El m.c.m. d''Estirando el chicle', la primera ministra de Finlàndia i Quevedo

Hui soc un any més major que ahir. Menys jove. Així i tot, continue sent jove. Jove. Aquestes dates et fan reflexionar sobre el pas del temps. (No?) El cas és que jo –sense que aquesta redundància sone a rifada– encara soc jove. Segons s'apropava aquest dia, el dia, però, he estat pensant no en el pas del temps, sinó en el temps que passem –o almenys jo passe– preocupant-nos per arribar a les expectatives de la resta. Patint per si algú descobreix que en realitat no som el que la gent es pensa. Exigint-nos més i més perquè tal com propugnen alguns xarlatans neoliberals, no ens hem de comparar amb la resta, sinó amb nosaltres mateixa. Comparar-me amb la Marta que ahir era un any més jove i sempre buscar superar-la. I més i més.

Segur que vos sona aquest fenomen psicològic en què es troba dificultat per reconéixer i assumir els mateixos assoliments, i s'experimenta por a ser descobert per ser un frau, per no arribar al que es pensa de tu o el que s'espera. La síndrome de l'impostor, bingo. Si ens posem –si em pose– mode Viquipèdia parlant, aquest terme ve d'un article del 1978, de les psicòlogues clíniques estatunidenques Pauline Clance i Suzanne Imes, que estudiaven la por de moltes dones respecte als assoliments i mèrits acadèmics i professionals. Més tard s'ha acabat veient que tothom pot patir aquesta mena de por i d'inseguretat. Tanmateix, vull pensar que cadascú estem travessats per diferents eixos que ens situen a la societat d'una manera determinada.

I ara passaré a posar exemples d’aquestes posicions diferents, basats en les darreres polèmiques que s'han succeït a Internet.

‘Estirando el chicle’ o com una dona no pot equivocar-se

Estirando el chicle és un podcast conversacional conduït per dues dones humoristes, Carolina Iglesias i Victoria Martín. En la seua edició estiuenca van convidar a Patricia Sornosa, una altra humorista que ha fet acudits i discursos trànsfobs en repetides ocasions. A les xarxes es va criticar molt aquesta decisió i es va articular el mecanisme que tots coneguem provinent de la cultura de la cancel·lació instantània made in Internet: crítiques, comentaris d’odi, amenaces de mort a una de les presentadores, boicot per no escoltar el programa, peticions que cancel·laren el podcast...

Pensant en altres exemples de programes que han rebut crítiques per convidats polèmics o desafortunats, com bé podrien ser David Broncano a La resistencia o Pablo Motos a El Hormiguero, una pot arribar a pensar que socialment a les dones se’ls exigeix més, o potser se’ls perdona amb més dificultat. És per això que la cultura de la cancel·lació sembla ser més efectiva quan es tracta d’una dona?

La primera ministra Finlandesa o més exemples de l’exigència a les dones (joves)

Sanna Marin, l’anomenada primera ministra millenial, ha hagut de defensar-se de les crítiques que ha rebut per aparéixer en diversos vídeos i fotografies a festes privades. El que ha dit entre llàgrimes, imagine que de la pressió i també de la frustració, és que vol que se la jutge per la seua tasca de govern, no per la seua vida privada. Recordeu a Mariano Rajoy ballant en una festa privada? O a Aznar, o fins i tot a Obama i la seua dona? La imatge era tendra, o graciosa en alguns casos (ja sabeu quins). Igual que sempre ens ha costat separar la vida privada de la pública en el cas de les dones, en el cas dels homes hi ha hagut una facilitat abrumadora.

Quevedo o la facilitat de qüestionar la novetat

Última polèmica. El País, mitjà de comunicació tradicional i ben establert, va dedicar un article a l’artista canari de 20 anys Quevedo. Un jove que en dos anys ha passat de publicar temes a Internet a assolir alguns hits instantanis. Així és com funciona el mundillo musical ara, diuen. A base de bombassos, hits, singles, i de més paraules en anglés. Una cosa, però, és criticar com funciona el sistema (comandat molt probablement per individus molt més majors que Quevedo) i altra ben diferent és titllar al xaval de ser la “canonització del no-res”, de no tindre personalitat en la veu, de fer lletres confuses i de ser un “machirulo que intenta dárselas de tío con sentimientos”. Tal com va fer el crític musical d’El País i de la Cadena Ser, Fernando Neira. Cabria preguntar-se si només la música urbana i reggaeton és masclista, si és que no hi ha música que abans no ha estat sense personalitat (?).

Un xaval de vint anys i tres dones joves. El mínim comú múltiple (m.c.m) de les polèmiques d’Estirando el chicle, la mandatària de Finlàndia i Quevedo és el perfil dels seus protagonistes. I és que, efectivament, la síndrome de l’impostor pot afectar tothom, però ser jove, ser dona, o ser del col·lectiu LGTBI+, ser migrant... No tots partim de les mateixes posicions, no tots som qüestionats de la mateixa manera, ni se’ns exigeix el mateix, ni els nostres errors tenen les mateixes conseqüències. I pensant en el pas del temps, tampoc no invertim el mateix temps en preocupar-nos per tot açò. Potser jo (i també vosaltres llegint fins ací) ja duga una bona saca d’hores. Ho deixe ací no sense abans patir per si no vos ha agradat, o per si tot açò no són més que ximpleries enganxades per queixar-me una vegada més que és que està tot molt mal.