Hoy es 15 de noviembre

café del temps / OPINIÓN

Desertors 

24/02/2024 - 

La història es d’aquelles de no creure. Segons sembla, el jove militar Maksim Kuzminov, de 28 anys —una criatura, com qui diu!—, era capità d’aviació en l’exèrcit rus. La vocació per l’ofici de la guerra es veu que li havia arribat per tradició familiar, perquè el seu iaio ja va ser, al seu moment, un reputat pilot de caces durant la Segona Guerra Mundial en l’exèrcit soviètic. El cas és que aquest jove capità rus, òbviament involucrat en el conflicte bèl·lic derivat de la invasió d’Ucraïna, va protagonitzar a l’estiu un episodi absolutament excepcional que de seguida es va fer cèlebre gràcies a una campanya informativa que, des del cantó ucraïnés, provava de minar la moral del bàndol rus. «Operació Synytsia» és com va ser denominat aquest episodi protagonitzat el passat 9 d’agost de 2023 pel capità Kuzminov, que en aquell moment formava part del 319é Regiment d’Helicòpters de l’Aviació Militar de la Federació Russa.

Vegem... Tot apunta que Kuzminov portava ja sis mesos negociant amb l’exèrcit ucraïnés els detalls d’aquesta «Operació Synytsia» que, en essència, consistia en la deserció de l’exèrcit rus, el pas al bàndol ucraïnés i la transferència de l’helicòpter que pilotava, un espectacular Mi-8 de combat, des de l’exèrcit de Vladímir Putin a l’exercit comandat per Volodímir Zelenski. Aquell dia, 9 d’agost, mentre la sabuda marabunta de turistes estivals cobria les platges de la Costa Blanca prenent el sol aliena al conflicte ucraïnés, el jove capità Kuzminov va fer enlairar el seu helicòpter a la base de Kursk juntament amb dos tripulants més. Figurava que havien de transportar peces d’avions caça a Khàrkiv. Però no... El capità Kuzminov, aprofitant que es trobava prop de la frontera, va fer volar el seu helicòpter quasi arran de terra per evitar que els radars russos el detectaren, es va endinsar una vintena de quilòmetres en territori ucraïnés i, tal com tenia secretament pactat, es va lliurar a l’exèrcit enemic, que des d’aquell moment passava a ser el seu nou exèrcit amic. L’operació, tanmateix, no li va eixir debades: ell mateix va rebre un tir en una cama; i els dos tripulants que l’acompanyaven, que probablement no devien estar al cas de la planificada deserció del seu capità, com és lògic van intentar fugir cametes valeu-me, però van ser abatuts a tirs pels soldats ucraïnesos i hi van perdre fatalment la vida.

La deserció del jove capità d’aviació, com és natural, va ser durament condemnada des del cantó rus i generosament premiada per part de la facció ucraïnesa. Els familiars dels dos tripulants morts van ser els primers que, com és lògic, van demanar un càstig exemplar per al traïdor. I, per la seua part, el govern de Zelenski, conscient que seria una gran cosa per als seus interessos que hi condira l’exemple entre els efectius de l’exèrcit rus, no va escatimar recursos monetaris a l’hora de premiar sucosament el canvi de bàndol del jove militar rus i el va obsequiar amb una espectacular recompensa de mig milió de dòlars. A canvi, el capità Kuzminov, a penes un mes després de la deserció, al setembre, es va prestar a enregistrar un vídeo publicitari en què invitava altres col·legues russos a seguir els seus passos: «Si desertes i te’n passes al bàndol ucraïnés no te’n penediràs: tindràs la vida resolta. Quan veges com viuen aquestes altres persones, canviaràs completament d’opinió!», venia a dir el capità Kuzminov. I hi reblava el clau: «Aquesta guerra és simplement un genocidi del poble ucraïnés: tant dels ucraïnesos com dels russos. El motiu principal de la meua decisió va ser, precisament, no facilitar aquests crims».

Davant l’actuació del dissident, la reacció russa va ser immediata. I ja l’1 d’octubre van aparéixer per la televisió uns militars encaputxats explicant que havien rebut l’ordre d’executar el jove capità traïdor. Venien a dir: «El trobarem i li donarem el castic que mereix. L’execució és només qüestió de temps. Per traïdor: per trair els germans amb qui va servir. No tornarà a Rússia per al judici, no crec que sobrevisca. Per descomptat que el trobarem! Nosaltres podem arribar fins a qui siga. Els nostres braços són llargs. Com pots deixar passar una cosa així? D’una manera o una altra, nosaltres el castigarem per aquests actes»

I a gosades vida que, amb els seus «braços llargs», l’han trobat i l’han castigat, efectivament, els russos, al capità dissident! Perquè tot apunta que el passat dia 13 de febrer el van localitzar i el van cosir a tirs en un garatge. Sis bales, sembla que li’n van encertar. I el van matar, clar. Però no a Moscou, ni a Kiev, ni a Kursk, ni a Khàrkiv, no... L’execució va ser ací mateix, a la Marina Baixa, a la Vila Joiosa! Perquè en algun moment es veu que el capità Kuzminov va decidir abandonar Ucraïna i vindre d’incògnit a la Marina Baixa: amb la mala sort que —l’especulació és inevitable— segons sembla els serveis secrets russos del SVR (el Servei d’Intel·ligència Exterior Rus) el van identificar, el van localitzar i li van fer la pell. Hi insistisc: ací a la Vila, al garatge d’un edifici de la Cala!

La història del jove capità Kuzminov fa feredat. I esborrona. Per moltes raons. La primera, perquè ens genera la intriga de voler saber per què l’home va decidir dimitir de la guerra i passar-se’n al bàndol ucraïnés. Per convicció? Per no voler ser còmplice del genocidi? Per ambició? Per diners? Per gòmia? La segona, perquè evidencia la relativitat moral que sempre embolcalla l’aberració d’una guerra: la mateixa persona, un jovenet de només 28 anys, és, en qüestió de dies, un heroi rus, un enemic d’Ucraïna que mereix la mort a mans del ucraïnesos, una traïdor rus que mereix la mort a mans dels russos, un heroi ucraïnés que mereix una gran publicitat i mig milió de dòlars... La tercera, perquè ens permet interrogar-nos amb un calfred a l’esquena sobre com de llarg és, efectivament, l’abast dels braços executors del govern rus de Putin, precisament en la mateixa setmana en què s’ha conegut la mort del líder opositor Aleksei Navalni a la presó àrtica IK-3 (coneguda com «Llop Polar»), a Jarp, seixanta quilòmetres al nord del Cercle Polar Àrtic. I la quarta, perquè ens mostra l’evidència de la monstruositat de la guerra no en la llunyania sinó dins mateix de casa, al garatge d’un edifici de la Vila, amb la molt commocionant i didascàlica forma del cadàver d’un jove de 28 anys rebentat a tirs, estés sobre un bassal de sang.

Trair el teu poble per diners i consentir que maten a tirs dos dels teus companys no és —hi podem estar d’acord— una cosa massa bonica. Els desertors, de fet, no tenen bona premsa. Ningú no fa costat instintivament als renegats deslleials. No generen simpatia: ni que siguen dissidents d’un règim cruel, sanguinari, totalitari, injustificable, repudiable i abominable com el de l’invasor Putin. Ningú no podria discutir que hi ha massa ombres planant sobre les circumstàncies de la curta —intensa i inversemblant— vida del capità Kuzminov. Mai no sabrem del cert si va ser un heroi o un simple venut, perversament corromput per l’avarícia. L’única cosa indiscutible —ai!— és que ha pagat ben cara la gosadia de la seua increïble Operació Synytsia: amb el preu definitiu de la vida, segada brutalment a tirs sobre el formigó d’un garatge a la tendra edat de 28 anys. I tanmateix...

Tanmateix, a pesar de la mala fama d’aquest desertor —i, en general, de tots els desertors de totes les guerres del món—, tinc per a mi que la civilitat mai no deixarà de ser una quimera impossible mentre no triomfe en l’esperit humà, precisament, l’esperit dels desertors, dels dissidents, dels fugitius, dels heterodoxos, dels renegats, dels abominadors de la guerra. Mai no eixirem de pobres —vull dir— mentre continuem admirant com a herois els assassins eficients, els criminals efectius, els homicides pertinaços: els militars agosarats que, en un conflicte bèl·lic, demostren la seua valentia amb gestes que infringeixen sang, destrucció, dolor, mort i misèria als seus enemics, sense parar esment que aquests eventuals enemics són també persones que tenen pares, i mares, i fills i filles, i germanes i germans; i somnis i il·lusions; i mans per a acariciar; i braços per a abraçar; i ulls per a admirar la bellesa del món; i pors; i ganes de riure; i ganes de plorar; i una veu per a parlar; i una ànima per a sentir; i un cor per a estimar...

Sí: ho veig clar. Les guerres només s’acabaran el dia que una majoria immensa de la humanitat sàpiga veure i reconèixer en la figura dels desertors de les guerres els veritables herois de la civilitat. I no ho dic —que conste— per aquest pobre xicot rus mort a tirs a la Vila, sinó, en general, per tota la bona gent que s’estima la pau, el diàleg, les urnes, la diplomàcia, l’empatia i la raó més que no les armes, la violència, les amenaces, les repressions, els tancs, els fusells, les bombes i els morts. Al capdavall, el lícit, entranyable, raonable i humaníssim «No a la guerra» que tanta fortuna ha fet per les nostres latituds no deixa de portar implícit un canvi de guió que ens hauria de portat a valorar ben positivament la figura del desertor. No a la manera del malaguanyat capità Kuzminov, si voleu: d’acord. Però sí a la manera dels qui, en cas de guerra —ho confesse: aquest seria, sens dubte, el meu bàndol!—, voldríem tindre la sensatesa de mostrar-nos dissidents dels fanatismes, els patriotismes, els sectarismes, els odis, els himnes, les banderes, les intoleràncies, les gestes, els ressentiments, les grandiloqüències, les venjances, les ràbies i, en definitiva, la sang, el crim i la destrucció. Els sensats, els discrets, els reflexius, els pensadors, els prudents, els respectuosos, els tolerants, els bonhomiosos, els solidaris, els

enamorats, els pacífics, els entenimentats, els dialogants... Els desertors de la visceralitat: heus ací, als meus ulls, els veritables herois de la civilitat que vindrà.

next