El sol de mitjanit

Bon dia, estimada.

Aquests dies han estat excel·lents per a observar les aurores boreals de les illes Lofoten. Encara ens quedava viatjar amb Pau a aquest racó nòrdic que tant desitjaves. En algun moment del temps còsmic ens trobarem i solcarem tots els cels, detenint-nos en alguna petita cabanya de fusta, pintada de vermell, aïllada, abraçada per les muntanyes del cercle polar àrtic i sempre prop de les mars del nord.

Bon Dia era un crit de guerra, un alè necessari per a seguir. A l'alba, Fina donava els bon dia en Twitter, una cosa quotidiana però amb un valor incalculable. Cada Bon Dia era un pas endavant, una meravellosa notícia.

Ens vam conéixer fa sis anys. Un sexenni d'aventures, de riures, de complicitat i de molta estima. No érem amigues de tota la vida, però la química i unes certes emocions ens van unir per a sempre. Sabia molt d'ella, devorava els seus articles, els seus poemes. Abraçar-nos fa sis anys va ser el primer acte d'amor que van compartir. Fina, tan intel·ligent, avantguardista, sensible, generosa, divertida, amb aqueixa bellesa, genialitat, integritat, ironia i sentit de l'humor que només posseeixen les persones extraordinàries. 

Els articles de Fina Cardona-Bosch en Culturplaza obrien, cada diumenge, les finestres del País Valencià de bat a bat, perquè respiràrem a ple pulmó, per a veure als qui viuen sempre en els núvols i, sobretot, per a veure volar a tot moniato que volgués tapar-nos el sol, per a imaginar capitals del disseny, per a jugar a embullar-nos amb la mediocritat que passeja pels carrers de "València, quina paciència".

Fina era, sobretot, una teixidora artesana de les paraules. La riquesa verbal, l'ús infinit dels conceptes, la poesia en cada paràgraf, la conjugació dels verbs, el realisme, màgia, la genialitat de les seves definicions i un magistral ús del millor català. 

Una de les autores més brillants d'aquest gran país mediterrani, de les lletres catalanes, així com de guions televisius, radiofònics, una escriptora formidable. Com bé ha escrit Carlos Garsán, redactor cap de Culturplaza, és, sens dubte, una de les veus clau des que irrompés en els anys setanta amb el poemari Plouen Pigues, finalista dels Premis Octubre i prologat per Vicent Andrés Estellés. Més tard, en 1981, va publicar Pessigolles de palmera, en aquesta ocasió prologat per María de la Mar Bonet.

I com també ha escrit Garsán, escriure avui sobre Fina és difícil. Fan molt de mal les paraules. 

Tonino Guitian acaba de cridar-me amb la tristesa a coll, amb el dolor de qui ha perdut a algú que estime molt. Company teu, Fina, i de Manolo Gil, Tona Catalá, Marisa Bolta, entre altres… en aquella vella Ràdio Nou.

T'estem plorant perquè la teva absència és un dolor immens. Tona, Enric, Manolo, Marisa, Toni, Rafa X., Rafa B…, i tantes, i punts. El nostre grup Garrofó s'ha quedat en silenci. Aquest espai d'estima i amistat on riem i ens cabregem fins a l'infinit amb aquestes coses que no ens agraden, amb la coentor dels dies i de l'excés de titulars estridents i de poc ofici… i, on, ja saps, no vam arribar a menjar-nos el raïm a Atenes.

El puto virus ens va deixar a casa, com a tu, que has romàs confinada des del 14 de març de fa dos anys. Les llargues hores telefòniques que hem compartit en aquests anys han estat meravelloses, quina pena no haver-les gravat, com ha recordat la meva estimada Tona Catalá, la teva estimada Tona.

Els dilluns comentàvem les reaccions de la teva mare en llegir els meus articles de Castellón Plaza, els riures i les bones paraules de Fina que es va declarar molt fan meva. Has vist créixer als meus nets, amb aquestes fotos que m'anaves demanant i que també ensenyaves a la teva mare. Ha estat un plaer i un privilegi que s'ajuntaren els nostres cors. 

Sabíem que la teva malaltia donava bots, amb els seus pics, amb el terrible cansament que provoca, un esgotament que et deixava sense alé. Sabíem la teva relació amb el càncer, però no esperàvem això, mai s'espera. Els teus amics et van conéixer fa unes quantes dècades, jo només he compartit amb tu sis anys, un sexenni volent-nos molt.

Ens hem quedat orfes de les teves paraules. (A continuació reproduïsc l'últim paràgraf del teu últim article en CulturPlaza). Ens hem quedat tot sol, però amb l'alegria i l'orgull de que entrares en les nostres vides.

Vull estendre la meva abraçada i el meu consol a la teva mare Fina, al teu germà Enrique, a tota la teva família, i a tanta gent que et vol. 

El subconscient m’ha traït amb tant de tràfec de matalàs amunt i avall! Si el que us volia comentar és que faré vacances a Culturplaza en aquests mesos d’insuportable xafogor. Bon estiu! Salut! Ens trobarem quan la frescor cluque l'ull. Mentrestant, airejaré les idees escapolint-me dels dies forts, del foc etern, de l’estiu mediterrani. Potser m’escodrinye el sol de mitjanit, tan tafaner. I, si vol, que diga: “mira, quina màrfega”! A mi, plin! 

Fina Cardona-Bosch. 11 julio 2021