Aquest passat dimecres, 23 de novembre, es van complir cent anys redons del naixement de l’escriptor valencià Joan Fuster i Ortells. I va ser, igualment, el centenari del polític gallec Manuel Fraga Iribarne que —casualitats de la vida— va nàixer a Vilalba (Lugo) exactament el mateix dia que l’autor del Diccionari per a ociosos naixia a Sueca (la Ribera Baixa): el 23 de novembre de 1922. Personalment —crec que mai no ho oblidaré— dimecres vaig celebrar l’efemèride d’aquest centenari de la millor manera imaginable: amb un parell de conferències sobre la figura i l’obra del genial assagista valencià, per a joves adolescents, a Benicarló. La primera, al Magatzem de la Mar, un bellíssim edifici històric del segle XVIII; la segona, a la sala d’actes de l’IES Ramón Cid.
No puc sinó agrair ben afectuosament a l’Ajuntament de Benicarló —i, molt particularment, a la impagable tècnica de normalització lingüística d’aquesta ciutat, Anna Calvo Bermejo— el regal preciós que m’hi va fer, perquè l’experiència de compartir passions, idees, reflexions, delers, delits i fascinacions amb una colla tan nombrosa de «criatures dolcíssimes» de setze, dèsset i divuit anys a propòsit de la figura i l’obra de Joan Fuster mereix ser qualificada així: com un obsequi, un present, un bellíssim regal de la vida. De més a més, amb una propina afegida: el benefici del retrobament amb l’inefable amic Isidre Crespo, de Riola —una de les persones que millor coneix l’obra de Joan Fuster i que, en conseqüència, més se l’estima—, que va tenir l’amabilitat de venir fins a Benicarló i presentar-se de bon matí al Magatzem de la Mar per compartir un cafè i assistir a l’acte.
Tanmateix, la qüestió era com presentar, en poc més d’una hora, la figura i l’obra monumentals de Joan Fuster a la multitud de joves que m’escrutava amb mirades àvides, indolents o expectants. I, en un exercici de sinceritat, crec que els vaig dir que, si més no per a mi, Fuster havia estat la personalitat més portentosa que mai no havia tingut l’oportunitat de conéixer: llegint, escrivint, pensant i —sobretot— fent pensar; estimulant el sentit crític, invitant a la reflexió, agullonant la consciència, impel·lint a repensar el món per camins nous, diferents, alternatius als que les convencions i les conviccions dominants imposaven. I sobretot, els vaig voler persuadir que la ciclòpia obra fusteriana —milers d’articles, centenars de llibres; una meravella d’idees genials prodigiosament ben lligades i exposades—, absolutament vigent en el nostres dies, respon, si bé es mira, a un doble enamorament: l’amor a les paraules (i a l’art de les paraules, que és la literatura) i l’amor a la vida.
De fet —els explicava—, en el cas de Joan Fuster es podria dir que l’un i l’altre amor (l’amor a les paraules i l’amor a la vida) no són, segurament, sinó un mateix i idèntic amor. «Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres», sentenciava l’autor de Sueca en un dels seus aforismes. I hi insistia, en un altre: «Les poques lectures aparten de la vida; les moltes ens hi acosten.» Tant s’hi confonen, en Fuster, literatura i vida, que per a ell, senzillament: «Ningú no s’ha d’enganyar: dir “bon dia” ja és fer literatura.» I és que Fuster, atent a les idees, els coneixement i els corrents de pensament que circulaven per l’Europa del seu temps —molt contràriament a l’oligarquisme i el raquitisme intel·lectual de l’Espanya d’«Unamuno y los demàs»— havia llegit, posem per cas, el Tractatus logico-philosophicus de Ludwig Wittgenstein i s’havia amerat d’aquella preclara intel·ligència del filòsof, matemàtic i lingüista austríac que l’havia portat a sostenir, en la proposició 5.62 del Tractatus: «Els límits del llenguatge són els límits del meu món.» Que és tant com dir —ai!— això que tant m’agrada vindicar sempre que en tinc l’ocasió: que l’ànima de les persones, com la dels pobles, és feta de de paraules...
Fuster, absolutament atent i reivindicatiu respecte dels assumptes del cos («Tens un cos, aprofita’l, aprofita-te’n»; «La renda sexual per capita! Això també ho haurien de precisar les estadístiques!»; «I la castedat, què? No és una forma de l’avarícia?; «Cinc sentits corporals. Demanem-ne més!») disposava, de més a més, d’un nítid discerniment, en les instàncies de l’ànima, respecte de la determinant importància de les paraules —del prodigi del llenguatge, en general— per a la condició humana. Era un intel·lectual —diguem-ho així— perfectament conscient que les paraules assenyalen, per a bé i per a mal, l’horitzó de les possibilitats humanes a l’hora de viure, veure, comprendre, corprendre, aprendre i aprehendre la vida. I és que el llenguatge estableix tant els confins de les coses que podem albirar i fer nostres —tots els blaus de la mar i del cel de l’existència—, com la fita de tot allò que resta fora de l’abast de la nostra capacitat de percepció, de conceptualització, de penetració, de raonament. Heus ací la qüestió: només fins on arriben les nostres paraules —les paraules de què disposem— arriba la nostra capacitat d’abraçar, entendre i fruir el món.
Així, precisament, demostrava saber-ho entendre Joan Fuster fa una seixantena d’anys, quan escrivia frases com les següents: «Tot depèn de la paraula.» «Parlar ja és exagerar.» «Cada paraula és, ja en si, una perífrasi.» «Cada matís —de color, de so, d’idea— demana una paraula pròpia, i els diccionaris no són tan generosos.» «Un mot per a cada cosa? El diccionaris serien interminables. Hi ha tantes “coses” que ni tan sols són coses!» O, sobretot, quan encertava a encunyar un aforisme com el següent, capaç d’encertar el moll de l’os de la qüestió: «No sols la riquesa de pensament d’una persona, sinó també la seva complexitat de matisos sentimentals, depenen del lèxic que domine i dels seus recursos sintàctics. Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua.»
Fa l’efecte que l’excepcional capacitat de Fuster per a opinar i aportar perspectives inèdites sobre tots els temes imaginables i inimaginables que conformen la vida —sembla que Fuster va escriure absolutament sobre tot: sobre qualsevol tema i amb qualsevol tipus de format, des de l’aforisme breu fins a la monografia enciclopèdica— deriva, justament, d’aquesta consciència sobre les potencialitats, els límits, les capacitats i els paranys de les paraules a l’hora de referenciar i conceptualitzar la realitat.
Es podria dir que del descrèdit de les convencions imposades per mitjà de les paraules emana una font important de l’originalitat del pensament fusterià a propòsit de nocions i temes com el de l’amor («L’amor? Una invenció del segle XII!»; «Afanyeu-vos a estimar. Els amors tardans ja no són amors: són manies»; «L’amor ens permet de ser imbècils impunement»), la justícia («La veritat no sempre coincideix amb la justícia»; «Les lleis les fan els qui estan en condicions de respectar-les —i només perquè hi estan»; «Quan algú s’erigeix en jutge del seu germà, és que ja ha decidit condemnar-lo»), l’originalitat («Som irrepetibles»; «és preferible que s’escriguen plagis de coses sensates que no que s’escriguen ximpleries originals»; «Més val un “plagiari” positiu que un original superflu»), la moral («No, no feu cas dels qui us parlen de la grandesa —moral, és clar—del dolor, i aneu a buscar de seguida un analgèsic»; «Contra el bé i el mal —contra les pretensions de l’un i l’altre— només tenim una defensa: la ironia»; «Contra el bé i el mal, aflictius, podríem aspirar a l’alegria»); l’amistat («Amar l’enemic. Bé. Però fora ideal poder-lo amar sense per això deixar de conservar-lo enemic»; «De la discussió naix la llum»; «Una enemistat no és completa si no és recíproca. Quan trobes un candidat a enemic, no el deixes escapar»); la pàtria («Pàtria —també— és guerra: id est, comerç, tant com condecoració i cementeri»; «Bé està tenir una “pàtria”, natural, adoptiva o militar: cadascú s’apanya com pot. Però els “patriotismes” ¿no són una hipertròfia?»); la nació i el nacionalisme («Soc “nacionalista” en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió»; «La condemna d’un egoisme, ¿quan no és feta en nom d’un altre egoisme? (Paral·lel: La condemna d’un nacionalisme, quan no etc., etc.?)»); la història («Els historiadors es pensen que escriuen història. Però tot el que en ells no és erudició —i encara, encara...— és política. Política més o menys elevada, però política al cap i a la fi»; «Hi ha qui es pensa que Déu Nostre Senyor s’entretingué modelant els dits d’Adam a fi que, passats els segles, Mozart pogués tocar el piano.»; la filosofia («Definició (possible) de filosofia.— L’art d’agafar la vaca pels collons»; «la filosofia és menys un coneixement que una fabulació»; «mai no he comprés per què els meus professors de filosofia —quan els vaig tenir— no començaven els seus cursos tot reconeixement que la seua disciplina era una simple parcel·la de la literatura»), etcètera, etcètera, etcètera.
Quant a l’enamorament per la vida —l’altra cara d’aquesta mateixa moneda—, fa l’efecte que es manifesta en Fuster per mitjà de dos camins o estratègies complementàries d’oposició a la mort: en primer lloc, la reivindicació de la bellesa, el plaer del coneixement, la fantasia de l’art (l’aprofitament intens de cada instant que ens sentim vius!) d’acord amb un particular sentit del clàssic carpe diem horacià; i en segon lloc, naturalment, com a bon mediterrani, per mitjà de l’humor, la jocositat i la ironia. Trobem el Fuster vitalista, enamorat de la bellesa i de la sublim força d’un instant etern, en delicioses reflexions com les següents: «Qui, mirant una flor, pensa fugacitat és un pervers.» «Heus ací la cara més deliciosa, el somriure més temptador. Bé. A sota hi ha una calavera tètrica i estòlida. Tots ho sabem, això. Però crec que pensar-hi és un veritable pecat d’obscenitat.» «Mireu aquest bell rostre de Nefertiti, o el David de Miquel Àngel, o el cos improcedent de donya Caietana. On és, oh mort, la teua victòria?» I, sempre a propòsit de la mort, l’altre filó, el de l’humor i la ironia, apareix delatat en «consells, proverbis i insolències» com aquests: «Em moriré, em moriré, em moriré... Quina llàstima! (per a mi, sobretot)»; «I morir deu ser deixar d’escriure.» «La meua posteritat serà de paper.» «No faces versos sobre la mort: és inútil. Fes testament, que resulta molt més pràctic.» «Sigues previsor: que la teua mortalla tinga la teua talla.» Etc.
En fi... Seria no parar! La temptació d’anar filant, enfilant, perfilant i refilant, una rere l’altra, citacions i més citacions de l’obra fusteriana no tindria mai fi. L’erudició —la veritable erudició— és tan amena, en el cas d’aquest autor, que emborratxa. I la intel·ligència —la veritable intel·ligència: la intel·ligència que enlluerna, captiva i fascina— desperta d’una tal manera la curiositat de la lectora o el lector que, segons com, esdevé literalment sexy; sexy en sagacitats, llesteses, enteniments, espavilaments, provocacions i agudeses... Aquesta pornografia del coneixement que Fuster provoca —si més no, una mena d’erotisme que naix de l’amor a les paraules i a la vida— em fa l’efecte que és el secret últim de la grandesa d’un escriptor com ell, que mai no deixava d’aplicar-se a si mateix la seua pròpia màxima: «La primera obligació d’un escriptor és de fer-se llegir.» I val a dir que Fuster, fent-se llegir, va aconseguir —hi insistisc: amb la nua força de les paraules sobre el paper en blanc— exercir un efecte decisiu en la més interessant, espectacular i estimulant (potser, la més digna de ser viscuda) aventura cultural que s’ha produït a Europa en els últims seixanta o setanta anys. És a saber: la que el poble valencià ha protagonitzat —i continua protagonitzant— en termes de reconciliació amb la pròpia pàtria de paraules, amb la pròpia tradició literària, amb la pròpia personalitat cultural i amb la pròpia identitat. I tot —hi vull insistir—, amb la nua força de les paraules.
Em fa l’efecte que poques voltes resultarà possible documentar el cas d’una persona que, actuant per lliure —amb absoluta independència respecte de qualsevol grup o lobby de poder—, haja pogut incidir tant (i tan per a bé!) en l’esdevenir de tota una col·lectivitat humana. Potser per això, precisament, el van voler matar, el senyor Joan Fuster, els refractaris a aquesta necessària i esperançadora reconciliació cívica del poble valencià amb si mateix. Amb diverses bombes: el 17 de novembre de 1978, amb un primer explosiu a la porta de casa; i, molt especialment, amb el doble atemptat de l’11 de setembre de 1981, en què uns terroristes mai no identificats van posar dos bombes a sa casa del número 10 de carrer Sant Josep de Sueca, criminalment programades per a segar-li definitivament la vida. Segons explicava aquests dies l’editor Eliseu Climent, Fuster —que, tot siga dit, des d’aquell moment va deixar d’escriure i de publicar amb la intensitat que ho havia fet fins aleshores— se’n lamentava, greument, incapaç de comprendre l’odi extrem d’aquells que havien volgut atemptar contra la seua vida: «Però... Per què volen matar-me? Si jo l’únic que he fet és escriure: l’únic que he fet és escriure...»
Ara que es compleix el centenari redó del naixement de Joan Fuster és —crec— el moment propici per a reivindicar el seu cas (la seua vida i la seua obra) com la demostració més evident que, a pesar de tots els pesars, la força de la paraula —el poder del pensament, de la raó, del coneixement, de les idees— continua prevalent per damunt de qualsevol altra arma que mai no haja pogut inventar la humanitat. Diria que aquest hauria de ser un punt de meditació per a inferir lliçons interessant: mentre el centenari de Joan Fuster s’ha celebrat amb centenars d’actes i iniciatives diverses (produccions audiovisuals, programes de ràdio i televisió, articles de premsa, publicacions de llibres, exposicions, obres d’art, estudis, conferències, taules redones, homenatges, espectacles, concerts...), qui ha recordat i ha celebrat aquesta setmana el centenari del senyor Manuel Fraga Iribarne, també nascut el 23 de novembre de 1922, a Vilalba (Lugo)? I cal recordar que el senyor Manuel Fraga Iribarne (Ministre de Franco, pare de la Constitució de 1978 i fundador d’Alianza Popular, origen de l’actual Partit Popular) ha estat, probablement —si es vol, al costat del senyor Felipe González Márquez—, el polític més influent, amb més poder i amb més capacitat d’incidència pública de tot el segle XX a Espanya.
I tanmateix... Tanmateix —qui viu quant veu, caram!—, la fecunda memòria de Joan Fuster, per contrast amb el sorprenent oblit de la figura del totpoderós, carismàtic i enyorat polític gallec, sembla ratificar un fet que ja intuíem i que ens sembla preciós: que cap poder —cap poder polític, econòmic o militar— no és, al final de la correguda, més influent, perdurable i determinant que el niu i essencial poder de la raó. Perquè, a fi de comptes —tot ben comptat i debatut—, aquest l’únic poder que permet d’eixamplar una mica més enllà els límits, les esperances i els horitzons de la condició humana: el poder del coneixement, de la consciència, de les idees; de la creativitat, de l’art, de la imaginació; de la raó, de l’enteniment, de la comprensió; dels sentits, de les emocions, de l’aventura. Ço és: el poder de les paraules —i de l’alquímia de les paraules, que és la literatura.
