CASTELLÓ. Avui, dimecres 10 de juny, es compleix pràcticament un mes des que es va iniciar la vaga indefinida del professorat de l'educació pública valenciana. Un mes en què els docents de la Comunitat Valenciana han eixit als carrers de pobles i ciutats per defensar que els nostres xiquets i xiquetes puguen rebre una educació en les millors condicions possibles. No podem oblidar que l'educació pública és la que garanteix la igualtat d'oportunitats per a totes i tots.
Ara bé, cal deixar ben clar que aquestes reivindicacions no han sigut exclusivament del professorat. Les famílies s'han incorporat a les mobilitzacions i les associacions de directors i directores, tant de primària com de secundària, també han donat suport a les protestes. Fins i tot, més de dos-cents càrrecs directius van presentar la dimissió. Malgrat això, després d'un mes, les mobilitzacions continuen i el responsable d'aquesta situació té nom i cognoms: Juan Francisco Pérez Llorca.
El president de la Generalitat, com a màxim responsable, ha aplicat una política d'atac al professorat, posant en dubte la seua professionalitat, a la qual s'ha sumat una estratègia de desgast basada en negociacions fictícies que no avançaven en absolut. De fet, es pot afirmar que la reunió més profitosa, i l'única que començava a transmetre una mínima sensació de negociació real, va ser la del passat dilluns vuit de juny, quasi un mes després de la convocatòria de la vaga indefinida.
Durant aquest temps, les desconsideracions cap als sindicats han sigut constants, tot i que aquests només perseguien un objectiu clar: millorar la situació de l'educació pública valenciana. Un exemple evident es va produir en la reunió del divendres cinc de juny, quan no es va facilitar el document de treball als sindicats fins que ja es trobaven presents. Però el fet més greu va ser l'ús del correu electrònic del tot el professorat per enviar una presentació amb finalitats de propaganda política, en lloc d'emprar-lo per a una negociació real. A més, la documentació es presentava amb el nou color institucional —un blau perfectament reconeixible—, la qual cosa reforçava encara més la intencionalitat publicitària.
Aquesta tàctica no era nova. La Conselleria ja havia remés anteriorment una carta a totes les famílies valencianes amb la clara voluntat d'enfrontar-les amb el professorat. Però la successió de decisions desconcertants no va acabar ací: es va afegir la proposta inesperada d'emetre en directe les negociacions. Lluny de respondre a un exercici de transparència, aquesta iniciativa pretenia construir un relat fictici d'aposta decidida per l'educació pública i escenificar una voluntat negociadora que no s'havia materialitzat en cap moment.
Els sindicats van quedar sorpresos davant d'aquesta posada en escena que no tenia cap correspondència amb els continguts reals de la negociació ni amb les reunions prèvies. Al contrari, l'actitud del Consell encapçalat per Pérez Llorca ha sigut, des de l'inici, la de desgastar el professorat, intentant reduir progressivament la seua presència al carrer mitjançant faltes de respecte constants.
Malgrat tot, el professorat no ha baixat els braços i ha mantingut una comportament exemplar. Sempre ha defensat la necessitat d'una negociació real que millore l'educació pública. Ha sigut, precisament, aquest esforç —amb la pèrdua d'un mes de sou i part de la paga extra— el que ha acabat forçant un canvi d'actitud de la Conselleria.
Algú creu sincerament que s'haurien iniciat negociacions si no fora perquè les reivindicacions del professorat han ocupat de manera permanent els mitjans de comunicació? Per què no es va començar a negociar en setembre de 2025, quan ja es coneixien les demandes? O l'11 de desembre de 2025, després de la primera vaga? O el 31 de març de 2026, amb una nova jornada de protesta?
La resposta és clara: la Generalitat no ha tingut mai com a objectiu negociar de manera real amb el professorat. L'estratègia ha sigut deixar que les mobilitzacions es desgastaren mentre es desplegaven tres línies d'acció: desacreditar el professorat, enfrontar-lo amb les famílies i allargar al màxim unes negociacions aparents.
En qualsevol procés de diàleg, hi ha un principi bàsic que no es pot vulnerar: la bona fe. Com recorda el jurista francés Georges Ripert, "la negociació només té sentit si les parts actuen amb voluntat real d'acord". En aquest cas, tot indica que eixa voluntat no ha existit.
Per això, la imatge que deixa l'actual govern de la Generalitat és la d'haver actuat amb mala fe. Potser s'arribarà a un acord —encara que això siga incert—, però allò que ja ha quedat clar és la manera de governar del Partit Popular: una pràctica política marcada per la desconfiança i la falta d'honestedat en la negociació. I això, en educació, com en qualsevol altre àmbit, té conseqüències.
________
BOLETÍN TITULARES CASTELLÓN PLAZA.
Las noticias más relevantes del día en Castellón, reunidas cada mañana en un solo correo para empezar el día informado. Suscríbete gratis al boletín aquí.
