La recuperació de la competència legislativa pròpia en matèria de Dret Civil Valencià és una reivindicació de molts col·lectius de la societat civil valenciana. En concret, el Dret Civil Foral és el conjunt de lleis i normes que servixen per a solucionar els problemes que sorgixen en les relacions entre les persones.
Temes com:
• El matrimoni
• La família
• L'organització de les nostres propietats
El dret civil s'ocupa d’estos temes al llarg de la nostra vida i després de la nostra mort.
Cal assenyalar que és durant el segle XIII quan es produïx l'expansió de la Corona d'Aragó a través de la conquesta dels territoris de Mallorca i de València. Els Furs de València estan integrats pel conjunt de normes per les quals es va regir el Regne de València des de l'any 1261, data en què el rei Jaume I, fundador del regne, els va jurar i va promulgar en una reunió de les Corts Valencianes, i fins a 1707, en què van ser eliminats pel decret d'abolició foral, el 29 de juny de 1707, dictat pel rei Felip V en el context de la Guerra de Successió.
Als habitants d'Aragó, Catalunya i Balears, que eren territoris de la Corona d'Aragó, i que també varen fer costat a l'arxiduc Carles, sí que els van deixar usar el seu dret civil propi.
Amb tot, els valencians conservàrem, amb els costums, algunes pràctiques forals, de manera que el dret civil valencià no va desaparéixer del tot.
Modernament, en el segle XXI, les Corts Valencianes van legislar al respecte per tal de recuperar aquella capacitat històrica de legislar en matèria de dret civil. Però, a través de tres sentències dictades en el 2016 (82/2016, 110/2016 i 192/2016), el Tribunal Constitucional va declarar nul·les les normes legals autonòmiques amb què la Generalitat Valenciana havia començat a desplegar dita competència, reconeguda per la redacció vigent de l'Estatut d'Autonomia -aprovat en les Corts Espanyoles-, del 2006. Les sentències es basen en l’afirmació que el dret civil que es pot i s'ha de dur a terme pels Parlaments autonòmics es limita a les institucions que es trobaven vigents quan va entrar en vigor la Constitució de 1978, la qual es referix als drets civils forals o especials “allí a on existisquen”, no “allí a on hagen existit alguna vegada”.
La Constitució Espanyola diu que mantindran el dret civil propi els territoris forals de les comunitats “allí a on existisquen”. En la Comunitat Valenciana, quan entrà en vigor la Constitució de 1978 no existia un Dret foral codificat. Només es podia constatar la vigència d'un Dret consuetudinari, el Costum, com ara el que dona base a la Llei d'Arrendaments Històrics Valencians.
Això significa que la possibilitat que permetria la recuperació del Dret Civil valencià i, amb caràcter general, plantejar un panorama més integrat i lògic del nostre sistema distributiu competencial, en l'àmbit del Dret privat, passa necessàriament per la modificació del model territorial amb una reforma constitucional, que afecta el precepte contingut en l'art. 149.1.8a de la Constitució Espanyola.
La normativa valenciana tenia prevists mecanismes legislatius heretats del Dret foral valencià que afavoririen la pervivència de l'empresa familiar, tant en els casos de separació o dissolució del matrimoni com en el moment de la successió familiar. Eixa normativa havia sigut adaptada a la societat actual, de manera que donaria oportunitats per a facilitar la pervivència de l'empresa familiar en el territori valencià.
En l'històric Regne de València, el dret de successions estava basat principalment en el Llibre VI dels Furs. Contenia diferents modificacions, que es feien per a adaptar les lleis a cada moment històric. La legislació introduïda per Pere el Cerimoniós en 1358 (Fur VI, IV, 51), matisada per Martí I en 1403, alliberava el testador de la pressió exercida per la seua família i parents. En concret, li permetia desheretar-los o reduir la legítima a una quantitat de diners ínfima. Així, la legítima adquiria un valor merament testimonial, i s'evitaven els problemes que creava el fet de tindre una gran descendència.
Més tard, les Corts celebrades en la ciutat de València en 1604 varen introduir una possibilitat en el Fur XXXVI: que el testador fera en el seu testament una prohibició general i expressa de legítimes en la seua successió.
Eixes clàusules successòries s’han de relacionar amb el Llibre V dels Furs, a on es troba l'organització econòmica del matrimoni.
Per una altra banda, el Dret Valencià considerava el règim de germania, que consistia en un contracte voluntari del matrimoni. La constitució de la germania havia de pactar-se en capitulacions, ja que la dona no tenia dret a rebre cap part dels beneficis de l'espòs, excepte que s'haguera disposat una altra cosa en les cartes matrimonials.
No obstant, si el matrimoni s'acollia al règim dotal o separació de béns, en el cas que un dels cònjuges fora constret i embargat com a deutor, l'altre cònjuge podia accedir al patrimoni en perill gràcies a la figura jurídica del “retracte de comuners”. Consistia en pagar el preu d'eixida del bé en subhasta, de manera que el protegia en última instància de les conseqüències de les accions executives que provenien de tercers.
La desaparició del Dret foral valencià pel decret d'abolició dels Furs de 29 de juny de 1707 comportà aplicar directament les lleis de Castella.
Igual que la Llei de Règim Econòmic Matrimonial, l'Avantprojecte de Llei de Successions que es va fer pretenia recuperar a la Comunitat Valenciana determinats aspectes de la normativa foral, però adaptats inevitablement a la realitat actual. Es regulen les formes testamentàries pròpies del Dret Foral Civil valencià, sent les contemplades el testament obert notarial (Furs VI-IV-6, 7, 8, 10, 11, 12 i 19 i IX-XIX- 20), el testament nuncupatiu o de paraula, el testament tancat del Fur VI-IV-18 i el testament autògraf del Fur VI-IV-1835, però sempre adaptats als principis constitucionals actuals.
L'article 7 i la Disposició Transitòria 3a de l'Estatut d'Autonomia en vigor a la Comunitat Valenciana, sobre la base d'aquell dret successori foral i a la demanda social actual, recollien la necessitat d'una suavització respecte del vigent sistema legitimari del Codi civil, que contempla la legítima, que es puga compatibilitzar amb els problemes que sorgeixen en la successió de les pimes valencianes.
Per a mi, i molt important, l'Avantprojecte de Llei distingia entre la successió en el patrimoni empresarial i en la resta dels béns del causant. Respecte del patrimoni empresarial, proclama la llibertat de testar per tal que l'empresari puga organitzar de la millor forma possible, al seu juí, la successió per tal que la seua mort no pose en risc, ni la productivitat de la seua empresa, ni els llocs de treball. Esta llibertat perme donar joc a l'empresari, que pot ordenar la successió a la carta i preveure de forma anticipada les estratègies pertinents per a garantir la continuïtat de l'empresa a través dels mecanismes legalment establits.
Així, en el Títol IV (La successió contractual), es recuperen alguns dels pactes successoris que s'incloïen en els Furs, donant així mateix unes pautes determinades als empresaris que hagen de planificar la seua successió en el cas de societats mercantils.
El causant pot prohibir la transmissió de les accions o participacions que porten annexos els drets polítics per un període de temps que no excedisca de deu anys, sense perjuí dels acords als quals puguen arribar els legitimaris entre si.
L'empresa familiar té un gran pes no només a Espanya, sinó també a la Comunitat Valenciana, perquè la majoria d'empreses de la nostra geografia són pimes, moltes d'elles familiars. L’empresa familiar és aquella en què la propietat, des de la seua fundació, està en mans d'una o diverses famílies, i normalment algun o alguns dels seus membres ocupen els principals càrrecs directius, tenint entre els seus objectius estratègics mantindre el poder i la participació familiar en el futur.
El principal avantatge de la Llei de règim econòmic matrimonial valencià per a l'empresa familiar seria que, en establir com a règim per defecte el de separació de béns, a l'hora de respondre de deutes o de liquidar el règim econòmic matrimonial, resultaria menys conflictiva la solució a cadascuna d'estes situacions perquè no es generen béns comuns durant el matrimoni.
Quant a l'Avantprojecte de Llei de Successions valenciana, sobre la base del nostre Dret foral, distingix entre la successió en el patrimoni empresarial i en la resta dels béns del causant.
Respecte del patrimoni empresarial, proclama la llibertat de testar de manera que l'empresari puga organitzar de la millor forma possible, al seu juí, la successió per a no posar en risc la productivitat de la seua empresa o els llocs de treball d'esta. Esta llibertat perme l'empresari ordenar la successió a la carta i preveure de forma anticipada les estratègies pertinents per a garantir la continuïtat de l'empresa a través dels mecanismes legalment establits.
Tots estos mecanismes legislatius, heretats en gran part del Dret foral valencià, així com altres instruments de gestió, afavoririen la pervivència de l'empresa familiar, tant en els casos de separació o dissolució del matrimoni com en el moment de la successió familiar.
En l'empresa familiar ens podem trobar amb situacions personals, com la dissolució d'un matrimoni o la defunció d'un familiar, que posen en perill la supervivència empresarial. Per això, necessitem una nova regulació en la Comunitat Valenciana, basada en el nostre Dret foral, que serà una oportunitat per a la supervivència d'estes pimes familiars.
És una modificació legislativa que afavoriria a tots els valencians. Des d´ací, pregue a tots els diputats del Congrés, representants dels valencians, que, com diem ací ,“tots a una veu” voten la modificació legislativa necessària per a tornar a tindre un Dret Foral propi.
Joaquín Barber Peiró és president de Fomento de AIC de Gandia