Els apartaments de Benicàssim inspirats en la utopia urbanística de Le Corbusier

CASTELLÓ. Charles Edouard Jeanneret serà probablement l’arquitecte més influent de l’arquitectura contemporània. Conegut popularment com Le Corbusier, es va imaginar ciutats modernes amb llum del sol, aire fresc, zones verdes i cases habitables per a famílies, contraposades a les ciutats medievals on vivia la classe treballadora.

Al Pla Voisin de París (1925) va imaginar enderrocar el centre històric de la ciutat per a construir una sèrie de gratacels amb planta creuada per acollir tres milions d’habitants. El fabricant de cotxes Gabriel Voisin va finançar el disseny d’una utopia on era necessari desplaçar-se en automòbil per les àrees segmentades per a viure, treballar i divertir-se.

Un esquema que després va refinar al Pla Obús per a Argel, encara colònia francesa, el 1931. En este cas, fins i tot era la mateixa infraestructura viària —en forma de viaducte— la que acollia els residencials, generant un enorme edifici-mur. Això sí, els francesos adinerats viurien a uns edificis convencionals, mentre que reservava els baixos del viaducte per a les classes treballadores.

Estes grans operacions urbanístiques amb blocs d’apartaments van encaixar perfectament en l’imaginari de reconstrucció posterior a la II Guerra Mundial. De la utopia a la pràctica, les idees revolucionàries de Le Corbusier van trobar el seu moment una dècada després de plantejar-les.

Va ser el cas dels apartaments Princicàssim dels arquitectes Luis Giménez de la Iglesia i Jose Luis Rokiski Urribarri. El projectista ja havia experimentat amb esta tipologia a les promocions Iberia i La Rampa, però en este cas rendibilitza per complet el format de les Unité d’Hbaitation.

864 cases col·locades en un engranatge perfecte conformat per tres blocs, on tots els habitatges tenen accés des de l’exterior per un corredor horitzontal. El seu programa funcional es redueix al mínim (sala d’estar, un o dos dormitoris, cuina i bany) per a solucionar l’estància vocacional “especialment de classe mitjana, sobretot de Madrid”, apunta la guia L’Arquitectura del Sol.

Corbusier era proposar concentrar l’edificació en moltes altures per alliberar el sòl com a zona verda, com és el cas. “L’extensió d’aquests espais complementaris de sol i platja és generosa, fet que diferencia aquest conjunt de la majoria d’edificis turístics de la costa de Benicàssim”, apunten a L’Arquitectura del Sol. Això sí, els experts apunten que “una actuació així només resulta possible en un entorn poc edificat, com era aquest cas”.

Els tres blocs tenen una estructura metàl·lica a la façana que conforma una graella, exactament igual que les Unités d’Habitation dissenyades per Le Corbusier per a ser replicades arreu el món. Distribuïdes les casi sis-centes cases en díhuit altures, els tres blocs constitueixen un aspecte de barrera que contrasta amb els reflexos lleugers del metall de l’estructura, les finestres i les baranes dels balcons; contrastades pel verd de les seues parets. Un color, això sí, menys arriscat que la paleta multicolor que Le Corbusier va proposar per a Unités d’Habitation com la de Berlín o la de Marsella.