Cervesa amarga

VALÈNCIA. “Quin poeta italià ha dit que la literatura és la prova que amb la vida només no n’hi ha prou?”, es pregunta, ens pregunta, Ferran Archilés en el seu dietari Dues o tres pintes més tard. Notes disperses 2012-2014 (Bullent, 2019). No n’estic segura, però m’hi jugaria un llibre que ho va dir Cesare Pavese, qui també va dir en el seu dietari Il mestiere di vivere que “la literatura és una defensa contra les ofenses de la vida”. Potser la darrera defensa, la darrera trinxera on resistir els embats de la vida. M’agrada molt eixa imatge de la literatura com una forma de resistència, com un escut, com un cau on protegir-se. Sovint he pensat en escriure com ser en un lloc, un lloc on soc a casa. “Sempre que plorem estem fora de casa”, escriu Archilés en un altre passatge del llibre. “Scrivere è cercare la calma, tornare a casa”, deia Anna Maria Ortese. Però també llegir, també els llibres que llegim són llocs, refugis on buscar la pau, on ser a casa, potser l’únic que ens queda. 

Dues o tres pintes més tard és un dietari, tot i que no és un dietari canònic, no és un diari. És un recull de reflexions on trobem la mirada de l’autor sobre la realitat, sobre el passat, la literatura, la música, la vida. Una mirada aguda o irònica a voltes, trista i amarga d’altres i molt sovint una mirada tendra capaç de descriure els dolors quotidians, les ferides invisibles, la fragilitat de tot plegat. Una mirada que ens mostra, en passatges bellíssims, les ciutats on l’autor ha viscut o que ha visitat, Castelló, València, Londres, París, Boston... amb pluja o sense (plou molt, en el llibre d’Archilés). Potser les passejades que l’autor ens regala per eixes i altres ciutats estiguen entre els moments més reeixits del llibre, si més no, a mi m’agraden especialment. “Inventari: totes les ciutats en què has vist ploure. Inventari: totes les ciutats en què voldries veure com cau la pluja”.

És també una excel·lent guia de lectures, una riuada de cites i suggeriments d’autors i de llibres, de reflexions sobre les lectures de l’autor que fan vindre molta llegiguera, és, també, un llibre de llibres. Una mina d’or per a lectors àvids.

El dietari no es un gènere que jo freqüente massa, però este és el dietari d’un poeta i això és nota. A més de tot el que he dit abans, és un text bellíssim, ple d’allò que tenen els bons llibres, la bona literatura, aquella harmonia misteriosa de les paraules que ens acarona, que ens augmenta les defenses contra les ofenses de la vida, com deia Pavese, contra els dies roïns, aquell bàlsam, ja ens entenem. No és un llibre per a llegir d’un glop, és un llibre lent, per a llegir a poc a poc, assaborint-ne les paraules, deixant-les fondre a la boca, com el bon xocolate. D’aquells que, sovint, després de llegir una frase tanques el llibre i et quedes pensant en el que acabes de llegir, en el que et diu a tu el que acabes de llegir. A glops lents, doncs, com les pintes de cervesa del títol, que imagine espessa i amarga.

És un llibre que no s’acaba mai, que quan el tanques després de llegir la darrera pàgina, saps que encara no s’ha acabat, que hi tornaràs. I que cada volta que tornes trobaràs una frase bellíssima –“la memòria sempre pren la forma d’una cicatriu, no d’un tatuatge”–, una reflexió per a pensar amb deteniment, la proposta d’una nova lectura o d’una música per a escoltar. El format del text permet obrir-lo a l’atzar i llegir frases o paràgrafs solts, quasi com un llibre d’aforismes: “L’esforç d’alçar-se cada matí, continuar amb les il·lusions perdudes i no fer-ne literatura. Sovint és demanar massa”; “Jo tinc poques certeses que encara valga la pena confessar. Una d’aquestes és que per a mi els pubs continuen sent un dels pocs refugis plausibles contra la vida. Dues o tres pintes més tard, si pot ser”. 

Potser tinga raó Ferran Archilés, i un pub siga un refugi plausible contra la vida, no n’estic segura, però del que sí estic segura és que la literatura ho és, i Una o dues pintes més tard ho és, un recer contra la banalitat i les envestides de la vida. Deia Erri de Luca que els lectors volem deixar-nos modelar pels llibres que llegim, volem conservar-ne un arrap a la memòria, que ens deixen un senyal. És això el que busquem en els llibres, i eixa és la diferència entre la bona literatura i l’altra. Dues o tres pintes més tard a mi m’ha deixat senyal, és d’aquells llibres que es queden amb tu, com tots els bons llibres.