No sé si és —com diria Vicent Salvador— «un trist privilegi de l’edat». Però últimament la vida m’ofereix regals impagables: regals que fa uns anys em serien, senzillament, inimaginables. Un d’aquests regals increïbles em va arribar l’altre dia, travessant la frontera del temps —desafiant, fins i tot, els límits entre la mort i la vida— des de l’estimada memòria de la gran escriptora valenciana del segle XX Carmelina Sánchez-Cutillas. Em va arribar de mans de la seua filla, Marisa del Romero Sánchez-Cutillas, i del seu gendre, Rafael Cano. Es tracta d’uns papers antics que Carmelina havia conservat zelosament durant anys als alts d’un armari, i que Marisa i Rafa havien sabut custodiar en perfectes condicions: una pila enorme de fulls manuscrits amb una lletra elegantíssima —mai no em deixa de seduir, la bellesa del paper antic escrit amb camins sinuosos de lletres, paraules, idees i vides—, que sa mare havia pogut conservar.

 

—Són del segle XIX, i van des dels anys vint i trenta fins a finals d’aquell segle. I alguns van signats per «F. Martínez» —em va deixar caure Marisa, fa un temps, quan me’n va parlar per primera volta.

—Ostres! Podrien ser de Francesc Martínez i Martínez, el teu besavi! —va ser el primer rampell que em va vindre. Però de seguida en vaig descartar el pensament:— No, no, no. Impossible. No pot ser. Francesc Martínez i Martínez va nàixer el 1865, i dius que molts escrits són anteriors...

—Sí, sí, sí. Molts dels documents són anteriors. I són sermons. Rafa i jo hem pogut deduir que deuen ser d’un altre Francesc Martínez: un oncle del meu besavi que va ser sacerdot...

—Sí! Ja sé qui em dius. Vegem... Si em sé ubicar bé en la genealogia de la teua família, deu tractar-se de Francesc Martínez Rostoll. Ramon Llorens, en el seu Diccionario de Altea y sus cosas, explicava que va ser doctor en Teologia i rector de la parròquia de la Santa Creu a València. Conta que tenia fama de ser un predicador excel·lent. També diu que va nàixer el 1820, i que va morir a Altea el 1891. Segons sembla, era besoncle del teu besavi Francesc Francesc Martínez i Martínez: germà del seu avi patern. Ramon Llorens, en el seu llibre, crec que explicava que va influir d’una manera molt important en la formació del vostre besavi Francesc Martínez i Martínez a València.

—Sí, sí, sí. És ell.

—Caram! La vostra família és una caixa de sorpreses infinites! —li vaig dir, amb admiració total, absoluta, sinceríssima.

—Bé. El cas és que m’agradaria que aquests papers es conservaren, i que pogueren servir per a treballs d’investigació, en l’àmbit eclesiàstic, o sociològic, o literari... Crec que se’n podria extraure molta informació interessant. I voldria donar-los a Altea: a canvi, simplement, de la garantia que es conservaran com cal i que s’utilitzaran amb finalitats d’estudi... I que figure, clar, el nom de ma mare com a propietària que va ser dels documents.

—Sobra dir que em tens a la teua completa disposició per a fer d’intermediari amb l’Ajuntament en el moment que vulgues —em vaig oferir—. D’entrada, et diria que l’opció més senzilla, viable, garantista i productiva seria confiar tota la documentació a l’Arxiu Municipal. El tècnic que el dirigeix, Pere Soler, és, a més d’una bellíssima persona, un excel·lent professional. Al seu dia va gestionar la recepció de tres arxius preciosos en què ja vaig tenir l’oportunitat de mediar (el del pintor Joan Navarro Ramon, el de Josep Martínez Orozco i el del mateix Ramon Llorens Barber). I el seu treball a l’hora de tractar, registrar i inventariar diligentment els documents va ser impecable. En fi: que, si vols, quan torneu per ací per «la casa de la mar» quedem i ho parlem. Veus? Una excusa immillorable per a ajuntar-nos!

 

 

Sobra dir que aquella conversa amb Marisa em va despertar immediatament —com no?— el corcó de la curiositat. Tant, que me’n vaig anar de cap a consultar l’impagable  Diccionario de Ramon Llorens per saber més coses de l’avantpassat de Carmelina Sánchez-Cutillas i de Francesc Martínez i Martínez. I hi vaig trobar una informació que em va deixar senzillament bocabadat, amb l’ull quadrat, de pasta de moniato, perquè contradeia ben a les clares la idea que jo tenia que la icònica Casa Cervantes del número 12 de carrer Santa Bàrbara d’Altea l’havia manada construir de nova planta el mateix escriptor Francesc Martínez i Martínez. I no: segons Ramon Llorens va ser precisament el besoncle del famós folklorista, el religiós Francesc Martínez Rostoll, qui li va llegar l’immoble del carrer Santa Bàrbara «que a dia d’avui ostenta al frontispici un escut amb l’efígie de Cervantes i que, per això, és conegut com a Casa Cervantes».

 

De seguida se me’n va encendre la llum: «Oooooostres, que fort!», em vaig dir. «I que burro! Això ho explica tot!» I és que feia temps que havia renunciat a entendre un passatge decisiu del capítol final del gran llibre de Carmelina Sánchez-Cutillas, Matèria de Bretanya. I ara tot plegat adquiria uns nous relleus! «Mentre que dinàvem, el meu avi li contava al viatger com es va trobar un amagatall ple de llibres, quatre o cinc, xicotets i relligats en pergamí. Una joia, li deia. Tot el cicle bretó i jo anys i anys i més anys sense saber que hi eren, i ara que els he trobat tampoc sé quina de les meues avantpassades els va amagar», escrivia Carmelina en el seu canònic llibre. I aquells llibrets trobats en un amagatall de la casa venien a simbolitzar el conjunt de tota la cèlebre Matèria de Bretanya que dona títol al llibre per obra i gràcia de la genial escena final de l’obra, que no m’estic de reproduir a continuació:

 

«A poqueta nit encara estàvem els tres allí, tan quiets com la mar, que ja tenia aqueixa color d’aigua adormida que pren a l’horabaixa, quan la llum del far inicia el joc amb les ombres —ara sí, ara no— parpellejant rítmicament i incansable; i encara que tot era igual, igual com ahir i com sempre, a mi em semblava diferent, perquè aqueixa vesprada havia après a idealitzar els fets del passat i tots els esdeveniments de cada dia, havia après a embolcallar-los d’aventures i de situacions meravelloses per a velar, amb un toc mític, els successos reals. / En sentir el seny de l’Ave Maria el meu avi va dir que si no entràvem a casa la serena faria malbé els llibres. I aleshores el foraster allargant-me l’embolic de tela em deia, xiqueta ajuda’ns. Però només de donar-me el paquet començà a riure, i com que mon avi volia saber el motiu ell va dir “que no la veu?, tan xicoteta i acabe de deixar entre les seues mans tota la Matèria de Bretanya”.»

 

Ignorant com era fins ara dels orígens remots de la Casa Cervantes —hi insistisc: pensava, no sé per què, que l’havia manada construir el gran cervantista Francesc Martínez i Martínez—, no acabava d’entendre el joc autoficcional proposat per Carmelina. Quin sentit tenia posar en boca de l’avi tota aquella història de l’amagatall, i dels papers antics, i dels avantpassats ignorats, si la casa l’haguera manada construir el seu mateix avi, Martínez i Martínez? Tanmateix, que la Casa Cervantes tinga en realitat com a origen l’herència d’un besoncle —el sacerdot i predicador Francesc Martínez Rostoll— permet un canvi total de perspectiva, perquè habilita la possibilitat que hi haja un referent real per a l’episodi de l’amagatall, i els papers antics, i el llegat dels avantpassats. Tant és així que no puc evitar que em brolle, a flor de consciència, com un llamp irrefrenable, una idea fugaç: «Que no devien ser aquests papers vells del sacerdot Francesc Martínez Rostoll, arribats a Francesc Martínez i Martínez i zelosament conservats per Carmelina al fondo dels alts d’un armari, els que van inspirar la cèlebre i genial idea del final de Matèria de Bretanya?

 

 

No ho sé: no ho puc saber. Sé només que l’altre dia, Marisa i Rafa, per sorpresa, al final de la presentació dels llibres de narrativa guanyadors dels Premis Altea 2025 —el Premi de Novel·la i Prosa Creativa porta precisament el nom de Carmelina Sánchez-Cutillas—, em van voler confiar el preciós llegat dels papers manuscrits conservats per sa mare. Era un moment de confusió, amb la clàssica signatura de dedicatòries, salutacions, felicitacions, besades, abraçades... I entremig de tot aquella bullícia, en el moment que Marisa em va lliurar la borsa de cartó que contenia els papers, conscient de la meua fatal i irreprimible propensió a la dispersió, no em va deixar d’advertir amb un somriure lluminós:

 

—Pren, Joan. Ací els tens, els documents. Si heu d’anar a sopar o el que siga, no te’n descuides, fes el favor. No te’ls vingues a deixar ací o allà, eh? Ja te’ls miraràs amb calma... Però ves alerta no els perdes!

 

En aquell moment encara no era prou conscient del valor dels papers acuradament empaquetats que contenia aquella bossa que Marisa posava a les meues mans. Per això, vaig correspondre enrioladament el seu somriure, vaig abraçar fortament i amorosament tot el paquet de papers que contenia aquella bossa de cartó, i vaig provar de tranquil·litzar-la resoludament:

 

—No et preocupes, que els tindré ben abraçats fins que els puga deixar en un lloc segur.

 

Va ser just en aquell instant de l’efusiva abraçada als papers antics de Francesc Martínez Rostoll que, entre somriures i bromes, en un abscés de lucidesa, em vaig estremir una mica i vaig encertar a dir:

 

—Mira... Veus? Tan xicotet com soc, tinc entre les meues mans «tota la matèria de Bretanya».

 

Al llarg de la setmana m’he dedicat entusiàsticament a tafanejar —ni que fora per damunt— el sorprenent llegat de Martínez Rostoll, i m’he ocupat també de digitalitzar-ne un a un tots els documents. Poca broma: més de dos mil pàgines, en total! La majoria dels textos que integren el fons són —efectivament— sermons. Però... Quina ha estat la sorpresa que una part molt important d’aquests sermons manuscrits per l’insigne alteà d’ara fa un parell de centúries, Francesc Martínez Rostoll, resulta que són discursos religiosos escrits en valencià! En aquest sentit, diria que la troballa té un interés únic, extraordinari, sensacional per a conéixer millor les peculiaritats de la llengua pròpia a Altea i a la Marina Baixa a les primeries i al ple del segle XIX. I això, en un registre particularment interessant com és el de la predicació, just a cavall entre la formalitat de la llengua literària i l’espontaneïtat de l’oralitat (per tal com són textos escrits, sí, però textos escrits per a ser dits).

 

Em costa imaginar un regal de Nadal més bell que el que Carmelina Sánchez-Cutillas, encara ara, cent quatre anys després del seu naixement i setze anys després de la mort, acaba de fer al poble d’Altea per mitjà de la sensibilitat, la generositat i la incommensurable qualitat humana dels seus fills: el ple i lliure accés a uns documents que resultaran fonamentals per a comprendre millor la història, la tradició literària, els hàbits i els costums, la manera de pensar, el patrimoni lingüístic i el valor de les paraules que conformen la personalitat del nostre poble. És tant com dir: un regal de Nadal que consisteix a deixar entre les nostres mans «tota la Matèria de Bretanya».