Clara Viñals, de Renaldo & Clara: "El pop és una cançó redoneta" - Álvaro Devís

VALÈNCIA. Renaldo & Clara seguixen d'estiu en el seu nou disc, La boca aigua, que s'acaba de publicar. Clara Viñals ha continuat apostant pel canvi sonor que ja va plantejar en L'amor fa calor però pegant un pas avant i entregant-se totalment al pop, encara que estilísticament s'hi puguen intuir també el reggaeton lent o les bases hip-hop. Viñals desgrana, amb Culturplaza, algunes de les claus del disc.

- L'amor fa calor te'l vas plantejar des del principi com un pas important estilísticament i en la carrera de la banda. Quin és el plantejament en este nou disc?
- És prou continuista. En l'anterior, com dius, hi havia una voluntat expressa de caminar cap a un so concret. Jo em vaig sentir molt còmoda amb aquell canvi i em venia molt de gust continuar el mateix camí perquè sentia que encara tenia coses a dir d'eixa manera. També et diré que a mesura que eixien les cançons, també m'entrava la curiositat per fer ritmes nous, o buscar sons que encara no havíem utilitzat... Sempre hi ha una evolució.

- En quin moment sents que el camí iniciat en L'amor fa calor serà un camí de més d'un disc, que no és a curt sinó a llarg termini?
- Jo crec que ja mentres l'estàvem fent, i sobretot que va eixir i vam descobrir que a la gent li agradava el que havíem plantejat. Llavors era perfecte: he fet el que em va de gust i a més al públic li pareix bé. És molt motivant vore que hi ha gent nova a qui li agrada un canvi que has proposat personalment.

- Un altre canvi important, més enllà del mateix so, és el moment en què et deixes de considerar compositora i adoptes el rol de productora. Això canvia la manera en què t'enfrontes a les cançons?
- Va ser un procés causat per canvis interns en la banda, però, en tot cas, açò de la producció és una cosa que cada vegada m'interessa més: ara en lloc de començar amb una guitarra, faig les cançons directament programant una bateria a l'ordinador, i afegint samplers o altres sons. M'agrada molt, des del moment zero, anar introduint elements. Pensar en com serà ja la cançó final.

Per altra banda, és un món amplíssim on hi ha gent que sap infinitament més que jo. Necessitava gent que m'ajudara, però a la vegada em donava la llibertat de provar qualsevol cosa: no hi ha normes, és un procés d'anar experimentant. He fet moltes proves, s'han quedat moltes coses pel camí des de la maqueta al disc final.

Les cançons estaven molt encaminades des de la composició i la maqueta, però s'havia de fer el pas per tal que sonaren a disc. A més, em feia gràcia treballar amb productors externs (això és una cosa nova) i que fora una coproducció.

- Eixos coproductors són Innercut, Joan Borràs i Hidrogenesse. Quin repte que participaren en diferents cançons i haver d'equilibrar no només la teua visió amb la d'ells, sinó també les visions d'ells al llarg del disc en diferents temes, no?
- Sí, però al final totes les cançons són meues i molts arranjaments estan en les cançons des del principi. Tots els discos de Renaldo & Clara són variats. La coherència està en què mai deixa de ser el meu disc. Tots els productors han sigut superrespectuosos i m'han fet guanyar confiança.

- Reivindiques molt, des del principi del grup, i ara més encara, el pop. Què és el pop? Perquè en este disc el pop poden ser teclats electrònics o un reggaeton.
- Sí, jo entenc el pop d'una manera àmplia, entés com un concepte. Per a mi el pop és una cançó redoneta: una lletra fàcil d'entendre, una melodia molt present, una cosa que siga agradable d'escoltar (en el bon sentit)... És a dir, una cosa aparentment senzilla, encara que al final siguen cançons difícils de fer. Eixa aparença de senzillesa del pop em pareix molt interessant.

- En els últims discos parles més les lletres, fins i tot les rapeges. Ha canviat això l'estructura o la manera de fer-les?
- En el sentit de fer la mateixa lletra les plantege igual, tant les que estan més parlades com les que tenen més melodia. Acostuma a coincidir, i té lògica, amb el fet que són les lletres que he fet més ràpidament. "S'està millor al carrer", per exemple, té eixe punt com de vomitar sentiments, i això es fa parlant la cançó, no encaixant-la en la melodia, de dir-ho tal qual... Que algunes lletres no siguen melòdiques és una cosa que estic provant perquè també em pareix un divertiment. De fet, hi ha un punt de dir "faré açò que no he fet mai a vore què n'ix". En el disc hi ha molt d'això, d'escriure una cosa i pensar "la gent què dirà d'açò?", però és que precisament les lletres et permeten dir coses que no t'atreviries en una situació normal, però com és una cançó... et quedes tan ampla.

- Es podria pensar que algunes lletres desencaixen amb l'ànim de la música, però en realitat, és tot molt coherent: la lletra d'"Encaix" és tan caòtica com la seua melodia, i quan dius que et desboques, la música d'"El riu" també ho fa, per exemple.
- El fet que una cançó siga lletra i música permet que, quan unixes en una mateixa direcció les dos coses, es convertixen en una cosa molt potent, però també permet xicotetes confusions. En "El riu", com tu dius, tant la lletra com en la música són melancòliques i s'entenen entre elles. Però, per exemple, "La palma" o "S'està millor al carrer" tenen les lletres més dures que he fet mai, però la música és alegre. Tenen eixa imatge de ballar plorant. Per molt que puga ser divertida, quan faig la lletra de "S'està millor al carrer" estava pensant anar-me'n fora de casa perquè estava angoixada. Llacors la música el que pot és llevar dramatisme, o afegir-lo.

- Una ressenya de L’amor fa calor deia que era “el disc de l’estiu publicat en tardor”. En esta ocasió estem en plena primavera. Renaldo & Clara és una música estacional?
- El que és segur és que no són cançons hivernals!