VALÈNCIA. (EFE/Eva Batalla) El escriptor Ferran Torrent (Sedaví, 1951) explica que la seua afició per contar històries li ve d'adolescent, que li té pànic a la fama, que li agraden les barres de bar i que un dels seus punts de referència és l'Estació del Nord de València i els quatre quilòmetres que l'envolten.
-Diu que de menut ja era bon contista. Això ja deixava vore la seua vocació per l'escriptura i la lectura?
-No sé si era vocació o que en aquella època hi havia menys distraccions i per això la gent tenia més tendència a reunir-se, xarrar i comunicar-se que ara. Jo era molt aficionat a contar històries, des d'adolescent. Com els meus amics no llegien, jo els contava històries dels llibres i era com si ells llegiren. En aquell moment llegir era per a mi una distracció quan s'acabaven els jocs en la plaça. Tenia el mateix costum que tinc ara, sobretot a l'hivern: anar-me'n al llit a les huit de la vesprada per a llegir.
-Quins eren els seus referents literaris?
-N'hi han molts, sobretot de novel·la tradicional. Els russos del XIX, els francesos, la literatura nord-americana dels anys 50 i 60, Ernest Hemingway, Truman Capote... He llegit tant que sincerament ara no sé quins serien els meus referents.
-També ha dit, no sé si de broma o de veres, que la seua verdadera vocació era la de ser cambrer.
-Ho he dit com una conya perquè els cambrers, d'alguna forma, són també contistes. En una barra és habitual que el cambrer et conte moltes coses i tu a ell també, i un dels ingredients d'un bon novel·lista és saber escoltar.
-És un bon conversador?
-Sí, soc molt bon conversador sempre que els temes m'interessen, i bon escoltador quasi sempre amb tots els temes. M'agrada sobretot parlar amb la gent major, amb els qui recuperes formes de vida que ja s'han perdut, coses que has oblidat, com les transformacions urbanes en els pobles, que han sigut enormes, més radicals. Les persones a vegades no tenen cultura però tenen vida, que és una forma d'experiència.
-La ciutat de València és l'escenari de moltes de les seues novel·les. Quines són les seues virtuts?
-Les seues virtuts són la seua vida, la seua activitat. Per a un novel·lista que utilitza molts personatges l'espai de la ciutat és molt important. Un dels meus punts de referència és l'Estació del Nord. Solc agafar el tren en Alfafar i en 7 minuts estic en la ciutat. I quan vinc em moc en una àrea d'uns quatre quilòmetres, on estan les llibreries, restaurants i comerços que freqüente. Són els que conec de sempre.
-És un gran aficionat a la gastronomia, però és més de restaurant de barri o d'alta cuina?
-Més prompte soc aficionat a la taula. Em quede amb el restaurant de bon producte.
-I bon cuiner?
-No, no m'agrada gens. Menge molts dies fora. Anar a restaurants també em permet relacionar-me, conversar, perquè passe moltes hores sol, sense parlar amb ningú.
-A quin escriptor o escriptora s'emportaria a menjar i de tertúlia?
-A Quim Monzó, per exemple, som bons amics i fa molt de temps que no el veig. I a escriptors i escriptores que foren de la meua generació per a recordar temps i situacions. Els portaria també a la barra del restaurant Civera. Les barres de bar m'agraden molt.
-És una persona de manies per a escriure? Alguna superstició?
-Supersticiós no, maniàtic sí. Escric sempre al matí, el millor moment, perquè tens el cap buidat. M'alce matí, practique algun esport i em pose a escriure, sempre primer a mà i al sendemà el passe a l'ordinador.
-I acompanya l'escriptura amb una banda sonora?
-A vegades em pose fluixet a Montserrat Caballé o Puccini. M'ajuden a vegades a la situació que estic relatant en la novel·la. Per a relaxar-me m'estire en el sofà i em pose música clàssica o cants gregorians. Soc de gustos musicals molt variats i molt típics, dels anys 70 i 80, com els Rolling Stones.
-Ha abandonat les xarxes socials, per què?
-Va arribar un moment en el qual tenia 40.000 seguidors, i em controlaven molt. Una vegada estava menjant amb un amic i van penjar una foto i em va molestar. També em demanaven conferències, hi havia gent que em volia enviar la seua novel·la, etc. A la fama fa anys que li tinc pànic. Un dia et pots equivocar i hi ha gent que tota la vida et recordarà per un error que has comés. Si eres famós pel teu treball, el que has de fer és controlar i dosificar.
-Els premis també els porta malament?
-No m'agraden els premis institucionals i espere que no me'n donen (riu). He refusat premis importants però no per humilitat, sinó que m'incomoda tot el que és la perifèria del premi. Jo no estic dissenyat per a això. Al final el que parlarà de tu és el teu treball, no les medalles o els homenatges.
-És més de platja o de muntanya?
-Fan total de la muntanya i de llocs amb poca gent. La platja no la toque per a res. No m'agrada el sol, en soc al·lèrgic (amb diagnòstic mèdic), i tampoc la platja. Estic tan habituat a estar sol que quan hi ha molta gent m'atabale.
-Complete esta frase: l'edat m'ha ensenyat a...
-A ser més prudent, a tindre més paciència i a valorar més el dia a dia.