Foto: GVAVALÈNCIA. Una de les lliçons més amargues que han hagut d’aprendre els governs llatinoamericans del segle XXI és el fet que aconseguir reduccions històriques de la desigualtat i expandir els serveis públics no és garantia de solidificar al teu voltant un electorat fidel; ben al contrari, generar noves classes mitjanes i ciutadans conscients on abans només hi havia pobres desatesos -i molt sovint, abstencionistes crònics- resulta en que es naturalitzen els avanços com a drets adquirits i, lluny de mostrar agraïment, augmenten les exigències als governants, fins al punt de fer caure governs si no satisfeien les seues expectatives, o, sobretot, quan s’han vist afectats per la paràlisi o els casos de corrupció. Però per la part positiva, ni governs d’ultradreta com Macri a l’Argentina o Bolsonaro al Brasil han sigut capaços de desmuntar els avanços socials de governs anteriors, ni tan sols a proposar-ho obertament; simplement el sentit comú polític i cultural ha canviat, i es veuen obligats a adaptar-se, ni que siga parcialment. La famosa frase de Margaret Thatcher segons la qual del que estava més orgullosa era de Tony Blair també pot funcionar en sentit invers.
Si creuem l’Atlàntic i aterrem a casa nostra, el fenomen s’ha donat de forma similar tot i que òbviament a una escala molt més modesta. El govern del Botànic i els seus diferents avatars municipals van trobar-se en bona mesura una administració ineficient i hipotrofiada, i unes administracions -i per extensió un territori- amb un gravíssim problema reputacional a causa de la corrupció i les notícies negatives. Vuit anys després és obvi que el problema reputacional ha desaparegut en bona mesura, així com el gros de notícies negatives, en bona part degut a un perfil mediàtic baix del President i els membres del govern, que no han destacat en els grans problemes o bronques mediàtiques i polítiques dels últims anys.
El territori valencià ha esdevingut, ni que siga per comparació, un espai relativament segur per a la inversió -amb el cas de la fàbrica de bateries de Volkswagen com a paradigma- un refugi contra la inestabilitat política dels veïns -cas de les seus de la Caixa i Sabadell- i, també, un espai idoni per a la celebració de congressos, grans esdeveniments i macrofestivals. Servisca el Benidorm Fest d’exemple: la mateixa política d’espectacle i promoció turística amb el punt kitsch de l’època Camps, amb similar visibilitat mediàtica però a un preu molt més ajustat per a la Generalitat: 1,5 milions d’euros. D’alguna forma, els valencians hem entrat de ple en una certa normalitat en què els principals problemes són la manca d’habitatge, la turistificació, la precarietat laboral i el canvi climàtic, més o menys com en altres territoris similars; l’afirmació que les polítiques benintencionades de mobilitat verda, espai públic i peatonalitzacions acaben per expulsar els veïns atesa la construcció nul·la d’habitatge protegit val tant per a València, Barcelona, Màlaga o Donosti. Supose que hem d’estar contents d’haver-nos homologat.
En quant a la dimensió més administrativa i de polítiques públiques, el Botànic no ha resolt el principal problema estructural a què s’enfrontava -el sistema de finançament autonòmic compleix una dècada caducat sense cap perspectiva de reforma- però si que ha retornat una certa normalitat a la cosa pública: ha tornat la vida al sector de la construcció en obra pública, i s’han contractat milers de nous treballadors públics, sobretot en serveis essencials. Més enllà dels discursos sobre la bona gestió, allò cert és que el creixement del pressupost va ser molt limitat, més o menys ajustat a la inflació, durant la primera legislatura. Va ser a partir de 2019 i per tant en esta segona legislatura quan s’han notat increments de despesa importants, i té molt a veure amb l’arribada dels Next Generation i de les entregues de fons a les Comunitats Autònomes, que s’han multiplicat des que Pedro Sánchez va arribar al govern. En aquests anys el deute de la Generalitat ha seguit disparant-se, i som la comunitat autònoma més endeutada en relació al PIB; però com que el principal creditor és ja el Gobierno de Madrid sembla que és un tema que ha deixat de preocupar a la classe política. Encara que seguim al vagó de cua en quant a la despesa social espanyola per habitant, la situació és menys dramàtica que fa uns anys.
L’activitat legislativa tampoc ha sigut per a tirar coets. En la legislatura 2019-2023 s’han aprovat una trentena de lleis, comparant amb les més de setanta de la 2015-2019. Hi ha hagut la covid-19 pel mig, això és cert, però no es pot dir que les Corts hagen destacat per una activitat frenètica. Entre els aspectes importants, a banda de la Llei del Joc -certament una de les més restrictives d’Espanya amb els locals d’apostes, però sense competències sobre el joc online i per tant llastada des de l’inici- i la de Funció Pública, les altres significatives -la de Canvi Climàtic i Transició Ecològica, molt marcada pel relleu de Mireia Mollà en la Conselleria, i la de Benestar Animal, s’han aprovat entre finals de 2022 i principis de 2023 i per tant no han tingut cap aplicació pràctica esta legislatura. La resta, la gran majoria han consistit en convalidació de decrets llei, la gran majoria de contingut econòmic i fiscal davant les crisis que s’han succeït durant la legislatura -covid-19, guerra d’Ucraïna, inflació, etcètera. Entre els èxits, un de poc comú entre les Comunitats Autònomes veïnes, i fins i tot en alguns ajuntaments Botànics valencians: haver aprovat els pressupostos tots els anys en temps i forma.
Finalment, els protagonistes: dels signants originals del pacte del Botànic només queda en peu l’incombustible Ximo Puig; del seu govern original tampoc sobreviuen més que Gabriela Bravo i Rafael Climent, que no repetirà en llistes i abandona la primera línia política. Han sigut substituïts també tots i cadascun dels síndics parlamentaris, els candidats dels socis de govern i també els de l’oposició. Per cobrir la baixa de Mónica Oltra, Compromís ha hagut de recórrer a Joan Baldoví, un veterà de la mateixa edat que el President -els dos tenen 64 anys-, mentre que Podem ha tingut tres canvis de lideratge en el mateix període, per acabar presentant a Héctor Illueca, que, com Antonio Montiel i Rubén Martínez Dalmau, respon al perfil d’home funcionari d’al voltant de 50 anys i vinculat a l’esquerra tradicional valenciana.
Per tot això no sorprén que ni en les millors enquestes sembla que el poble valencià estiga disposat a premiar-los els esforços amb cap victòria històrica. Fins i tot els sondejos que beneficien el govern apunten a uns PSPV i Compromís aguantant o pujant molt lleugerament i Unides Podem salvant el cap un poc per damunt del 5%. Si pensem en la participació mitjana de les elecciones autonòmiques valencianes quan coincideixen amb les municipals -que voreja el 71%- això seria un poc menys del milió tres-cents mil vots, és a dir, igual o lleugerament per sota dels resultats de 2019. De recuperar els més de 50.000 vots que el Botànic es va deixar entre 2015 i 2019 ningú no en parla; en la possibilitat d’apel·lar als més de 110.000 nous votants que s’han incorporat al cens des d’aleshores, sembla que ni es pensa. Malgrat que el discurs sobre la pròpia gestió siga tan triomfalista, s’espera a guanyar a la manera del Real Madrid, amb gol sorpresa en el minut 93; sembla que la cultura merengue del President ha impregnat els seus socis fins al moll de l’os.
Dos elements juguen a favor d’esta estratègia: que es preveu una participació menor que en 2019 -quan va ser molt alta, un 73,72%, per la coincidència amb les estatals- i que tot apunta a que els increments de participació al País Valencià beneficien més la dreta. A l’abril de 2019, per exemple, 19.000 persones que van votar a les eleccions estatals no van fer-ho a les autonòmiques, malgrat tenir l’urna just al costat; una de les hipòtesis més versemblants és que eren vots de Vox, que va deixar-se més de 40.000 vots d’uns comicis a altres. A banda, hi va haver transferències de vot conservador o liberal en les estatals cap al PSPV en les autonòmiques; és a dir, que com a mínim Ximo Puig no desperta la mateixa animadversió que Pedro Sánchez en les files de la dreta, si no per atreure el seu vot si com a mínim per desincentivar a participar a les eleccions en la seua contra. La campanya socialista, absolutament basada en la persona de Puig -amb el lema “el President”- recorda molt les de Moreno Bonilla o Núñez Feijóo intentant deslligar-se de la marca PP. Dibuixar una campanya gris i desapassionada i afavorir una participació baixa sembla l’estratègia del partit majoritari per repetir govern, fins i tot fanfarronejant amb la idea -aritmèticament gens probable- de governar en solitari.
Pel cantó dels seus socis, no hi ha res semblant a un replantejament estratègic: estan disposats i amb ganes de tornar a ser socis minoritaris del PSPV amb una posició igual o més precària que abans; tant Compromís, que sembla aguantar, com Unides Podem, que es deixa com a poc un 40% de suports, no fan cap lectura crítica del seu pas pel govern. En el cas de Compromís, amb els èxits institucionals assolits i certa estabilitat demoscòpica, cosa poc comuna en un soci minoritari de govern, l’aposta per seguir pot resultar defensable. El to està a anys llum d’aquell “Amb valentia” -i més encara del malaurat “Imparables”- però es centra, com a mínim en expandir i rendibilitzar algun dels seus èxits administratius, com per exemple ampliar el Pla Edificant -fins ara circumscrit a centres educatius- a la construcció d’habitatge públic per agilitzar administrativament els processos.
Però en el cas d’Unides Podem és inexplicable: un escenari de vot optimista del 5% suposaria que dos terços de la seua base electoral de 2015 -sumant Podem i Esquerra Unida- s’hauria volatilitzat en direcció al PSPV-PSOE i a l’abstenció. Podem va assumir el protagonisme i una vicepresidència basada en les competències en habitatge i no ha estat capaç d’inaugurar una sola promoció d’habitatge protegit; les seues funcions de coordinació de polítiques verdes han estat ignorades per les conselleres del ram. En general, a l’entorn del partit es parla amb ressignació que la continuïtat al govern és l’única alternativa possible, tant com ho és la plataforma Sumar per a la seua supervivència. No vol dir ni molt menys que tot estiga perdut: la post-electoral del CIS de 2019 indicava que fins a un 25% les persones que van votar, va decidir el vot en les últimes setmanes, i més d’un 3% del cens si acudir o no a les urnes. Tot dependrà molt de la campanya i el clima que s’hi genere. Però mentre atribueixen a les evolucions i culebrons de la política estatal la seua imparable caiguda en suports -el xalet d’Iglesias, etcètera- el seu vicepresident segon i candidat, en teoria un dels més propers a la figura de Yolanda Díaz -amb qui ha treballat al Ministeri de Treball- s’ha apuntat de forma tant incomprensible i entusiasta a les tesis d’Iglesias de disparar contra Díaz. Parafrasejant el camarada Ricardo Costa, sembla que a Podem la festa -i la pulsió suïcida- no s’acaba mai.
En fi, que si preguntàrem a molts dels votants de Podem -i a molts de Compromís- allò de “¿Cuando fue la última vez que votaste con ilusión?” probablement respondrien que 2015. Quina ironia que als importadors a Espanya de l’estil llatinoamericà de fer política -que va entrar, recordem-ho, per la valenciana Fundació CEPS- els toque engolir-se, enguany, una dosi tan amarga de la seua medicina.
