El perill de la deslocalització

Em comentava recentment un bon amic gerent d’una empresa de tamany mitjà al sector del taulell, que si ell fos el propietari de qualsevol dels grans grups que controlen el gruix de la producció a les comarques de Castelló, faria un pensament i començaria a instal·lar plantes productives a Algèria. Allà els hi sobra el gas, els costos generals i la mà d’obra s’abaratirien considerablement; i, a sobre, els tècnics qualificats i els directius estarien a una sola hora d’avió a tot estirar. El producte acabat podria embarcar-se camí de la Unió Europea o de qualsevol dels cinc continents des del port d’Orà a un preu competitiu, o per contra, es podria enviar de tornada als centres logístics que els grans grups tenen a Castelló, particularment per atendre la demanda més exigent del mercat domèstic o les extensions que representen els mercats dels voltants habituats a carregar les mercaderies per carretera, com ara Portugal, França, Itàlia o Alemanya.

L’aposta no sembla arriscada, i qui sap si potser el govern algerià estaria receptiu i fins i tot col·laboraria amb alguna mena de subvenció o facilitant terrenys per a les noves inversions estrangeres en instal·lacions industrials que acabarien redundant en la creació d’uns quants milers de llocs de treball. Si fa no fa, la cosa no seria massa diferent al que alguns dels grans productors i comerciants del sector dels cítrics han vingut fent els darrers lustres al Maghreb amb el desenvolupament de grans conreus en territoris que presenten les condicions de sol i de clima mediterrani adients, situats al voltant d’Agadir i que han reproduït algunes de les varietats més apreciades pels mercats espanyol i centreeuropeu, beneficiats, a sobre, pels costos inferiors de la mà d’obra i per poder disposar de latifundis que ajuden a millorar la rendibilitat de les explotacions.

la factura del gas solament del mes de juny ha estat superior al conjunt de l’any 2021 i la situació era realment insostenible amb increments acumulats que superaven el 600% 

El cas és que passats els temps convulsos de la covid-19, durant la segona meitat del 2021 i els primers mesos del 2022, la producció, les exportacions i els nivells d’ocupació havien començat a estabilitzar-se tant al taulell com al sector dels esmalts i els colors, o al clúster en general. La demanda, particularment a la Unió Europea i a Amèrica del Nord era sòlida, a poc a poc s’anava aconseguint allò tan complicat de pujar el preu mitjà i les inversions en maquinària i equipament havien tornat a incrementar-se al bell mig dels processos de fusions i adquisicions, o amb l’arribada d’empreses de capital risc britàniques o americanes. 

Tot semblava anar pel bon camí fins que el conflicte a Ucraïna va esclatar i amb això, la primera problemàtica: el gruix de les argiles blanques per la fabricació de paviments porcellànics o revestiments de pasta blanca han estat arribant els darrers lustres al port de Castelló procedents de jaciments ucraïnesos des dels ports del Mar Negre i per tant s’han hagut de cercar fonts de subministrament alternatives a Turquia o al Regne Unit. 

Un cop superada esta problemàtica, cap a la primavera començaren a disparar-se els preus del gas, element indispensable tant per a la producció intrínseca del taulell, com per als esmalts o la pròpia producció de terra atomitzada, de tal manera que el gas arriba representar un 56% del cost en la producció per metre quadrat de taulells. 

D’altra banda un fabricant de llarga i consolidada trajectòria em comentava mentre compartíem cafè a un aeroport, que la factura del gas solament del mes de juny havia estat superior al conjunt de la de l’any 2021 i que la situació era realment insostenible amb increments acumulats que superaven el 600%. 

I òbviament tot seguit han arribat les incerteses. S’han aturat un grapat d’inversions, s’han tancat un grapat de forns a l’estiu que no s’han tornat a engegar i s’han iniciat nous procediments d’ERTOs que afecten ja més de 1500 treballadors al taulell i quasi els mateixos a l’homòleg sector del vernís, alhora que la producció a final d’octubre ha caigut ja un 26% i la demanda ha començat a ralentitzar-se d’alguna manera degut a que els importadors estrangers no ho han tingut fàcil per repercutir els successius increments tarifaris -de vegades sobtats- que les fàbriques s’han vist abocades a aplicar per tal de poder mantindre uns marges operatius mínims.

I mentre esta situació d’incertesa es produeix, el Govern central ha decidit provisionalment rebaixar l’IVA del 21% al 5% fins el 31 de desembre, mentre l’executiu autonòmic mitjançant l’IVF ha obert una línia extraordinària de crèdit de 50 milions d’euros. Totes dues mesures tal vegada ajuden a millorar el circulant o el cash-flow puntuals a les empreses més ofegades, però de cap manera representen una solució en el llarg termini. Hi ha aprovades ajudes de 350 milions d’euros per a les empreses gas-intensives, malgrat que en este sentit Itàlia, Alemanya o França tenen adjudicades ajudes per valor de milers de milions d’euros. 

algunes de les empreses capdavanteres al sector de l’esmalt han començat a invertir en les instal·lacions productives d'altres països i alguns ERTOs  del taulell van camí de convertir-se en EROs definitius 

Mentrestant, i mentre la incertesa s’allarga sine die, algunes de les empreses capdavanteres al sector de l’esmalt han començat a invertir en incrementar les instal·lacions productives en altres països; la gran majoria de fabricants ceràmics estan lluny de recuperar les capacitats productives prèvies a la primavera i alguns ERTOs van camí de convertir-se en EROs definitius. A més a més, la deslocalització de la producció ja ha començat de manera soterrada per banda d’alguns grups empresarials, ralentitzant la producció local, o fins i tot desballestant forns, i potenciant la de les plantes de que disposen a Brasil, a Mèxic o a Turquia.

Amb tot, la situació encara està molt lluny d’acostar-se als temps previs a les barreres anti-dumping que la UE va establir amb la Xina fa una dotzena d’anys, quan moltes empreses havien deslocalitzat la fabricació de línies especials de productes al gegant asiàtic, arribant a desplaçar allà de manera permanent un grapat de tècnics i de delegats. 

Sens dubte, els propers mesos esdevindran cabdals, i les mesures que en un sentit o altre s’adopten per banda de la UE i els governs centrals i autonòmic tindran moltíssim a veure amb la possibilitat de salvaguardar un grapat de milers de llocs de treball a les nostres comarques o, qui sap, si perdre’ls per sempre més. Perquè qualsevol inversió que es fa a l’estranger, ja no torna a casa.