Exvalencianistes pel món: Paco Alcácer als Emirats Àrabs Units

VALÈNCIA. Per a bé o per a mal, i per més urticària que provoque en la pell de molts aficionats al futbol internacional, la irrupció i la presència de les lligues d'Orient Mitjà, amb moltíssims recursos traduïts en tangibles i intangibles, ha arribat per a quedar-se. Si el creixement d'este esport ja venia arrossegant una potència descomunal en esta zona del planeta durant els últims anys, la designació de Catar com a seu de l'últim Mundial i la celebració d'un esdeveniment de tal calibre van suposar el suport definitiu que consolida una nova realitat en el futbol modern. Una alternativa a Europa i Amèrica que pretén continuar creixent amb la importació del millor talent dins i fora dels terrenys de joc, i que seguix un full de ruta amb una estratègia brutal per a desafiar a llarg termini a les millors lligues europees.

El fenomen té molts vessants, però és important tindre una imatge clara i objectiva de la competició. Quan parlem de futbol àrab, ens solem referir a tres competicions estatals que han experimentat un gran creixement en els últims anys. La més rellevant en impacte i capital és sens dubte la lliga de l'Aràbia Saudita, la denominada Saudi Pro League. No obstant, altres dos Estats sobirans i independents en la zona com Catar i els Emirats Àrabs Units també han apostat pel futbol i tant la Qatar Stars League com la UAE Pro League han aconseguit acaparar els focus i convertir-se en una alternativa per a molts futbolistes de substància procedents d'Europa i Amèrica.

El poder i l'impacte geopolítics de l'Aràbia Saudita com a Estat és equiparable al de la seua lliga nacional de futbol. Jugadors molt importants a Europa han decidit posar rumb a un país i una competició que potser s'adapten molt més al que busquen en certs moments de la seua carrera esportiva. Neymar (Al-Hilal), Cristiano Ronaldo (Al-Nassr), Milinkovic-Savic (Al-Hilal), Rúben Neves (Al-Hilal), Fabinho (Al-Ittihad), Otávio (Al-Nassr), Gabri Veiga (Al-Ahli), Malcom (Al-Hilal), Aleksandar Mitrovic (Al-Hilal), Roger Ibañez (Al-Ahli), Aymeric Laporte (Al-Nassr), Sadio Rage (Al-Nassr), Allan Saint-Maximin (Al-Ahli), Yannick Carrasco (Al-Shabab), Riyad Mahrez (Al-Ahli), Karim Benzema (Al-Ittihad), Roberto Firmino (Al-Ahli) o N'Golo Kanté (Al-Ittihad) són només alguns dels moltíssims noms que, tot i tindre un enorme cartell a Europa, han acabat aterrant en eixe nou univers futbolístic. L'espectador del carrer, sense necessitat de ser un expert en futbol internacional, se sorprendria: coneixerà moltíssims més futbolistes dels que pensa si seguira qualsevol partit d'esta competició.

Per si no en fora prou, el fenomen també es dona en les banquetes, encara que en menor mesura: actualment la competició compta amb tècnics europeus com Jorge Jesus (Al-Hilal), Steven Gerrard (Al-Ittifaq), Cosmin Contra (Damac) o Nuno Espirito Santo (Al-Ittihad), entre altres.

I també somien desperts a Catar. A la històrica celebració de l'últim Campionat del Món s'unix la presència en la seua lliga de jugadors del calibre de Marco Verrati (Al-Arabi), Philippe Coutinho (Al-Duhail), Julian Draxler (Al-Ahli de Qatar), els exvalencianistes Rodrigo Moreno (Al-Rayyan) i Jeison Murillo (Al-Shamal), Mateus Uribe (Al-Sadd), Thiago Mendes (Al-Rayyan), Rafinha (Al-Arabi) o el veterà internacional espanyol Javi Martínez (Qatar SC).

Compte ací amb els inquilins de les banquetes: els espanyols Tintín Márquez i Pepe Murcia dirigixen l'Al-Wakrah i el Muaither respectivament, mentres que el exentrenador del Lille i el PSG Christophe Galtier, que va conquerir una lliga francesa amb el Lille batent els parisencs, va signar fa molt poc per l'Al-Duhail després de fracassar en la capital gal·la. Per la seua part, Leonardo Jardim, també campió en el seu moment de la lliga francesa amb aquell sorprenent Mònaco en el qual van despuntar Benjamin Mendy (Lorient), Fabinho (Al-Ittihad), Thomas Lemar (Atlètic de Madrid), Bernardo Silva (Manchester City), Kylian Mbappé (PSG) o Radamel Falcao (Rayo Vallecano), s'assenta en la banqueta de l'Al-Rayyan des del mes de juliol passat.

Per la seua banda, no és tan potent com les anteriors, però sí que està també en clar procés d'expansió. Així és la lliga dels Emirats Àrabs Units. Allí allarguen les seues carreres esportives futbolistes com el migcampista brasiler Allan (Al-Wahda), que va destacar en el Udinese, el Nàpols o l'Everton, Miralem Pjanic (Sharjah), el davanter internacional suís Haris Seferovic (Al-Wasl), el bètic Alejandro Pozuelo (Al-Jazira), el central destre que va fer carrera a Roma i Nàpols Konstantinos Manolas (Sharjah), el valencianista Fede Cartabia (Shabab Al-Ahli), el talentós davanter esquerrà Manolo Gabbiadini (Al-Nasr) o el mateix Andrés Iniesta (Emirates Club). En una lliga en la qual també va aterrar enguany Frank de Boer com a tècnic de l'al-Jazira, detectem aroma espanyol en les banquetes gràcies a Lluís Planagumà (Emirates) i Gerard Zaragoza (Khor Fakkan).

És allà, en els Emirats Àrabs Units, on un il·lustre de la pedrera valencianista, internacional en totes les categories de la selecció espanyola, continua traent rèdit a la virtut que el va portar a l'elit des que era un xaval que somiava i entrenava a Paterna: el gol.

Paco Alcácer García (Torrent, 1993) sempre va ser un puntal i una enorme promesa a l'escola del València i a nivell selecció. Es va fer lloc en el primer equip després d'una important cessió al Getafe i no va deixar de ser important fins a la seua eixida en estiu del 2016 rumb al Barcelona, lluint fins i tot el braçalet de capità. Tot i anar a menys, la seua carrera va viure bons moments lluny de la seua terra, sobretot en el Borussia de Dortmund, on va militar entre estiu de 2018 i gener de 2020. Després de dos anys al Vila-real, va mamprendre l'aventura emiratí de la mà del Sharjah FC, club que el va cedir l'estiu passat a l'Emirates.

L'opció d'un retorn a casa és un rumor quasi habitual cada estiu. L'últim no ho va ser menys, i tampoc és la primera vegada. Quan el de Torrent va signar pel Vila-real en el 2020 era conscient que existia un interés per part del València, però la situació econòmica del club impedia la tornada del davanter, que va acabar aterrant en La Ceràmica. I allò de l'estiu passat encara va ser més curiós. Paco Alcácer va sorgir com ua opció per a la davantera del València en els últims dies de mercat. El club que actualment encara té en propietat el jugador, el Sharjah, pagava tota la seua fitxa i ell estava disposat a acceptar un salari de mig milió net per temporada, un brut. La predisposició del valencià per a tornar a casa era tal que estava disposat a perdonar diners per jugar de nou a Mestalla.

Però Rubén Baraja va transmetre els seus dubtes sobre l'operació: el perfil de davanter que buscava el de Valladolid estava més pròxim al de futbolistes com Rafa Mir (Sevilla) que el d'Alcácer. En algun moment del mercat sorgí per sorpresa l'opció de Roman Yaremchuk del Bruges, i el tècnic va transmetre la seua preferència per l'ucraïnés per davant del valencià. Donades les circumstàncies, és una persona forta dins de la cúpula del club la que crida personalment al de la pedrera per a comunicar-li que la direcció esportiva s'ha decantat per l'ucraïnés. Així, frustrats tant el seu retorn a València com el mateix Alcácer, el Sharjah opta per signar amb l'Emirates Club la cessió del davanter per una temporada.

Tot i el el gir del destí, tot pareix indicar que el desig de Paco Alcácer és tornar o retirar-se vestint la camisola del club al qual ama. De moment compartix vestuari amb un mite com Andrés Iniesta i és un dels futbolistes amb més cartell i més valorats de la UAE Pro League. Acabada de complir la trentena, al de Torrent encara li queden alguns anys de futbol per a continuar fent el que millor ha fet sempre: marcar gols. Amb un ventall més o menys reduït lluny de la porteria rival i amb un compromís discutit per molts en alguns aspectes del joc, l'exvalencianiste continua sent un home d'àrea, un golejador. Això és l'últim que es perd.