El pastor que no comptava les cabres

Devia ser l’any 98 o 99… no estic segur. Aquell hivern vivia al mas del Pla de l’Arc on la meua família porta ni se sap quants segles lluitant contra la terra, contra els núvols, contra el microclima d’una superfície tan menuda com infinita al mateix temps. Un lloc on dos mil romans es van refugiar de la pluja després de lliurar una gran batalla davall l’arc que dóna nom a tot allò, o això em contaven de menut, o això creia jo que em contaven… què més dóna. Siga com siga, tot és veritat quan es conta des de fa mil anys. I en aquell temps d’estudiant vivia allà, on la llum de la ciutat no arribava, on el soroll tampoc, llevat del lladrar dels gossos, que marcaven el recorregut dels cotxes, dels carros, que encara passava algun, dels tractors a la matinada, quan el cel es trencava com una casca d’ou. Això era allà el principi de tot, de cada dia, perquè no hi ha res abans, tot comença cada dia. Res més és real. Els records? Tampoc, no es pensen, els records són un tònic per a no llevar-nos la vida a colps en descobrir que el temps és imparable, i la mort és part de la vida.

Aquell hivern, com deia, vaig deixar els gossos i els gats en mans dels meus tios uns dies, i vaig marxar a fer una gira, la Gira d’Hivern, li déiem. Vam rodar ciutats de tot l’estat. Però va ocórrer a Burgos una cosa que em va semblar curiosa. El jove que ens allotjava a casa seua -millor que dormir a la furgoneta mig nevant com estava- ens va dir que li parlàrem en valencià, que l’entenia perfectament. De seguida es va explicar: «Sóc fan de Bola de Drac, la veig per la parabòlica». El xic havia aprés valencià tot sol. Mirant al Goku fent el Kame Hame Ha. Qui ho diria? Un còmic manga japonés de l’editorial Shüeisha havia sigut un curs a distància de valencià per a ell. És bonic pensar que algú es troba una cultura, una llengua en este cas, d’una manera tan arbitrària i casual i es llança tot sol a desxifrar-la, a submergir-se. Poden imaginar l’emoció d’una persona que aprén una llengua en soledat i de prompte la pot posar en pràctica. A banda d’això hi ha una cosa clara. Tota una generació de valencians i valencianes, i de més enllà, van construir la seua realitat amb Son Goku. El productor que va acceptar comprar aqueixa sèrie no podia preveure l’èxit tan rotund que va assolir. La cultura no es pot planificar. S’ha d’intentar, sí, però després dinàmiques més incontrolables que el mateix atzar converteixen una paraula en un himne o un himne en un silenci.

No sols tenim el dret a la cultura, sinó també l’obligació. L’obligació de gaudir, l’obligació de crear si tenim els mitjans…

Sembrar sempre és una activitat de risc. Potser la collita troba el clima favorable, amb la seua humitat ideal, el vent suau, com una carícia a la pell, la nit feble, la matinada serena… I tot junt espenta la llavor cap al cel, i destrueix la closca, i furga la terra, i a la fi troba l’oxigen, i el sol i la pluja i l’orgasme d’elements… i el fruit es fa planta amb fruits. Però de vegades sembres i res. Res de res. I això també és llaurar, i també és ser part de la natura i de la vida. El mateix passa amb la cultura. S’ha de sembrar. Potser ix alguna cosa, potser no. Però el fet hauria de ser suficient perquè pague la pena. Perquè si la paga, la vida es torna una altra cosa. Com el Sampedro, que deia allò del fet que no sols tenim el dret a viure, sinó que tenim també l’obligació. Doncs el mateix. No sols tenim el dret a la cultura, sinó també l’obligació. L’obligació de gaudir, l’obligació de crear si tenim els mitjans, si tenim la suficient contradicció interior per a espentar-nos fins a trencar la closca, i furgar la terra i ser fruit que dóna fruits. Una obligació invisible, transparent… una força amagada que mou a milers d’actors amateurs a representar funcions a teatres que no ho són, però sí, i tant. A autors a escriure les obres, a gent que baralla els colors i omple retalls de tela vella de pardals i ones i platges. La passió, tan sols això, la passió… Hi ha una colla de xiques no professionals -perquè la llei ací no ho permet- que acaben de guanyar un mundial de futbol. Eixa també és una cultura que m’agrada. La cultura que rau en el fet que ningú et vinga a dir el que pots fer. Enhorabona a totes elles. Joves valentes.

Professional o no, l’esforç hi és, la cultura hi és, per sort. I és la cultura precària la que es fa més necessària. És la que sempre obre l’herba… i després ja tot és possible. Després dos mil romans es refugien de la pluja davall un arc de tres pams d’ample, o potser no, potser esta és sols una història que algú va inventar davant el foc, i la representava amb les mans i la llum roja arrossegada per la cara, i sense saber-ho feia de guionista i actor, encara que morira pensant que era sols un pastor de cabres. I sense saber-ho, estava creant una cultura, la nostra.