Fernando Esteso, l'entrepà de braves de Los Iaios i el fracàs - Daniel Borràs

Ens encanta la derrota. No hi ha gens de poesia en el dolor, de veritat que ni rastre, però va dir Wilde o un d'eixos que quan estem en la merda, el que més ens agrada és afonar-nos encara més en la merda. Del fons del pou a una miqueta més al fons del pou. Propi o alié.

Jo tinc la història perfecta d'un perdedor, contada quan em vaig creuar fa ja alguns anys amb Fernando Esteso. “Abans era el protagonista únic, ara treballe per a fer un paperet”, em va dir. Per ací per Google trobareu la conversa completa. El paio va conquerir mitja Espanya, va guanyar una dinerada, va tocar més pits que ningú i va beure conyac a marraixes. Després res. De veritat, va ser estranyíssim vore un home una mica alegre i una mica apurat, amb careta de derrota, reconeixent que la vida normalment no ix bé. “L'últim que he fet ha sigut a nivell local, no m'han oferit res interessant, la veritat. I jo m'he cuidat de poc tirant a menys”. Quins ous, Fernando.

Fernando tenia un restaurant que també va fracassar. Va fracassar, va tancar. I sí, normalment són històries precioses. És injust, però usem el dolor alié massa vegades. 

El mes passat estava jo a Londres entrevistant gent de la moda i visitant el restaurant Lyle’s, en la zona de Shoreditch. Quina sort que a vegades, puguem anar a eixos llocs. El sopar (si sopar a les set i mitja es pot dir sopar) va ser a penes uns dies després que s'anunciara la llista del The World’s 50 Best Restaurants. El Lyle’s ocupava el lloc 54 d'una llista de 50; com quedar quart en unes olimpíades.

James, que estava en la cuina i és un dels amos, va tindre a bé xarrar una estoneta amb la nostra taula. Novament, em vaig interessar per la caiguda. Li vaig preguntar pel seu fracàs particular, estar en la llista B d'una llista que porta per nom La llista A. "James, quina pena ser el 54 no?". “Bé, el rap amb fetge i carxofes que t'has menjat hauria sigut exactament el mateix i el 54 de 100 no està tan malament”. I tenia tota la raó perquè al final el límit de la derrota no és ni de bon tros el límit de l'èxit. El menjar era elegant i estrany i el café el van servir en un decantador preciós. No necessites molts números menys en una llista perquè això siga cosa bona.

Al final del sopar tastem un formatge de Neal’s Yard Cheese, un Riseley fantàstic. I continuem parlant sobre què significa arribar lluny o no. James va dir que no poder continuar fent el que vols podria considerar-se una cosa roína, però que els assoliments han de mesurar-se sempre amb les teues expectatives. “I amb les teues necessitats”, va matisar. Si no compres coses de 1.500 euros, supose que no necessites guanyar 1.500 euros de més. La vida és prou senzilla. Hi ha una cançó de Meat Loaf que diu: “et desitge, et necessite, però no hi ha forma que arribe a voler-te. Dos de tres no està malament”. Aconseguir dos de tres coses no està gens malament.

En els descansos de l'institut anàvem a un bar que estava dins d'una església. Li déiem el Bar de los Iaios. No he tornat a anar per allí. A vegades anàvem a un altre que estava a prop de Mestalla i jugàvem al truc (passant de la classe de literatura, ja veus); unes altres a cals iaios a demanar el bocata i menjar-nos-el al carrer. Jo aparcava la moto a la porta, una Runner; quina moto més lletja. Molta gent demanava un entrepà de braves. Un entrepà que era un plat de creïlles braves entre pa. I ja. Jo també me'l vaig menjar diverses vegades. I era, aparentment, un fracàs gastronòmic dels enormes perquè un entrepà de braves? De veres? En venien desenes cada dia. L'entrepà de braves és la meua tercera història de fracassos perquè això em van dir una vegada que ho vaig demanar en un altre bar, intentant imitar el plaer culpable dels meus descansos. "Això no pot ser, no pot estar bo, segur que no vols una altra cosa?". Vaig assumir equivocadament la derrota i sí, vaig demanar una altra cosa.

Però a vore, si en el meu barri es venien entrepans de mero. De mero d'eixe que és peix espasa. Entrepans de mero...

Nosaltres som d'aquells que sublimem allò terrible mitjançant la creació. La major part de les vegades perquè és l'única manera que tenim de suportar esta horrible exigència estètica. “Al final cal pencar amb la invencible presència de la realitat grollera”, va escriure Carlos Berlanga. L'estètica del perdedor és, a la fi, estètica. Veiem un muntó de fracassos on no n'hi han.