El xic amb el pèl afro que esperava el Tirorí

 Hi havia sempre alguna joguina amagada, algun llibre, alguna caixa de colors… Miràvem i exploràvem el camí d’anada i el de tornada, perquè no sabies on podies trobar alguna cosa que els Reis havien deixat per allà. No recorde, però, que ens parlaren dels Reis com a personatges màgics que podien travessar les parets. Eren una representació, una funció de la qual participar, però no recorde que ens feren mai creure que foren una altra cosa. Sempre vam saber, si no estic equivocat, que els regals arribaven allà d’una manera més terrenal.

Funcionava així, mon pare et deia de sobte: vés dalt i tanca la porta del terrat que de ben segur és oberta que fa aire. I tu pujaves mort de por, la nit feia estona que deixava eixir als fantasmes a la teua imaginació, i deambulaven per les habitacions buides de la part alta de la casa. Allà on sols pujaves amb companyia i on regnaven les fotografies dels que ja no hi eren. Una estona després, li deia a un dels meus germans: mira al corral, que crec que el maleter del cotxe està obert, i allà anava ell. Sempre tornàvem amb la felicitat del món sencer al rostre.

Eixia de casa amb qualsevol excusa i anava fins a la tenda de Maria per a quedar-me enfront de l’aparador durant hores. Cada dia.

Però aquell any anava a ser diferent. Jo ja devia tindre sis o set anys. I feia molt de temps que desitjava una cosa. Tot va començar a l’estiu. En aquell temps els xiquets rodaven amunt i avall. Passaven menys cotxes, i érem més autònoms per a desplaçar-nos. Va ser a principis de juliol quan passejàvem pel barri buscant alguna malifeta per a fer un veí, amb el qual no parle des de fa trenta-cinc anys, i jo. I en canvi, en aquella època els universos dels dos estaven molt a prop. Passejant, o potser no, potser estàvem fent un encàrrec i la iaia d’algun dels dos ens havia enviat a per Colón, o lleixiu Conejo a la tenda. El cas és que en arribar la vam veure. Es tractava d’una tenda de barri on es podia trobar qualsevol cosa no comestible. I entre moltes altres coses, joguets. En veure-la em vaig enamorar. Un bateria de joguet. Una joguina, sí, però amb tot el que pareixia que havia de tindre aquell instrument del soroll, del mal, del dimoni. Al bombo hi havia el dibuix d’un xic amb el pèl afro. Encara ho puc veure, si furgue un poc en esta ment despistada que agrana records com si agranara la plaça després d’una revetlla, buscant tresors com una clau, un cigarro o un encenedor. Des d’aquell dia no vaig faltar cap. Eixia de casa amb qualsevol excusa i anava fins a la tenda de Maria per a quedar-me davant de l’aparador durant hores. Cada dia.

A casa solia parlar de la bateria amb insistència. Explicava com era. Preguntava com es tocava. Perquè jo ni el tabal havia agafat mai amb les mans. Els meus dos pares eren músics d’oïda. L’un ballava assegut amb l’acordió. L’altre recorria el masteler de la guitarra amb els dits. I els dos estimaven la música. Però no, cap en sabia res de tocar la bateria.

L’estiu va acabar, com sempre fa i farà, a pesar de tot, i després els mesos de tardor van passar un darrere l’altre, amb les seues nits, els seus matins i les seues vesprades, i jo allà, enfront de l’aparador. Cada dia. No en vaig faltar ni un. Ni cansat, ni malalt, ni enamorat —que un ja s’enamorava en aquella època d’un somriure, unes xafades al carrer, o una actriu de cinema—. No en vaig faltar ni un. Ni un sol dia fins al Nadal.

Pocs dies abans de Reis la bateria va desaparéixer de l’aparador. I jo sabia, amb certa por, perquè res és segur a la vida, que segurament a casa havien decidit premiar tota aquella perseverança i que la Nit de Reis la trobaria al terrat, o al maleter del cotxe, o a qualsevol lloc de pas però ple de màgia i il·lusió aquella vesprada del cinc de gener. Al meu poble es canta el Tirorí la Nit de Reis, una cançó popular  perquè vinguen carregats. Així ho vaig fer. No saben com acaba? Doncs sí, acaba amb un xiquet pèl-roig corrent per la casa cridant de felicitat. Però saben el més estrany? No tinc ni un sol record, ni un sol, tocant la bateria. I tocar vaig tocar, ja ho crec, i més endavant em vaig fer amb una de veritat i vaig ser baterista molts anys, però eixa és una altra història. No en tinc cap record amb aquella bateria. Però en tinc centenars, que per a un desmemoriat com jo ja és dir, centenars de records allà plantat, observant-la, anant cap a allà baix la pluja, amb fred, o sol… amb mal de panxa, refredat… feliç, trist, cansat, pletòric… centenars de records d’aquell xiquet pèl-roig de Vila-real i el seu amic afro del bombo mirant-se als ulls. Tant se val si vaig tindre aquella bateria o no. Aquella empresa personal i el seu record és el que em fa feliç.

Siga el que siga el que demanen als Reis, a l’any nou, o a la pluja, el foc o el vent, no obliden que sempre hi ha un camí, i que quasi sempre és el millor del viatge. Si sabem on anem, si sabem el que volem, no importa res més. La felicitat està al nostre costat, no més endavant, ni més enrere. Així que triem un camí amb un bon paisatge. I ja saben: «Tirorí, tirorí, senyor rei, jo estic ací, palla i garrofes, tot per al seu rossí, casques i avellanes, tot per a mi».