Hoy es 22 de noviembre

mutatis mutandis / OPINIÓN

El valencià i la vida

Foto: ROBER SOLSONA/EP
11/07/2024 - 

Després de mitja vida de militància activa en política partidista i en la societat civil, observe amb satisfacció i orgull com reivindicacions tan importants com les del feminisme o el col·lectiu LGTBiQ+ s’han anat obrint pas (no sense conflicte i esforç) dins de les organitzacions fins gairebé esdevenir imprescindibles en qualsevol context reivindicatiu i polític. El moviment feminista, el moviment LGTBiQ+, el moviment ecologista, i d’altres, han estat capaços de marcar l’agenda pública, de mobilitzar a importants sectors de la societat entorn a les seues justes causes i sensibilitzar cada volta a més gent en les seues lluites.

Fer-se entendre quan parteixes d’una posició minoritària o minoritzada, quan tens al stablishment en contra, quan has estat anys i anys sistemàticament silenciat als mitjans de comunicació i socialització, no és gens fàcil. És, de fet, una tasca titànica de milions de persones arreu del món, de generacions i generacions de persones que s’han deixat la pell i, en ocasions, la vida per tal que altres que vingueren darrere pogueren gaudir dels drets, les llibertats i el respecte conquerits amb sang, suor i llàgrimes. 

En el seu camí per acabar amb la normativitat heterosexual hegemònica o amb el patriarcat imperant, els diferents moviments han entès que les seues lluites, les seues causes, són diferents expressions d’una mateixa realitat: la de la rebel·lió contra una injustícia social que reprodueix i perpetua patrons hegemònics d’exercici i abús de poder d’una majoria poderosa i opressora contra una minoria (o col·lectiu minoritzat) oprimida. Dit d’altra manera, els diferents moviments han conclòs que totes les seues lluites tenen un mínim comú denominador: la lluita dels oprimits – pels seus drets – contra els opressors – i els seus privilegis –. I, per tant, que totes les causes justes, totes les lluites, es poden entreteixir, que interseccionen i que coordinant-les es pot arribar encara més lluny.

Per a alguna gent açò és cert en tots els casos excepte quan parlem del valencià. Hi ha gent progressista, gent que suposadament ha entès la interseccionalitat de les lluites, que compra sense reflexionar el discurs hegemònic espanyolista envers les llengües minoritzades. Gent progressista que compra el discurs de que una llengua en vies d’extinció, com el valencià, està amenaçant l’hegemonia de la tercera llengua més parlada del món; gent que compra el discurs que un valencià que parla valencià en el País Valencià està “fent política” o pitjor, “creant polèmica”, total “¿por qué no lo dice en español y así nos entendemos todos?”. 

Foto: EVA MÁÑEZ

Son persones que entenen que està malament, i no ho farien mai, demanar-li a dues persones homosexuals que no es besaren al seu davant però que no es tallen un pèl en demanar-te que parles en castellà amb qualsevol excusa peregrina. 

La realitat, però, és que quan li demanes a un parlant d’una llengua minoritzada i marginada que deixe de parlar la seua llengua el que estàs fent és demanar-li que amague una part de qui és, una part de com és. És com demanar-li al gai que amague la ploma o a la dona que es guarde les seues opinions per a quan arribe a casa que ací estem parlant els homes. 

Costa. Sé que hi haurà gent, gent progressista i oberta de ment, gent feminista i d’esquerres, a la qual estes comparacions els escandalitzaran, pensaran que no es poden fer estes comparacions, perquè a les dones les estan assassinant per ser dones, perquè a les persones del col·lectiu LGTBiQ+ les estan assassinant per formar-ne part. A quantes persones assassinen a l’any per parlar valencià? A eixes persones els hi preguntaria: hem d’arribar a l’extrem que maten a algú per a que ens adonem de l’opressió lingüística? Per sort, els valencianoparlants tenen una via de fuita, una manera d’evitar arribar a tals extrems, una manera de “passar per normals”, d’evitar el conflicte, una via que no té la dona maltractada o el marica perseguit, esta via és canviar de llengua. 


Diu l’espanyolisme que les llengües no tenen drets, que son les persones les que tenen drets. I en este cas, hi estic d’acord. Les persones valencianoparlants tenim drets, drets en tant que persones, drets en tant que valencianoparlants. I els nostres drets es veuen vulnerats sistemàticament a tal extrem que molta gent opta simplement per obviar-ho per no viure amargat. La realitat de la majoria de valencianoparlants és que no podem fer vida normal en valencià. A penes existeix una o ninguna opció per informar-nos en la nostra llengua, o veure pel·lícules o sèries en la nostra llengua, o diaris on llegir noticies en la nostra llengua. Quan ens anem de compres, quan estem en la Universitat, quan pugem a un taxi, quan fem activitats d’oci, en el lloc de faena, quan cridem per telèfon... cada conversa nova, cada nova situació és un moment de tensió en el qual mai saps si el teu interlocutor t’entendrà i/o et respectarà o si et dirà alguna cosa com: “Háblame en español que estamos en España” o “Si me hablas en valenciano no te atiendo”. Quan vas al metge, quan vas a Hisenda, quan vas al notari, quan tens un judici, quan et para la Guàrdia Civil... viure en valencià, que és viure en la nostra llengua en el nostre país, és per a moltes persones una experiència angoixant i desagradable, una tensió permanent i un rosari de conflictes.

No, no ens estan matant per valencianoparlants. Ens estan asfixiant, ens estan silenciant. Ens estan matant la llengua: una part importantíssima de qui som, un patrimoni cultural irreemplaçable. Hi ha estudis que asseguren que a la València republicana dels anys 30 hi havia entre un 70% i un 80% de valencianoparlants, hui no arribem al 10%. Les xifres son descendents arreu del país des de fa dècades. Mentre no podem demanar ni un tallat a la cafeteria sense alçar polseguera, ells parlen d’imposició del valencià i d’adoctrinament a les aules. 

Foto: EVA MÁÑEZ

Necessitem que la gent progressista, parle la llengua que parle, entenga que la lluita pel valencià és també una de les seues lluites. Necessitem explicitar l’eix d’opressió lingüística, com ho fem amb el de gènere o d’altres. Pot ser no ens va la vida com a individus, però sí ens va la vida com a col·lectivitat, com a nació, com a poble. Y esa vida que es la nuestra, también es tuya.

Noticias relacionadas

next