VALÈNCIA. Ahir es va celebrar el dia dels enamorats valencians, Sant Donís o Sant Dionís, depén de qui mane, perquè en l'amor tot és relatiu. És la història d'amor entre Tirant i Carmesina la més representativa o transcendent de quantes s'han escrit pels valencians? Són Jaume I i la seua segona esposa, Na Violant d'Hongria, la parella més famosa? Com són els valencians quan s'enamoren? Bé, que Jaume I era un faldiller està tot documentat, però també ho estan l'amor i el respecte cap a la reina Na Violant. Tirant i Carmesina són els nostres particulars Romeu i Julieta, això sí, esta història de xiqueta de classe rica i cavaller de menor escala social es va publicar més de cent anys abans que la novel·la de Shakespeare. I entre els valencians hi ha de tot, com en la botiga de sofàs a l'hora de triar tapisseria. Tot i això, sempre hi ha estudis i més estudis que afirmen coses com "els valencians són els més romàntics de tota Espanya en Sant Valentí", però l'estudi el signava una multinacional del menjar i el resultat és qüestionable. També un famós estudi del 2001 deia que els valencians som els espanyols que mantenien relacions sexuals amb més freqüència, fins a 125 a l'any. En este cas les dades eren d'una marca de preservatius, que un poc més d'experiència en el tema sí que en tenen.
Això de barrejar l'amor i el sexe també és cosa antiga, i els enamorats que celebràvem ahir —cadascú amb qui volia— eren fonamentalment els de parella. Que, per què no dir-ho, també s'està quedant antic això de la parella tradicional, i el poliamor o l'amor fluid sembla estar a l'ordre del dia. La relació entre Sant Donís i l'amor és casual, i té a vore amb què se celebra el 9 d'Octubre i és el patró del Gremi de Forners i Pastissers, i el nostre gest d'amor més gran està sempre envoltat de menjar. Ho cantava Tesa fa un any en l'Amor a la valenciana fent símils de menjar i beguda amb l'amor que ella sentia: "Arrop i tallaetes, tomates del Perelló, fideuà de Gandia, lo millor de lo millor. I és que el meu xic val molt, com llagostins de Vinaròs, olleta de la Plana, figatells de la Safor". Tal volta per això no hi ha major gest d'amor que deixar a algú el fetget de la paella, el cap d'alls de l'arròs al forn, el socarrat d'un arròs a banda o l'últim bunyol per a sucar. Eixe amor pel bon menjar dels valencians sí que és transversal, i no la festa de Sant Donís, que sembla més institucionalitzada a València i comarques properes que a la resta del País Valencià.
Casar-se a la catedral de València era el requisit per a formar part d'esta llista d'il·lustres valencians enamorats. Com Enrique Ponce i Paloma Cuevas, o com David Albelda i Vicen Fernández, dos parelles que... ja s'han trencat. Ara és la parella formada per Marta Lozano i Lorenzo Remohí, tal volta, la més seguida a les xarxes, però el seu reportatge de bodes prescriptiu indica que es casaren a Xàbia, potser així trenquen el malefici de ruptura que es produïx entre els casats a la Seu. Per cert, una catedral de València on molt prompte viurem boda reial, la de Louis-Nicolas Crépy amb la valenciana Carolina Torio Ballester. Si no esteu molt posats en sang blava i monarquies europees, ell és el net de Beatriu d'Orleans, una "gran admiradora de Joan Carles II". Altres famosos de les xarxes socials que es casaren fa poc són Teresa Andrés Gozalbo i Ignacio Ayllón; valenciana ella, alacantí ell. Com en xarxes també triomfen Eugeni Alemany i Yolanda Martínez amb les seues còmiques històries de parella. Parlant de sainets, si entrem en el món faller o foguerer, les relacions de les falleres majors, belleses i cortesanes són un submon que provoca molt de xafardeig als casals. No hi ha moltes parelles on tots dos siguen mediàtics, la veritat, i potser la parella més "del roll" siga la formada per Mireia de Pupil·les i Arnau Giménez de Zoo.
Què diuen els artistes, com conten ells l'amor? Realment sembla que hi ha més cançons valencianes que hagen transcendit d'amor a la terra, que d'amor romàntic. Amb permís del "Xiqueta meua, que del carrer eres l'ama", aposte per "T'estime, t'estimo, t'estim" de la Gossa Sorda com la tonadeta amorosa més repiulada, en clara lluita amb "res del que passa és comparable a tu" de Zoo, però no sé si eixe Estiu es pot qualificar de cançó d'amor. El poema d'Estellés "no hi havia a València dos amants com nosaltres..." són els versos més romànticament compartits, seguits d'aquells d'Ausiàs March usats per a promocionar la llengua "Oh, foll amor…" Estellés i March, els dos referents més mainstream de l'amor valencià, si voleu alguna història diferent El teu gust, l'última novel·la d'Isabel Clara Simó seria una bona opció. Com també ho és escoltar Una d'amor de Mireia Vives i Borja Penalba o Les ungles d'Aina Palmer. Per desgràcia, el cinema en valencià escasseja, i més que ho farà pel sectarisme a l'hora de rebutjar diners, i El virgo de Vicenteta és el referent absolut. Un sainet eròtic on, més que d'amor, es parla de passió i sexe. No com en La boda de Rosa, film rodat a València, que tracta d'estimar-se més a un mateix, i acaba en autoboda, si es pot definir així.
Si vols conéixer un poble, repassa el seu refranyer. A mi m'agrada molt un que diu "si vols estar ben casat, casa't pel veïnat", i les estadístiques demostren que els valencians —per molt rodadors que siguem— acabem en un 90% vivint en la terra que ens va vore nàixer. En eixa estadística som els primers de l'Espanya peninsular, i mentre ací només tenim un 10% dels valencians exiliats, altres regions tenen la mitat de la població vivint fora. Això provoca que les parelles amb un dels membres valencians i l'altre foraster acaben, majoritàriament, vivint per ací. Tot i que, entre pobles, històricament, s'han dedicat a parlar-ne mals els uns dels altres, com va recollir Sanchis Guarner, per a desmotivar l'intercanvi amorós. "D'Algemesí, ni dona ni rossí", "A Alboraia, filla meua, no vages a festejar...", "A Finestrat, ni home, ni gos, ni gat", "De Silla, ni mare ni filla", "De Benissa, ni home ni matxo, ni cosa que valga un patxo", "De Puçol, ni dona ni caragol"... I bé, la llista és llarga com l'enemistat entre "els pobles de mosatros".
El refranyer, prou sexista en general, desaconsella el casament i incidix molt en el "casat per amor, casat per dolor", com si l'amor i el patiment anaren sempre del bracet. Cosa antiga amb els divorcis pel mig, que quan acaba l'estiu, sembla que es multipliquen. L'INE afirma que els valencians encapçalem els índexs nacionals de casaments i també els de divorcis... que no sé si vol dir que tenim poca corretja o som massa de "pensat i fet", i acabem penedint-nos-en. En qualsevol cas, sembla ideal això de celebrar l'amor en octubre, perquè si has superat l'estiu i continues enamorat, ens encomanem a Sant Dionís i que la cosa continue avant. Llarga vida als enamorats i les seues històries.