De pilotes de putxero i mones de Pasqua - Clara Giner

Darrerament he tornat a llegir alguns dels llibres que l’escriptor i periodista de Benissa Bernat Capó va publicar sobre la Marina Alta. Ha estat el meu homenatge particular a este homenot del meu poble que ens va deixar en 2017. D’entre les lectures repassades vaig gaudir especialment del capítol sobre Senija del llibre Espigolant pel rostoll morisc, ja que no són poques les vegades que costera avall i costera amunt he anat caminant a este municipi veí meu. I sobretot no són poques tampoc les vegades que he tastat els seus embotits tradicionals i la seua pilota de putxero. Hi ha lligams emocionals amb el menjar que no podem evitar i que ens descobrixen un amagatall de records i sensacions que semblaven perduts i que amb un xicotet tast tornen a aflorar com si no haguera passat el temps.

I a mi això em passa sí o sí amb un dels nostres plats més tradicionals i que justament este cap de setmana ha copsat tota l’atenció a Senija. Parle de la ruta de la pilota de putxero, una de les meues viandes preferides que em transporta a la infància, i que encara hui en dia em provoca sensacions cada vegada que taste les que fa ma mare quan vaig a sa casa a dinar. 

El menjar per si sol pot arribar a esdevindre un imaginari col·lectiu que dona pistes sobre qui som i d’on venim. No cal abandonar Senija per a tindre clar que els seus fantàstics embotits tenen una clara influència mallorquina. De tots aquells llauradors i jornalers cristians que deixaren les seues misèries a l’illa per a intentar buscar un destí millor en la nostra terra que acabaria sent la seua. Una terra d’interior que quedà buida després de l’expulsió dels moriscos el 1609, tot i que encara guarda mil i una reminiscències del seu passat. Entre elles, la rebosteria tradicional, farcida de ametla i carabassa, i que té com un dels seus postres estrela el pastisset de moniato.

Les rutes gastronòmiques són una de les ferramentes culturals i turístiques que ens ajuden a descobrir el nostre territori de mar i muntanya. I que també poden jugar un paper essencial per tal de redescobrir i recuperar receptes que mostren quin és el nostre tarannà. Des de l’arròs a banda amb el peix a part, tal com es fa en pobles costaners com Dénia o Xàbia, fins a l’arròs caldós amb fava pelada de Jesús Pobre, més propi de l’interior, o el putxero de polp de Benissa. Tradició, cuina i utilització de la matèria primera local ajuden a enfortir la indústria agrària minifundista de l'entorn. Més encara quan ve regada d’una bona collita de vins de Moscatell i Giró. 

Estes activitats combinades amb rutes senderistes o  iniciatives culturals, com la visita als mercats de la terra, poden convertir-se en una eina per a aprendre a estimar-se i conéixer el territori. Per a traure’ns de damunt el complexe d’inferioritat de poble envaït i acollidor.

Fer els camins de pedra i aigua per la Vall de Pop, la ruta dels Bandolers o disfrutar de fires artesanals on poder aprendre a fer canyissos o cabassets amb fibres vegetals com el vimen, l’espart, la canya o el margalló són fórmules que ens ajuden a reconciliar-nos amb el nostre passat humil i llaurador.

En eixe sentit, la Setmana Santa és una oportunitat. Xafar la terra, anar a la caseta, visitar l’ermita del poble, o fer una excursió per la comarca carregat de mones de Pasqua cantant cançons populars és mostrar als més jóvens i als que no ho som tant quin és el nostre verdader paisatge emocional. Que les properes generacions coneguen la Marina Alta i la sàpien voler és la base per a poder cohesionar la nostra societat tantes vegades diluïda amb personalismes locals.