CASTELLÓ. El 30 de gener es commemora el Dia Escolar de la Pau i la No Violència, una data que va nàixer amb la voluntat de recordar la figura de Mahatma Gandhi. Ningú amb un mínim de rigor intel·lectual pot posar en dubte que va ser un referent universal de la no-violència com a eina per resoldre conflictes. Gandhi va demostrar que la pau no és passivitat, sinó valentia moral, perquè —com ell mateix afirmava— "no hi ha camí cap a la pau: la pau és el camí".

Per això, els actes que es realitzen cada 30 de gener no haurien de ser vistos com a simples gestos simbòlics buits de contingut. Al contrari: són la llavor d'un esperit d'entesa necessari entre els éssers humans. La pau no és només l'absència de guerra, sinó la presència de justícia, i sense aquesta convicció profunda tota commemoració esdevé una mera façana.

Davant aquesta realitat, els centres educatius juguen un paper fonamental per a construir una societat justa. Com a espais de formació de persones crítiques, racionals i tolerants, han de ser la punta de llança del compromís amb la pau. Milers de col·legis, instituts i universitats llancen lemes pacifistes aquests dies, però inevitablement em faig una pregunta incòmoda, però necessària: tothom vol realment aquesta pau?

La desitja el president dels Estats Units venerat per la ultradreta espanyola? La vol el president de Rússia, Vladimir Putin, quan marca com a objectiu estratègic la guerra a Ucraïna en lloc del diàleg amb Zelenski? O es planteja l'Iran que la llibertat és una premissa bàsica de qualsevol persona i que no hauria d'estar sotmesa ni a dogmes religiosos ni a governs autoritaris? Malauradament, tot indica que la pau no és la seua prioritat i obliden que qui sembra odi, recull violència.

Però, i dins del territori espanyol? Llançar "bulos" i informacions sense cap tipus de veracitat ajuda a construir convivència? Les paraules no són innocents, i la desinformació ha sigut històricament el combustible dels conflictes. A les meues classes d'història explicava com un dels personatges més foscos de la història d'Espanya, el dictador Francisco Franco, utilitzava constantment la conspiració maçònica per justificar la seua ment criminal i antidemocràtica. Era igual que fora veritat o no. No tot val en política, i Franco aplicava sense escrúpols aquella màxima perversa que diu que el fi justifica els mitjans, la mateixa lògica que anys després ens portaria a la guerra de l'Iraq sense cap classe de prova sobre la presència d'armes de destrucció massiva o utilitzant frases tan irresponsables com "qui puga fer, que faça".

Fa uns anys encara era relativament senzill dedicar temps a l'aula a desmuntar la desinformació feta servir per dictadors com Franco, Mussolini, Hitler o Stalin. També per alguns presidents contemporanis com Donald Trump. Però hui la situació s'ha agreujat: la immediatesa de les xarxes socials ha multiplicat l'impacte de la mentida. El silenci davant la falsedat també fa soroll, i no és difícil identificar quin espectre polític prefereix un clima enrarit, sense contrast d'idees i basat en la confrontació.

Sense cap dubte, la dreta i la ultradreta no volen un debat real sobre un sistema públic d'educació de qualitat ni consideren la sanitat pública una prioritat. No la necessiten: tenen garantits serveis privats. I davant aquesta evidència, em torne a preguntar: creuen realment en la pau? Vull pensar que sí, però la realitat sovint desmenteix els discursos.

La desinformació ha sigut sempre una eina per provocar conflictes. No pot confondre's amb la discrepància política. Cal passar pàgina i deixar enrere el debat sustentant en "bulos" i mentides perquè és estèril i només genera enfrontament. Cal valorar el raonament, la recerca de les causes i el pensament crític per damunt dels interessos partidistes. Això és el que es fa a les aules: explicar el món des del coneixement, no des de la por.

La polarització no ajuda, especialment quan està impregnada de mentides que alimenten l'extrema dreta amb el vistiplau de la dreta tradicional. A les aules la ciència, el pensament crític i la pau continuaran presents, perquè la pau no és una consigna d'un dia, sinó una actitud davant la vida. Sempre, és clar, que alguns líders entenguen que el món avança millor quan ells decideixen fer un pas enrere.