VALÈNCIA. Marc Vilajuana vol parlar, cada vegada menys, de disciplines i etiquetes. En ell i el seu procés artístic (que pot combinar música, dansa, cant o teatre, entre altres) conviu una pulsió abstracta que transcendeix els llenguatges. La creació no només és inevitable, sinó que a més arriba de moltes maneres. Dominar cada disciplina és, d'alguna manera, obrir la finestra perquè la inspiració puga entrar per un lloc nou. Però Vilajuana recorda: "l'art és una manera de buscar una expressió sincera i genuïna, no només tècnica".
En tot cas, l'artista portarà aquest divendres al CC La Reina 121 un concert on recull repertoris que domina, però sobretot, mostrarà part del seu, que ha publicat en dos discs recents, Solstici i Equinocci. El dissabte, en el mateix centre, impartirà el taller Fonaments de la pràctica vocal individual i col·lectiva.
-Solstici i Equinocci són un recull de composicions teues que has fet des dels 14 fins als 24 anys. Quin viatge una dècada personal i artística, i més en aquests anys! Explica'm com ha estat per a tu.
-És veritat que és un recull de peces que he anat fent al llarg dels anys, i la veritat és que valorar, per exemple, el vals que vaig fer als 14 anys... No sé, ara sent que quan som més petits tenim la mateixa mentalitat que ara, però diem les coses d'una manera més simple. Hi ha coses que canvien, però les sensacions o les idees filosòfiques moltes vegades es mantenen igual. Les cançons que mantinc d'aquella època reflecteixen això.
-També t'ho pregunte perquè ets un artista multidisciplinari que està contínuament aprenent i desenvolupant projectes. Allò que ha passat durant aquests 10 anys han influït en la teua música? Malgrat la diversitat entre els teus discos, es percep una coherència interna.
-Totes les meues composicions venen d'improvisacions. Compondre per a mi no és una cosa que vulga fer, sinó que necessite fer-ho en moments determinats, quan hi ha algun succés a la meua vida que em commou, i aleshores utilitze la música per expressar-ho. Pel que fa a la distància en el temps, sí que crec que l'esquelet de les cançons es manté. No canvie la lletra, ni la melodia ni els acords, però sí que de vegades he enriquit l'estètica amb l'experiència i l'aprenentatge.
També vaig fer la producció amb Otger Ibars a Radi Studios en Barcelona, i ell em va donar un espai boníssim per treballar; a vegades amb orientació, però sempre mantenint l'esquelet genuí que va sortir de la primera improvisació. Això passa tant si ho vaig fer fa 10 anys com si ho vaig fer fa tres setmanes. Amb l'experiència de la vida guanyes més tècnica, cantes de manera diferent, et relaciones amb els instruments d'una manera més rica, i això es plasma en les cançons. És com intentar mantenir l'essència del que vas fer temps enrere, però amb les eines tècniques que et dona l'experiència.
-Et segueixes reconeixent en les cançons que vas escriure fa anys i que has inclòs en aquest disc?
-Diria que sí, especialment en tot el que parla de sotracs emocionals. Hi ha una cançó que es diu Gent ja desperta, que parla de la crisi ecològica. Ara potser el meu prisma ha canviat en algunes qüestions polítiques, però en les cançons més poètiques sent que són un calcat de com em vaig sentir en aquell moment. No hi ha una opinió, simplement és la manera en què em vaig sentir i això no ho poso en dubte.
-Contes que les cançons van sorgir posant-te davant del piano en moments en què el que senties necessitava expressar-se a través de la música. Hi ha temes recurrents que travessen totes les teues cançons, o són preocupacions molt diferents entre elles?
-A grosso modo, diria que les meues cançons parlen de la soledat i de quan allò que anomenem la "vida posible" i la "vida pasando" no estan igualades. És un tema que apareix sovint, encara que no ho busqui conscientment.
-Eres intèrpret de cant gregorià, però les teues composicions tenen més relació amb la música d'autor més contemporània. Què comparteixen aquests dos mons, i què no, i com forces aquests dos universos a trobar-se?
-La meua música té com a base un interés genuí per aquests repertoris, que aparentment són diferents, però que comparteixen una mirada introspectiva i una forma d'expressió molt austera. Utilitzar pocs instruments i aprendre a fer-los servir bé. És una constant que comparteixen el minimalisme, el cant gregorià i també les meues composicions.
-En aquesta onada d'artistes contemporanis que posen al centre les arrels tradicionals... On es troba el cant gregorià? S'havia oblidat?
-L'interés per les tradicions musicals locals és una reacció al moviment globalista, però també una afirmació que la diversitat ens enriqueix. Acceptar que som diferents i mostrar-ho sense pudor m'interessa molt. Pel que fa al cant gregorià, és diferent de la música d'arrel perquè no és tan local, ja que va abastar tota l'Església catòlica a l'oest d'Europa. A més, hi ha la barrera del llatí i l'estigma de l'Església.
-Parlem d'aquest estigma de l'Església. El cant gregorià és una influència en totes les teues manifestacions artístiques. Com relaciones la teua identitat i les teues opinions sobre el món amb aquesta tradició amb unes connotacions molt polaritzades?
-És un tema que he reflexionat molt. El que jo faig no és treure el repertori de l'Església, sinó eixamplar els àmbits de la seua interpretació, els seus contextos. Personalment, també pense que una espiritualitat jerarquitzada, que també està lligada a l'economia, no té sentit. M'interessa molt la idea d'una espiritualitat autogestionada.
També pense que estem en un moment humà molt pragmàtic i materialista; i els espais que parlen de coses més internes, humils i austeres són molt valuosos. Teòricament, dins d'algunes pràctiques religioses, això es troba.
-També fas dansa i parles de la importància del cos en la teua música. Com influeix això en el teu procés de composició?
-Crec que, en general, utilitzem disciplines com la música, la dansa o la poesia per arribar a un estat concret. No es tracta només de dansa o música, sinó d'experiencialitat: que aquest moment de lucidesa arribe mitjançant la disciplina que arribe. En el meu cas, tot és més pragmàtic: la pràctica de la dansa es troba implícita, potser inconscientment, quan faig música, un dibuix o cuine.
-Després d'arreplegar aquesta dècada de creació, cap a on dirigeixes la teua atenció creativa?
-Continuar creant, però atenent encara menys els límits entre disciplines. Com bé has dit, toque molts gèneres diferents de música, i crec que ara el que toca és utilitzar-los de manera indiferent d'on vinguen. Hi ha un temps per a l'estudi, per aprendre, i després hi ha un temps per a la creació que no hauria d'estar subjecta a condicionaments o etiquetes.
Estic en un moment en què vull sentir-me còmode en cada moment creatiu, fent el que el cos o la ment em demanen en aquell instant, sense preocupar-me tant pel gènere o la disciplina. Sé que és un discurs abstracte, però l'art, al cap i a la fi, és una manera de buscar una expressió sincera i genuïna, no només tècnica.
-Les teues cançons són molt personals i, com deies, les portes damunt de tu des de fa anys, però els discos també estan plens de col·laboracions. Què ha suposat per a tu sumar altres persones en aquest procés tan personal?
-Quan sumes altres persones al teu projecte, el procés s'alleugereix, perquè quan ens relacionem amb altres, d'alguna manera ens fem més funcionals. És cert que el primer disc de piano era més introspectiu, més en solitari, però amb el segon disc ja volia portar-lo a un pla més social. La música és molt social i enriqueix molt compartir-la amb altres persones.
Per exemple, vaig col·laborar amb l'Enric Verdaguer (Henrio), amb qui havia tingut una relació molt propera durant un temps, i la cançó que es va gravar per al disc [Les teles danses] l'havíem compost junts en un balcó sis anys abans. La cançó va ser un retrobament.
-El divendres fas el concert i el dissabte un taller. Explica'm els dos formats.
-El taller, que serà dissabte, està centrat en el cos, la respiració i la veu. És una pràctica bastant intuïtiva que he anat desenvolupant amb el temps, barrejant la meua experiència amb el cant d'autor, el cant gregorià, la música tradicional ibèrica i la música georgiana, que té un timbre molt diferent i una relació molt profunda amb el cos. Quan faig aquests cursos, m'agrada observar molt la persona que tinc al davant, perquè cadascú té unes necessitats molt particulars.
I pel que fa al concert, vindré en format solista, hi haurà piano, guitarra, percussions... I hi haurà discurs, que també m'agrada xarrar! Serà una mescla entre repertoris que m'interessen i com a base una mostra del meu repertori de cantautor.