Fotos: DAVID COSTARROSACASTELLÓ. Per desgràcia, la generació actual de joves ens estem acostumant a conviure amb desastres naturals i situacions catastròfiques. Les més destacades, la pandèmia de la covid-19 en 2020 i l’erupció del volcà de La Palma en 2021. Desgràcies que han marcat les nostres vides, la nostra forma d’entendre el món i davant de les quals ens hem sentit impotents per no poder ajudar a solucionar. Per aixó, quan una terrible DANA ha assolat més de seixanta municipis de València, causant més de dos centenars de morts en la Comunitat i afectant a un terç de la població de la província de València, molts no hem dubtat en aportar el nostre granet de sorra... i esperança. Uns granets quasi insignificants, però que assoleixen una dimensió diferent quan s’uneixen i es materialitzen en actes concrets.
Amb el pas de les hores, quan es va conèixer el brutal impacte d’aquesta tragèdia, l’opció de quedar-se en casa amb el braços creuats va desaparèixer. Més encara observant com, una vegada més, la classe política era incapaç de donar respostes ràpides i efectives als problemes dels ciutadans. Aquest sentiment és el que ens va dur a mi, castellonenc de 20 anys i estudiant de Periodisme a la Universitat Jaume I, i a sis companys i companyes més de carrera (Eva Sánchez, Ángela Urgel, Maria De Juncal, Ismael Chirivella, Carolina Calduch i Inés Ariño) a agafar els cotxes i anar a ajudar en tot el que estiguera a les nostres mans.
Ho vam fer, tot i l’autèntic embolic en el que ens va posar l’UJI, que ens va estar enviant missatges contradictoris constantment. Primer, dijous 31 va suspendre les activitats al campus a les 8:50 del matí, quan molta gent ja s’havia desplaçat. Després, el Departament de Ciències de la Comunicació va anunciar la suspensió de les classes fins al dimecres 6 de novembre, però sorprenentment el dimarts es va reprendre la docència per ordre del Deganat de la Facultat. Davant d’aquest despropòsit, el major suport que hem tingut i tenim els alumnes són professors que, com Rafael Mora Sesma, s'han solidaritzat amb la situació i comprès que les seus assignatures són, ara mateix, absolutament secundàries.
"L’UJI ha pecat de falta d’humanitat i d’empatia només posant un dia de no activitat per no tindre en compte les enormes dificultats que té la gent per accedir a Castelló i l’enorme impacte psicològic", opina aquest professor associat, que s’ha passat els últims dies ajudant al centre logístic de l’IES Sedaví. "És un discurs que té en ment la part del professorat de Periodisme que conec. Des del meu punt de vista, ha fet molt de mal a la institució", afegeix.
D’aquesta forma, com tantes i tantes persones de tota Espanya, els meus amics i jo ens vam abastir amb productes de neteja i higiene, menjar per a repartir i les poques ferramentes que vam trobar a les tendes. En el nostre cas, quatre companys ja havien estat per la zona uns dies abans, el que ens va permetre tindre una idea més clara de quines necessitats podíem cobrir com a voluntaris i quins materials necessitàvem.
Dilluns, 4 de novembre, vam aterrar a la zona devastada. Per poder descansar millor i estar més prop, vam decidir llogar un apartament a Mislata, i el principal problema relacionat amb el caos informatiu que hi ha al voltant de la Dana -la quantitat de notícies falses que han sorgit als últims dies és molt preocupant- el vam trobar a l’hora d’accedir als pobles. Resulta complicat saber amb certesa quines són les millors vies d’accés als municipis, el que va fer que ens costara massa arribar a Catarroja, el nostre objectiu.
Així, el primer dia vam haver d’anar a peu des de l’Hospital La Fe, passant per Sedaví i evitant creuar Benetússer, Alfafar i Massanassa per recomanació dels companys que ho havien fet uns dies enrere. Ells van ser els que ens van explicar que a Catarroja era necessària molta ajuda. Més que, per exemple, a Aldaia, on havien pogut comprovar que, com que és més senzill accedir, ja hi havia més organització.
Una vegada a Catarroja, el primer impacte és brutal. Després de dies consumint imatges per televisió i per xarxes socials, trobar-se la realitat davant és molt més dur. Les primeres converses amb els veïns i veïnes són fonamentals per comprendre on estàs, i per a ells també és important el simple fet de trobar gent que els escolta i se solidaritza amb la seua situació. A vegades, soles volien això. Altres ens agraïen de cor un entrepà, una botella d’aigua, lleixiu, detergent, gel de dutxa, mascaretes, guants… especialment les persones amb dificultats per desplaçar-se. I molts altres necessitaven mans per tractar de donar vida de nou als seus habitatges.
A nosaltres ens va ser de molta utilitat la web Ayuda Terreta, que compta amb un mapa interactiu per a que els afectats indiquen la seua ubicació i les necessitats concretes que tenen. Gràcies a aquesta ferramenta creada per ciutadans vam poder posar les nostres mans a disposició de cinc o sis famílies al llarg del primer dia, totes molt agraïdes. Frases com "sou herois" o "no sé que faríem sense gent com vosaltres" les vam escoltar vàries vegades.
Les nostres principals funcions com a voluntaris eren treure fang i mobles dels habitatges o comerços, transportar ajuda humanitària i repartir el menjar i els productes que portàvem des de Castelló. Als carrers, la sensació era que la feina mai acabava, mai es detenia. Inclús, a molts ens va sorprendre que no hi hagueren accidents tenint en compte el caos de persones, cotxes, furgonetes, tractors i diferents màquines que treballaven alhora.
Voluntaris de totes parts de la Comunitat Valenciana i d’Espanya intentàvem organitzar-nos el millor possible, juntament amb equips de bombers i de policíes arribats de diversos punts de l'Estat: Linares, Melilla, Madrid, Osca, Bilbao, Toledo… Tot un desplegament que feia que, amb els pas dels dies i a pesar de les confusions i la falta d’organització, la situació anara millorant visiblement.
Així ens ho van explicar Eva, Ismael, Maria i Ángela, que es van alegrar al comprovar que ja es veia el terra a carrers on, dies abans, el fang arribava pels genolls. Una evolució que no es podria haver donat si els voluntaris com ells hagueren fet cas a les restriccions d’accés que va anunciar la Generalitat Valenciana. "Suposadament van tancar les carreteres per a que arribaren vehicles pesants, però quan el diumenge vam arribar a Catarroja només hi havia un camió de bombers", denuncia Eva, que explica que eixe dia eren molts menys voluntaris al poble. En la mateixa línea, Ismael no entèn com van poder prescindir d’eixa ajuda i es pregunta qué es pretenia amb eixa decisió.
Tractar d'impedir l’arribada de voluntaris als pobles afectats és no entendre res, és senyal de que no s'ha xafat el terreny per comprovar que la gent els necessita. Ara bé, és igual de cert que l’ajuda dels voluntaris té un límit. Ha arribat un moment en el qual, almenys pel que vam constatar a Catarroja i Massanassa, el més necessari és maquinària que retire els cotxes destrossats, mobles podrits i deixalles que s’han acumulat als carrers, així com bombes que permeten traure fang en quantitats molt més grans que les mans dels voluntaris. I, per sobre de tot, una logística molt millor, que permeta fer una distribució més efectiva de la gran quantitat d’ajuda que està arribant gràcies a la solidaritat de tantes persones.
Tots esperem que aquestes necessitats es vagen cobrint l’abans possible, però som conscients de que, per desgràcia i observant la incompetència dels responsables polítics, la situació dels veïns afectats trigarà mesos en ser pareguda a la que era abans del 29 d’octubre. És per això que tenim clar que no podem deixar de costat als valencians pel fet d’haver estat uns dies traient fang i aportant productes de primera necessitat. Eixos només són els primers passos d’un camí que serà ben llarg i en el que les administracions han de demostrar, d'una vegada, estar a l'alçada del seu poble.
