La València blaugrana I. Entre la plaça del Rosari i el Polp

En l’edició 184 de Ferits de lletra, les càpsules de cultura i història que vos oferim cada dos diumenges Felip Bens i Josep Vicent Miralles, vos convidem a transportar-vos a la València blaugrana de l’últim mig segle, des dels temps del plom fins l’època daurada, esguitada sempre de moments més agres que dolços. Vos convidem a este viatge de dos episodis, que transcorre entre el Cabanyal i el Canyamelar, les hortes de Sant Llorenç i Orriols, el bar El Polp i tots els escenaris mítics del llevantinisme de finals del segle XX.

Es tracta d’una singladura íntima, on Felip Bens, autor del text i la locució, repassa les seues vivències llevantines, estretament vinculades als carrers de la València marítima. El pòdcast, que tindrà dos episodis, i del qual este és el primer, poua en la memòria d’un temps ja perdut, del qual som hereus, tot i que a voltes no en sigam massa conscients.

“Sí que vaig plorar, a llàgrima viva, 20 anys després, en el meu despatx, a soles. Jo planifiquí aquell ascens de Jerez. No revelaré amb qui pactí, però ho vaig fer. Per tots els llevantins però sobretot per mon pare i per mos fills Borja, i Felipo i Albert, els dos menuts que llavors no estaven ni en el pensament. Vaig reomplir els resultats dels aspirants, en les quinze jornades prèvies a Chapín, i vaig decidir que el Llevant UD pujaria allà, en Jerez. Vaig enredrar a Miralles i a Pallàs. Ells dos anirien a Andalusia i jo tancaria Levante UD. El libro del ascenso des de València, per a que estiguera a la venda set dies després en l’estadi. I així ho férem. Visquí sense emoció la fita de Jerez, sabent què anava a succeir. Treballava en l’ordinador i, de tant en tant, alçava la vista cap al televisor. No alberguí cap dubte ni amb l’1-0 en contra, ni quan Reggi cuinà a foc lent la vaselina de l’empat. Menys encara en vore a Rivera a onze metres del porter. Anava a succeir. Havia de succeir. I punt.

També sabia què faria després: telefonar a ma mare i després a mon fill major. I llavors fon quan plorí amb incontinència. El Llevant UD estava en Primera! Pensí en el nostre racó de la grada, en aquell minut de silenci, se’m feu el cos un borró, com llavors, i destensí cada múscul del cos, de pura alegria. No coneixia encara a José Luis García Nieves, però vaig imaginar que seria el dia més feliç de les vides de molts llevantins, com em confessà que havia sigut per ad ell, cinc anys després, quan escriguérem la Historia del Llevant UD. Jo ho vaig arreglar. Les partides s’arreglen, diuen els vells en els trinquets. Just això!”

Tot açò i més en Ferits de lletra, les càpsules de cultura i història que vos oferim cada dissabte, des de Plaza Podcast, Josep Vicent Miralles i Felip Bens.