Com es pot consumir cultura en temps de barbàrie? - Vicent Marco

VALÈNCIA. Desdejunem ració de míssils destructors cap a la Franja de Gaza, que fan que tota la resta del dia, les queixes, les cabòries, els nostres problemes mundans es relativitzen. I a partir d'ací, partint de la premissa de la nostra completa irrellevància i impotència per a canviar res substancial, engolim una tassa de café ecològic d'origen sostenible amb llet d'avena, per favor, que la lactosa ens provoca indigestió. Mirem al cel, un altre dia de calor excessiu per a l'hivern, i preparem l'esmorzar amb un raig d'oli menys generós del que era habitual. Amb estos preus, ja no s'observen torrades regalimar amb l'or verd. Fa falta que ploga, de veritat i no el simulacre de la setmana passada, l'aire està viciat, condensat, ple de verí invisible, i la sequera és una amenaça que apunta per la finestra "eres la chica de ayer". Però és un fet que se'ns escapa de les mans i, de moment, no podem controlar la pluja, només esperar que els núvols que aguaiten a l'horitzó descarreguen aigua per a salvar tots els camps de golf, pobrets golfistes, ningú pensa en ells? Potser, amb bona cosa de pluja, evitem el quadro visual dels viatges a Madrid a demanar transvasaments, en autobús patrocinat pels expropiadors beneficiats que ja estan calfant en la banda.

Com en aquella cançó dels Beatles, obrim el diari digital per a buscar alguna notícia positiva. Hui toca nova ració de xafardeig monàrquic, maquillatge constitucional, reunions de rics (faran parkineo en l'aeròdrom dels jets privats?), algun famós ha mort, potser un recordatori del fet que a Ucraïna estan encara tirant-se míssils i patint fred, la sèrie del moment que has de vore per a no estar off i una altra derrota del teu equip esportiu. Passem a la cultura, que sempre s'ha dit que ens farà més lliures i crítics... Redeu els crítics. Espècie en perill d'extinció com els ossos polars que, sense tindre cap depredador natural, estan desapareixent per un fenomen global contra el qual poc poden fer. De nou, impotència contra el canvi climàtic, impotència contra les tendències sociològiques i de consum. Si vols conéixer interioritats d'una exposició passa per TikTok, algú estarà fent un ball viral davant dels quadres. Necessites una recomanació musical? No cal que mires Pitchfork, que sembla que la tanquen, millor un vidiet de reaccions "uah, xaval, que guapo, hermano, bro, que loco, muy duro". I tot seguit agafes per enèsima volta diària el telèfon perquè en el grup d'antics companys/alumnes/quintos/festers/paresimares t'envien un reel imprescindible que canviarà la teua vida: "Los diez restaurantes más virales de 2023 en València", o dit d'un altra forma, "los diez restaurantes que me han patrocinado durante 2023".

Això de canviar titulars està lleig, en el teu cap canviaries el típic "la falta de pisos nuevos impide el acceso a la vivienda" per un "los especuladores inmobiliarios y la falta de regulación impiden el acceso a la vivienda", però el canvi sol ser a l'inrevés per part del director-economista-liberal. No pots canviar els titulars, i els titulars no poden canviar la realitat, només maquillar-la a la recerca d'una aparença diferent, més jove, que enganye l'edat i l'electorat. El teu fill escolta el Iemen —sí, en valencià no és Yemen— en els informatius i et pregunta que això on està? Fins ací cap problema, "capital, Sanà", respons orgullós d'haver recordat la dada emmagatzemada des de l'EGB i que fins al moment havia resultat inútil. Més tard i per a posar-te en un compromís, continua amb l'enrònia infantil i et pregunta davant de les mares i pares a la porta de l'escola, què qui són els malvats en la guerra, "el capital, fill meu, el capital". Et mira amb cara de no entendre massa la resposta per a afegir, "quin capità?" i penses en eixa sèrie tan recomanable de RTVE i TV3 Això no és Suècia, i en l'afany per a que tinga una infància feliç, aliena a totes les angoixes de l'edat adulta, respirant aire net els caps de setmana... La seua escola està en un carrer en el que cada dia passen més cotxes, i els plans per a reduir els quatre carrils de l'autopista urbana de Guillem de Castro, que Lahuerta anomenava La Carretera en Noruega, s'han esfumat com els somnis de tants palestins. El teu cap no pot evitar tornar a Gaza diverses voltes al dia, al vídeo del xiquet que no vol continuar vivint, i tot esdevé, de nou, relatiu.

Bota en Spotify una cançó de Zoo, l'algoritme sap com tocar la fibra sensible, "la merda se'ns acumula, ja ho netejarem després". No sabem qui serà el pròxim grup valencià que pare, que ho deixe de forma temporal o definitiva, la setmana passada era Pupil·les qui es prenia un període sabàtic, i se suma als Zoo, Tardor, Smoking Souls, Xavi Sarrià, El Diluvi... No passa res, cap d'estos grups sonarà enguany a l'únic concert de falles on se sentirà cantar a León Benavente "como resisten los vecinos del Cabañal" com a única menció que estem a València, i res més. De fet, anunciava també al Facebook —sí, encara existix— el mític grup Carraixet que ho deixava després de 51 anys, per a afegir tot seguit: "És broma!, però amb les censures que estem suportant per part de les polítiques feixistes i per part dels 'nostres' que ens invisibilitzen en la majoria d'ocasions, en premsa, productores fortes, etc., ens faran desaparéixer". Sobrevisqueren a un atemptat, el seu documental premiat sobre aquell esdeveniment està disponible a Filmin, però hi ha ecosistemes, com el pol nord o el País Valencià, on la supervivència de certes espècies és més complicada. Per què duren tan poc els grups valencians? Pregunta que llegia fa poc en un titular de premsa... La resposta és tan senzilla com trista i te la donarà qualsevol grup dels que encapçalen cartells de festivals "no som ni mileuristes". Però això està en tràmits de solucionar-se... no hauran de pagar taxa turística si fan nit a Benicàssim, au, arreglat!

Altra volta arriba el vídeo dels menjars al wass, altre bombardeig indiscriminat a X per a que compres criptomonedes; X, que com a l'artista abans conegut com a Prince, sembla que cal dir sempre que abans era Twitter. En la xarxa social real, la de carn i ossos, poca amnistia i molt de virus, res de dret civil valencià, poc es parla d'okupació i molt del fet que llogar un pis és missió impossible, Tom Cruise protagonitzarà un seqüela: objectiu pagar menys de mil euros per un pis familiar a València. Del Iemen ningú sap massa coses, com tampoc sabem dels motius ocults darrere de l'augment d'alguns preus. I arribarà el dia en el qual les macroplantes solars destructores del territori faran que el nostre Tesla es carregue per dos gallets, mentres un quilo de garrofó valencià ens coste demanar una hipoteca. No passa res, tindrem el port més gran d'Europa, sempre ens agrada tot gran, tot sorollós, entrepà XXL i cremaet palmero. Sona la nova cançó de Meravella, et conten una bona notícia musical —de moment secreta— que t'alegra el dia i que alegrarà a molts valencians, marca un gol Hugo Duro i la teua Insoportable levedad o Insuportable Lleugeresa, almenys s'evadix uns minuts de la barbàrie. La trivialitat, l'entreteniment, la cultura i l'art tenen el poder de fer-nos un poc menys miserables, gran poder, tan necessari en temps d'ignomínia mundial.