CASTELLÓ. La Institució Alfons el Magnànim – Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua han coeditat el llibre L’últim serf, de Maria Ibars, Escriptora de l’Any 2024 de la institució normativa del valencià.
Carles Mulet s’encarrega de la introducció i l’edició d’una novel·la valorada generalment com l’obra culminant de Maria Ibars. L’últim serf fou la seua última novel·la en publicar-se i va eixir a la llum setmanes després de la mort de l’autora, en gener del 1965, tot i que l’havia acabada el 1958. Mulet destaca que la publicació de la novel·la en 1993, en la col·lecció Biblioteca d’Autors Valencians, d’Edicions Alfons el Magnànim va constituir «una cita essencial en l’impuls del coneixement, la recuperació i la valoració de l’escriptora Maria Ibars». Això s’esdevenia en el context de l’organització i desenvolupament de l’any commemoratiu del naixement de Maria Ibars, després de gairebé trenta anys de la seua mort.
Ambientada en el primer terç del segle XX, un període clau en el desenvolupament econòmic i social de Dénia i la seua comarca per la irrupció de la modernitat i la consegüent crisi de la societat tradicional, L’últim serf, novel·la que podem situar dins del corrent de la novel·la social dels anys cinquanta, gira entorn del naixement de la consciència obrera entre els treballadors i treballadores de la pansa i la seua organització i lluita.
Tot i tractar-se d’un relat de ficció, són evidents els elements autobiogràfics que Maria Ibars incorpora a l’obra, com ara tot un univers de personatges basats en la realitat de la Dénia del moment, començant pel mateix Batiste, personatge que amb la seua fidelitat total a l’amo dona títol a la novel·la, veritable transsumpte del pare de Maria Ibars, que fou durant molts anys l’encarregat del magatzem Arguimbau i home de confiança del seu patró. Un altre aspecte destacable del llibre és el protagonisme de les dones, senyores o treballadores del magatzem, però totes víctimes d’una societat profundament masclista. L’últim serf és un gran retaule fet des de l’afecte envers aquell món precari al qual Maria Ibars se sentia plenament lligada i des de la solidaritat amb aquell munt de gent anònima i subalterna que el sostenia. Una novel·la humaníssima, contada des d’una mirada escèptica respecte del progrés i recelosa respecte de la «condició humana».
Anna Maria Ibars i Ibars va nàixer el 29 de febrer del 1892 a València, on aleshores es trobava la família Ibars al servei de l’exportador hortofructícola Juan Arguimbau, de Dénia. Els Ibars prompte tornen a Dénia, i al costat dels magatzems de pansa va transcórrer la infantesa i primera joventut de Maria juntament amb la seua germana Inés. El gran interés de Maria per l’aprenentatge motivà l’esforç econòmic dels pares perquè estudiara Magisteri a València. L’any 1916, ja mestra a la Font de la Figuera, coneix Vicent Payà, un comerciant de vins, amb qui es casa. En els anys següents naixerien la filla, Raquel, i el fill, Vicente-Darío.
La tardor de 1934 Maria es trasllada, amb els fills, a treballar a València. L’arribada a la ciutat implicà la seua integració en el moviment cultural valencianista, propiciada pel retrobament amb Carles Salvador, antic company d’estudis. No obstant això, la Guerra Civil estronca aquella incipient projecció pública.
Acabada la guerra, en la seua estimada Dénia i en les Rotes, al costat de la mar, Maria Ibars bastix Penyamar, la casa que esdevé el seu habitatge preferit, on es couria bona part de la seua obra. Paral·lelament, l’autora continua la tasca literària i cultural i, a recer de Lo Rat Penat, publica Poemes de Penyamar (1949), i participa amb Ram a l’amiga en la VI Taula de Poesia (1951) i en diverses corones literàries, certàmens vicentins i publicacions periòdiques.
La mort, el 1955, de Carles Salvador va ser un colp per a la convulsa situació anímica de l’autora, en un moment en què empitjorava la ja precària salut. A finals de la dècada, passarà temporades a Madrid, on residix la seua filla Raquel. Tanmateix, Maria Ibars persevera en el seu afany literari, ara més a prop de Nicolau Primitiu. És l’etapa de la publicació, en Sicània, de l’obra narrativa: Vides planes (1962), L’últim serf (1965) i el conjunt de contalles (1961-1966), així com també de les col·laboracions en el setmanari La Marina (1960-1964).
Després d’això, ja només tenim un curt silenci que conduïx a la seua mort, ocorreguda el dia 9 de gener del 1965.
L’obra de Maria Ibars, escrita en un temps difícil, va haver d’afrontar importants dificultats de divulgació i de valoració crítica. Això no obstant, per la seua vàlua immanent i per la contribució al conreu literari de la nostra llengua durant el franquisme, se la pot considerar com ben extraordinària.