat natural d’aquesta tradició. En canvi, la Fira del Llibre d’Alacant 2026, prevista aproximadament entre el 6 i el 10 de maig a l’espai de l’antiga estació d’autobusos, arriba després, sí, però no amb la mateixa ànima. I això, més que una percepció, és una evidència que es pot caminar, llegir i respirar.

Perquè no totes les fires del llibre són iguals, encara que compartisquen casetes, signatures i una certa litúrgia editorial. El model valencià, organitzat pel Gremi de Llibrers de València, parteix d’una idea clara: el llibre com a centre i els llibreters i editors com a protagonistes, al costat d’autores i d’autors. Una fira que té tres eixos fonamentals: el territori, el caràcter internacional, la visió mediterrània i la sostenibilitat, entre el respecte per la biodiversitat i l’atenció a les llibreries i editorials independents. És, en certa manera, una llibreria a l’aire lliure, feta per gent d’ací, amb criteris que busquen representar les novetats en les dues llengües oficials, amb una cura especial per la bibliodiversitat i per la presència del valencià. Passejar per Vivers durant la fira és fer-ho per un espai que acompanya: arbres, ombra, camins que conviden a la conversa. El jardí no és només un contenidor; és una metàfora. Representa una cultura arrelada, viva, que creix i es ramifica. No és casualitat que molts lectors hi passen hores, que les presentacions tinguen públic fidel, que els autors no siguen només figurants sinó interlocutors.

En canvi, el model alacantí, externalitzat a una empresa privada de Màlaga, Makyre Events, respon a una altra lògica. Més pròxima a la fira itinerant, a aquell tipus d’esdeveniment que es repeteix de ciutat en ciutat amb una estructura quasi clònica. Podria ser Valladolid, podria ser Gijón, podria ser la mateixa Màlaga. I aquest és precisament el problema: la manca d’identitat. L’espai tampoc ajuda. L’antiga estació d’autobusos d’Alacant és un lloc dur, dominat pel ciment, sense cap voluntat de fer agradable l’estada. No hi ha metàfora possible, o si n’hi ha, és incòmoda: la cultura com a trànsit, com a pas fugaç, com a activitat que no arrela. Tot plegat reforça la sensació que el llibre és una excusa més dins d’una programació que podria ser qualsevol altra.

Però el més preocupant no és l’estètica, sinó el contingut. Mentre que a València la presència del valencià és natural, assumida, estructural, a Alacant fa anys que la situació és, directament, desoladora. La presentació de novetats en valencià és pràcticament nul·la. No és una exageració retòrica: és una constatació que qualsevol assistent pot verificar. Ho dic també des de l’experiència personal. Enguany participaré en les dues fires. A Alacant, presentaré el meu recull d’articles Gaudeamus Igitur a la caseta de l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert. No serà en una llibreria, perquè les llibreries alacantines han anat desapareixent progressivament de la fira, víctimes del desencís i, sobretot, de la falta de suport municipal. L’Ajuntament ha delegat completament l’organització, i el resultat és una desconnexió creixent amb el teixit cultural local.

A València, en canvi, presentaré Nu a la caseta de la llibreria Ambra. La diferència no és només logística; és simbòlica. Ací, el poder està en mans d’editors i llibreters. Ací, fa temps que, a través de la meua editorial Vincle, tinc assignada una data per a signar llibres. Ací, escriure en valencià no és una quota ni una concessió, sinó una part central del sistema. La sensació, i ho dic amb una certa ironia amarga, és que a Alacant escriure en valencià et situa en una perifèria dins de la perifèria. Com si no hi haguera lloc, o només un racó testimonial. I això, malgrat els esforços dignes de les persones que gestionen espais com la caseta de l’Institut d’Estudis Catalans, que intenten resistir amb recursos limitats i molta voluntat.

El contrast amb València és tan evident que incomoda. Perquè demostra que una altra manera de fer és possible. Que una fira del llibre pot ser un aparador real de novetats, un espai de trobada, un motor cultural. I també perquè posa en evidència les mancances d’un model —el d’Alacant— que sembla haver renunciat a construir res propi. No és cap secret que les fires del llibre tenen un paper clau en la vida cultural. Com recorda el sociòleg Pierre Bourdieu en Les regles de l’art (1992), els espais de producció i circulació cultural determinen què es legitima com a cultura. Si això és cert —i tot indica que ho és—, el que passa a Alacant no és anecdòtic: és estructural. El llibre no és sols un objecte de venda, sinó una mostra del teixit cultural d’una societat, no hem d’oblidar-ho.

Per això cal reivindicar la necessitat de fires potents, arrelades, amb criteri. Perquè enguany celebrem el centenari de la primera fira del llibre, el 7 d’octubre de 1926, quan l’editor valencià Vicente Clavel ho organitzà a Barcelona. Era la primera vegada que el llibre eixia al carrer, encara que des del 1930 es canvià per la data del 23 d’abril. Necessitem, fidels a l’esperit inicial, fires que no siguen només una activitat més dins d’una ciutat com Alacant que, massa sovint, acumula notícies de mediocritat i de falta de transparència. Ciutats on la cultura és una peça mínima dins d’un engranatge que prioritza el creixement urbanístic per damunt de la qualitat de vida. El llibre hauria de ser justament el contrari: un punt de trobada, un espai de formació, una invitació a pensar. No un producte més en una fira de consum ràpid. No una excusa per omplir agenda. València ho ha entés. Amb les seues imperfeccions, sí, però amb una direcció clara. Alacant, en canvi, sembla haver perdut la seua essència. I recuperar-la no serà fàcil, però tampoc impossible. Requereix voluntat política, implicació del sector i, sobretot, una idea clara: que una fira del llibre no és només una fira. És una manera de dir qui som. I, sobretot, qui volem ser.

Carles Cortés és catedràtic d’universitat i escriptor