Amb els anys aprenem que les ambicions hipertròfiques, les abstraccions desmesurades, les idees totalitàries i les grandiloqüències utòpiques al final no serveixen per a res. Són —per dir-ho a la manera de la meua veïna Maria Súria— «fum de canyot». Fer-se vell, de fet, comporta entre altre coses la facultat de comprendre que les úniques coses que doten de sentit la vida són els gestos desapercebuts, el detalls quotidians, les persones íntimes, els fets domèstics; les coses, les qualitats, els fets i les accions aparentment fútils, insubstancials, insignificants.
Conten i diuen i diuen i conten, que en una ciutat construïda sobre l’altiplà que coronava una muntanya, els habitants vivien obsedits amb les grans coses, les grans gestes, les grans aspiracions, els grans projectes. Per això, en aquella ciutat, cada any s’erigien estàtues monumentals, es construïen edificis públics colossals, s’inauguren avingudes i places immenses, es publicaven llibres grossíssims i eruditíssims, es pronunciaven discursos altisonants i ampul·losos, i s’escrivien els noms dels ciutadans més il·lustres en llustroses plaques de bronze. Des de la més tendra edat, les criatures d’aquella ciutat aprenien dels pares que en la vida calia fer coses importants. Que havien de «transcendir». I és així que des de menuts ja aspiraven a idear, crear o fer coses veritablement importants: coses elevades, coses superiors, coses destinades a romandre, coses que acabaren fent història.
Cristina havia nascut en aquella elevada ciutat. Treballava en una biblioteca, dins d’un edifici antic. A pesar de viure sempre envoltada de persones amb ambicions, vanitats i petulàncies, ella mai no s’havia sentit especialment important. Ningú no li havia dedicat cap d’aquells sumptuoses plaques de bronze que hi havia escampades a tort i dret per les façanes dels edificis. La seua vida era en realitat senzilla. Discorria entre hàbits i costums simples i irrellevants: preparar el desdejuni, comprar el pa, telefonar a la germana, regar les plantes del balcó heretades de la mare, pensar «què faré avui de dinar», saludar el veí del tercer, caminar pels carrers del centre històric fins a la biblioteca...
Un dia va arribar a aquella important ciutat un home misteriós que va anunciar una gran empresa: «Construiré una torre tan alta que tocarà el cel», va dir. I encara va voler anar més enllà: «Serà tan alta que es veurà en un radi de més de cinquanta quilòmetres, i això convertirà aquesta ciutat en una ciutat única: una ciutat admirada, respectada, enaltida, envejada. Immortal!» A poc a poc, els habitants de la ciutat van anar abandonant les ocupacions quotidianes i es van dedicar en cos i en ànima a col·laborar en el projecte. Alguns hi van trobar treball. D’altres, al principi, esperaven el moment d’acabar la jornada laboral en els treballs seus de tota la vida per apropar-s’hi i arrimar-hi el muscle desinteressadament. Però prompte l’obsessió per aquell projecte edificador es va fer tan i tan gran —tan i tan generalitzada!— que una majoria de la població activa va abandonar les ocupacions anteriors i es va dedicar a temps complet a la construcció d’aquella torre. Les cases es van quedar mig buides. Els mercats van perdre venedors i clients. Els jardins van començar a assecar-se. Els carrers van començar a fer-se malbé i la ciutat sencera va entrar en una fosca dinàmica de degradació. Tanmateix, ningú no se’n va adonar, perquè obsedits en la construcció de la torre, totes i tots se sentien part d’un projecte transcendental.
Cristina, en canvi, continuava fent la seua vida com sempre. A casa. A la biblioteca. Pel camí que discorria de casa a la biblioteca i de la biblioteca a casa. I quan la torre ja estava quasi acabada —que semblava que efectivament podria arribar a tocar el cel—, va començar a observar un fenomen estrany. I és que van començar a desaparéixer les ombres de les persones! Semblava cosa de no creure. Però era allò el que realment estava passant: que les persones estaven perdent l’ombra. Talment com el personatge de Peter Pan i Wendy, de James Matthew Barrie; o com el protagonista de La meravellosa història de Peter Schlemihl, d’Adelbert von Chamisso. Les personetes de la ciutat de les coses importants van començar a alarmar-se per aquell inquietant assumpte de la desaparició de les ombres. Al principi ningú no hi donava importància. Però després es van adonar que, a més de les ombres de les persones, també estaven desapareixent les ombres de les cases, i dels arbres, i de les faroles, i dels cotxes, i dels cartells... Fins que, finalment, la ciutat sencera semblava que s’havia quedat sense ombres.
Allò era una cosa mai vista! Ningú no recordava que abans haguera passat res semblant. I, com és lògic, de seguida hi va haver qui va dir: «La torre, la torre, la torre! Això que passa ha de ser per culpa de la torre!» Els arquitectes d’aquella colossal edificació intentaven descobrir què dimonis hi estava passant. Feien càlculs, consultaven llibres, temptejaven algorismes, debatien acaloradament, però per més que es trencaren el cap, no reeixien a trobar una explicació plausible per a tan rar fenomen. Cristina, per contra, mentre distretament faenejava per casa, va fer, sense pensar-hi —per pura causalitat, diríem—, un descobriment decisiu. I és que les úniques ombres que encara existien a la ciutat eren, precisament, les de les coses menudes, nímies, aparentment banals: les tasses del desdejuni, les plantes del balcó, el pa de damunt la taula, el telèfon fix de paret amb què telefonava a la germana, la roba estesa del veí del tercer, el banc del carrer on solia seure quan tornava del treball...
Gràcies a aquella observació, va ser ella —i no cap d’aquells arquitectes saberuts que treballaven en la torre— qui va saber comprendre la causa última de tan inquietant fenomen: no era que la ciutat haguera perdut les ombres, no, sinó que havia perdut allò que les feia possibles! La gran torre, construïda amb l’ambició de fer immortal la ciutat, a poc a poc —d’una manera inadvertida— l’havia anat eclipsant i buidant de vida. La pràctica totalitat dels habitants, abduïts per la idea de la grandesa de la torre, havia deixat de fer aquelles coses desapercebudes, quotidianes, íntimes i domèstiques que no serveixen per a res i que, tanmateix, sostenen secretament l’existència.
—Que no ho enteneu? És en les coses menudes on resideix la llum... I, allà on no hi ha llum, no hi pot haver ombra! —intentava explicar Cristina.
—Però què dius? Deixa’t estar, dona! Deixa’t estar... —se’n burlaven, els arquitectes, i els empresaris, i els màxims dirigents de la ciutat quan els ho intentava explicar—. Sigues raonable, Cristina. Una tassa de desdejuni no pot salvar una ciutat. Una planta o una barra de pa no és cap obra d’art. Una telefonada no és precisament una gesta. Una camisa estesa no canviarà el món. I un banc al carrer no mereixerà cap capítol en els annals de la història.
Cristina no hi va voler insistir i se’n va tornar a casa embolcallada per una boirina de tristesa. A la nit, es va gitar enjorn i es va posar a llegir el llibre que tenia començat sobre la tauleta, a la vora del llit: The Book of M, de Peng Shepherd. Quan li va venir la son, va apagar la llum de la làmpada i es va adormir plàcidament. Però encara no devia portar ni una parell d’hores dormint quan un estrèpit va fer trontollar la casa sencera i la va despertar.
—Però què és això! —va cridar, sobresaltada.
I això era que la torre que havia de tocar el cel, i que igualment havia de dotar la ciutat de fama immortal, s’havia ensulsit, s’havia desplomat sorollosament i havia fet tremolar el terra de tota la ciutat.
Gent al carrer. Crits. Pijames i batins. Camions de bombers. Policia, ambulàncies, Protecció Civil. Excavadores, grues, operaris... Feia feredat! D’aquella colossal torre només restaven runes, ferros, enderrocs, pedres. Pols. Miraculosament, com que la solsida s’havia produït a les tantes de la nit, no hi havia hagut cap ferit ni cap mort. Però la torre era ja una temptativa frustrada. I tota la ciutat comprenia que, d’aquella ambició i aquella aventura del cel i de la immortalitat, prompte no en restaria ni la pols.
Al sendemà, la ciutat de les coses importants es va despertar desconcertada. Però, a poc a poc, molt lentament, va anar recuperant la vida que tenia abans del megalòman projecte de la torre. El forn de pa va obrir abans que començara a clarejar. La gent se saludava amb amabilitat: «Bon dia!», «Bon dia!» Els veïns paraven a parlar, i comentaven totes aquelles coses increïbles que havien passat. Poc després, una dona recollia els papers que embrutaven el jardinet del parc de davant de casa de Cristina. Un home cosia un botó de la camisa del seu fill. Al bar, a mitjan matí, quatre hòmens jugaven enconadament una partida al truc. Una xiqueta donava molles del seu entrepà a un gat. El veí del tercer baixava al carrer i, per primera vegada en molt de temps, algú es parava a preguntar-li: «Emili, com estàs? Com va tot?»
Quan Cristina va tornar a casa amb la barra de pa acabada de comprar al forn, va telefonar a la seua germana i hi va fer una llarga conversa —sobre tot i sobre res: sobre la vida exactament—, va regar les plantes del balcó i va decidir que aquell dia faria pasta amb salmó per a dinar. Es va servir la tassa de cafè amb llet, exactament com sempre, i en va admirar l’ombra projectant-se sobre la taula. Va alçar la vista, amb un deix de malenconia, i es va sorprendre que, sobre la façana de l’edifici d’enfront, també era perfectament visible ara l’ombra d’un arbre!
—Ostres! —es va dir amb veu alta.
Va eixir al balcó i va poder comprovar que, amb el mateix misteri que les ombres havien desaparegut, aquell dia, a poc a poc, havien volgut tornar. La ciutat sencera, fet i fet, havia recuperat les seues ombres! Només que ara eren diferents. I ja no projectaven la forma dels monuments ni la fosca immensitat de la torre enderrocada. Les ombres més visibles eren de mans entrellaçades, de portes obrint-se, de roba estesa al sol, de gent passejant, de xiquetes i xiquets enjogassats, de joves abraçats, de pardals volant entre els arbres... Va ser aleshores quan Cristina va dir, en veu alta, per a si mateixa, una veritat encara més gran que la torre malaguanyada: «Sí... La història recordarà les grans coses. Però la vida haurà estat feta de les menudes.» I encara hi va afegir: «Perquè allò que sembla negatiu, secundari, insignificant o invisible —l’ombra— és precisament el que ens permet mesurar allò que importa —la llum i la vida. Com més gran és l’ombra, més conscients som de la llum; com més clara consciència tenim de la mort, més intensament mesurem la vida.»
Ja em perdonaran vostés si, en una setmana amb tantes notícies importants com la que acabem de passar —amb vaga general i inici de campanya electoral inclosos!—, m’estime més compartir ací un fet tan senzill com aquest: que he trobat, en una casa de camp que hi ha enfront de la font del Molí, al terme de Benimantell, un rellotge de sol que té una inscripció que m’ha cridat poderosament la atenció. Aquesta: «L’ombra és mida de la llum i la vida». Així: en un perfectíssim valencià normatiu i culte. I és curiós, perquè el rellotge de sol apareix datat... l’any 1948! Ja ho veuen: un detall aparentment insignificant com aquest va i resulta que ha sigut la punta de cabdell que m’ha permés recordar aquesta història fantàstica que un dia em van contar. I també una història real certament extraordinària, que té a veure amb Gabriel Miró, i Òscar Esplà, i la seua germana Isolda Esplà, i l’arquitecte Joan Vidal Ramos, i l’economista Germà Bernàcer, i el pintor Emili Varela...
Una altra setmana, potser, la contaré ací...
