Hui és 4 de juny de 2023. Fa set dies que anàrem a votar després d'una campanya electoral insípida i desconcertant. Una setmana de la derrota de l'esquerra. Una setmana, també, en què ens hem trobat de cara amb més campanya electoral. Una setmana amb un PP que es torna a veure guanyador i VOX, que envia un saludo ja des de tots els parlaments autonòmics espanyols –llevat del gallec–. Una setmana també amb el discurs que viene el lobo, però a lo Cospedal, és a dir, una advertència en diferido del que suposarà l'entrada de l'extrema dreta en parlaments i governs (des d'ací, una petició d'una humil ciutadana: prou ja de llegir i repetir el programa electoral de VOX a tall de predicció d'oratge advers, per favor).
Com déiem, 4 de juny de 2023. 4 del 6 del 23 que, sumant els dígits, fa 33. Cómo 33? Una setmana després d’aquell diumenge gris i plujós en què ens miràvem el cel amb preocupació –ja sabeu, el vot i tal–, hui tenim un diumenge també gris i plujós, però encarat amb esperança. Esperança perquè la pluja li va bé a Fernando Alonso.
Gran Premi d'Espanya de Fòrmula 1, a Montmeló
Si a La Paella Rusa, pòdcast d'aquesta casa, s'ha comentat alguna vegada que Nino Bravo és un personatge de consens –llistes de Ciudawho a banda–, el ben tornat a la competició reina del motor, Fernando Alonso, entra també dins d'aquesta categoria. La del consens. Justament ara, que l'esquerra –a l'esquerra del PSOE– anhela a la desesperada una candidatura de consens. Ara, que l’esquerra apurarà fins l’últim segon l'entrega de llistes, candidats, programes electorals i campanyes, a fi de trobar el consens i qui ajunte masses. I no, amb açò no estic comparant al Nano amb Yolanda Díaz, ni elucubrant boges teories entre ells, com ja s'ha fet amb altra diva de cabells daurats, Taylor Swift.
La veritat és que no estan sent bons temps per a alguns. Decepcions rere decepcions. Polítiques, però també amb el clima generat la passada setmana amb el cas Vinicius i Florentino i, de nou, el Real Madrid i el futbol. Un futbol que, lluny d'esdevenir l'espai per desfogar emocions i passions col·lectives, genera frustració i desconnexió, cada vegada més empresa.
Vivim, però, amb la F1 i la tornada de Fernando Alonso, l'altra cara de la moneda, un fenomen reconfortant d'identificació sense conflicte, de sentiment de pertinença sense alteritat. Una evasió amable i humil. Davant l'elegància d'un esport històric com el futbol, la F1 ens pot emular color gris asfalt, pudor de gasolina i soroll estrident. Tanmateix, la F1 és el que és i no ho amaga. És motor, és ostentació, diners i cotxes. És màrqueting, també.
"No m'interessen els joves, perquè ells no poden comprar un Rolex i els que segueixen la Fòrmula 1 sí que ho poden fer". Així és com descrivia Bernie Ecclestone l'aficionat tipus de la F1. La meua generació va viure les victòries de Fernando Alonso amb molt pocs anys, acostumats que diumenge de tant en tant el pare acaparara el televisor per posar Telecinco. Ara, però, ja entrant en la nostra adolescència i primera adultesa, torna el Nano, aquell tio prepotent i xulo que despertava tanta passió entre els nostres pares. I resulta que ara ens cau bé a nosaltres. Perquè ens desperta nostàlgia, però també perquè torna a la F1 padreando. Carismàtic, divertit, menys bord i més calmat, amb una història personal i amb una narrativa perfecta. Perquè tal com es diu a la política: dato no mata relato. I a pesar que Alonso fa 10 anys que no guanya una carrera i 17 que no guanya cap títol, a pesar que no guanyarà tampoc aquest Mundial, Alonso és esperança i és humor.
És aquesta la combi completa? Esperança i humor? Esperança perquè en algun moment veurem la 33. La 33a carrera guanyada per l'asturià. La 32, per cert, fou també a Montmeló. S'ha donat una obsessió col·lectiva el darrer any amb un número que Alonso diu abraçar. 33. 33. 33. Precisament aquesta ha estat l'estratègia del pilot de 41 anys que, sent de la quinta de Bisbal i Casillas, els avança per la dreta en qüestió de meme (ací padre no hay más que uno, Iker, querido). Abraçar el mem, això és. Arreplegant la creativitat de les xarxes –interactivitat–, amb carisma i amb una victòria que no arriba, Alonso ha aconseguit aqueixa connexió amb la gent. Amb la repercussió que té això hui dia, a més a més, per a les audiències i els números de vendes d’aquest esport.
I és que així és, Fernando Alonso és, per a la nostra generació el Padre. El tio que no seria amic teu perquè és més major –i així ho demostra amb la serenitat i l'experiència que desprén–, però el tio que admires perquè frega aquesta nova masculinitat desacomplexada. Masculina, sí, però amb escletxes de lliure albir que des de l'humor connecta amb les flors o la música swiftie. I amb l'humor també se'ns presenta desquiciadíssim, una mica com nosaltres. I pot estar-ho perquè té una història darrere. Se li permet estar-ho. A la seua primera etapa, el prestigi i el reconeixement social els va assolir amb victòries. Guanyar i guanyar, fins que ja no va guanyar. Alonso ve de la generació millenial, amb la frustració pròpia de no assolir aquestes victòries esperades, de no entrar en el model d'èxit establert per les generacions anteriors. I, ara, amb un valor propi i una marca personal irresistible, connecta amb aquesta GenZ mig trencada que no és capaç ni de plantejar-se poder assolir el model que tenien els seus pares, i que es refugia en l'humor i els memes per tal d'enfrontar un món advers i estrany. Això sí, sempre amb una estela d'esperança. Sempre albirant que si no és hui la 33, podrà ser-ho algun dia.
Foto: DPPI/AFP7/EUROPA PRESS
