VALÈNCIA. Visita fallera a l'Exposició del Ninot, desenes de cartells explicatius escrits en castellà, cada volta en són més. Impensable fa només uns anys en una festa que va nàixer en valencià des de les classes populars.
Campanya publicitària cancel·lada de l’EMT de València, "Ens movem amb tu". Els regidors de Vox consideren que això d'escriure "amb" és catalanista-independentista i exigixen en castellà la retirada, que òbviament aconseguixen.
Concerts de Falles, el valencià ha desaparegut dels concerts gratuïts, així com dels concerts que es feien a la plaça de l'Ajuntament, al CCCC, a la plaça de la Reina i… També ha desaparegut de la Fira de Juliol, rebatejada com a Feria de Julio, on Bertín Osborne, Camela i Taburete, curiosament, són els caps de cartell. Sense el suport de les institucions, la precarietat fa encara més inviable viure de fer música, ja que la iniciativa privada no cobrix eixe forat. De fet, la Sala Repvblica, l'únic lloc privat de l'àrea metropolitana de València que programava regularment concerts en valencià com ara els de La Fúmiga, Auxili o The Tiets + Julietta –que va ser el primer que va patir el tancament–, continua clausurada amb excuses vagues. Molts grups han hagut de buscar emplaçaments alternatius com La Fúmiga, que anirà a Burjassot, o directament han cancel·lat concerts com li ha passat a Auxili.
En seu parlamentària un diputat de Vox critica que es contractara a Pep Gimeno el "Botifarra", fent burla del seu malnom. Si s'haguera anomenat Joe Williams the "Woothy Farrah" o el Pescadilla, no hi hauria hagut cap comentari sectari ni cap mofa. Però mira, un dels músics folklòrics més importants de l'Estat, premiat en època d’Alberto Fabra als premis 9 d'Octubre, té la mala sort d'haver sigut parit en valencià, i això, ara mateix, et convertix en enemic automàtic dels hereus de Franco.
Any Estellés, totalment ignorat i menyspreat per la Generalitat. El poeta del poble demostra com unes paraules ben lligades poden generar sentiments d’amor i d’odi, independentment de la llengua que utilitze.
La televisió pública valenciana, À Punt, ja ha començat per ordre de Presidència a emetre pel·lícules en castellà, sense massa èxit, i amb la nova llei seran més encara els continguts que emetran en la llengua de Cervantes. Amb l'excusa de "no discriminar" els valencians castellanoparlants que tenen 600 mitjans de comunicació en castellà, discriminen a tots els valencianoparlants amb una reducció del poc valencià al nostre abast: el de la programació de l'única radiotelevisió que podem vore en valencià –inexplicablement mai va arribar la reciprocitat amb IB3 i TV3.
Tot açò són fets, comprovables. Greuges a una cultura i una llengua que no deixa mai d'estar en la boca dels qui no la parlen, i que, evidentment, lluiten perquè desaparega. La cosa ve de lluny i ho analitza molt bé Carles Fenollosa en Irreductibles. El procés de substitució sembla imparable i, o fem alguna cosa com parlar en valencià als nostres fills, exigir el compliment dels drets lingüístics o mobilitzar-nos, per exemple, o es complirà el full de ruta establert per a matar una llengua, la nostra, el valencià.
Desprestigi. Apartar-la dels àmbits acadèmics, que desaparega dels fòrums de debat, que es convertisca en una llengua circumscrita a l'àmbit familiar i festiu, reservar-la a la intimitat és condemnar-la a l'extinció. En la Universitat Miguel Hernández d’Elx no hi ha cap classe de cap carrera que es curse en valencià. Com alguna tesi doctoral ha demostrat, cada dia es parla menys en l'àmbit privat i també en el públic, especialment per part dels nous dirigents. L'estadística recent del setmanari El Temps és clara, l'anterior govern usava el 75% del temps el valencià a les Corts, l'actual govern només el 4%. De fet, set dels nou consellers no han dit ni una volta "bon dia" a l'hemicicle, segons publicaven els companys. És la famosa disglòssia, on una llengua se suposa de prestigi –el castellà– i l'altra viu discriminada i arraconada perquè és tractada amb inferioritat.
Discriminació pública. En compte de foment del valencià, s’ha instaurat en l’Ajuntament de València, per exemple, l’eliminació del valencià. Al remat es vol instaurar un estat de por constant de perdre lectors si escrius en valencià, de perdre likes, de no arribar a més gent, que no t'entenguen, però especialment que et diguen "no sigues maleducat", "això està escrit en catalufo" o al clàssic caspós "escríbelo en cristiano que nos enteremos todos". Una estratègia d’invisibilització i discriminació perquè els parlants no utilitzen la llengua amb normalitat, amb arguments tramposos. Perquè la falta de repercussió és molt relativa, Tacho, l'artista d'Arrimaeta, havia publicat 38 cançons en castellà. Totes les anteriors juntes no sumen tantes escoltes ni visualitzacions com l'única cançó que ha pujat en valencià. L'altra por, la del fet que t'ataquen per usar la llengua que et done la santa gana, és més una por a entrar en discussions o debats que no van enlloc, que esdevé autocensura per a evitar el conflicte o ofendre algun militant radical del monolingüisme.
Com a mostra: recorde que en 2017 va arribar un correu al València Club de Futbol d'un tal José, que encara conserve, i que deia literalment: "Estoy escuchando la radio ahora y han puesto una canción en catalán (hagi, seva, etc.) sobre las 9:55 h. Me parece una vergüenza". No li semblava vergonyós que s'escoltara música en anglés de Texas, reggaeton en castellà de Puerto Rico ni flamenc en andalús, li molestava una cançó dels Manel. Cal recordar que la ràdio del València CF apostava pel valencià i, per tant, era la seua llengua vehicular. El resultat d'eixa única queixa: es van eliminar totes les cançons en valencià de VCF Ràdio "per a evitar conflictes". Per cert, encara estem esperant la versió de l'himne del centenari en valencià, promesa en la seua presentació, i que mai va arribar. I a esta pas serà com el tren Gandia-Dénia, no arribarà mai.
Reduccionisme. Centrar tot el debat en la suposada utilitat del famós: a més parlants, més útil. Repetir per activa i per passiva que el valencià és inútil, que no la parla ningú –de nou desprestigi– que "amb el valencià no vas a cap lloc", és una gran fal·làcia que hem de sentir constantment. Podem entrar en els beneficis del bilingüisme per al cervell, en com ajuda el valencià a aprendre altres llengües –jo mateix he aprés italià i francés amb facilitat–, com et possibilita accedir a una altra cultura o, fins i tot, com ajuda a previndre malalties mentals. També podem aportar dades concretes de valencians vivint a Catalunya, Andorra i les Balears que són superiors als valencians vivint a qualsevol altre país del món, als quals parlar valencià els és útil i necessari.
Però més enllà de la simple utilitat intrínseca en el fet de conéixer dos llengües, el valencià val per al mateix que qualsevol altra llengua, comunicar-nos. A vore si ara l'anglés –això sí que és una imposició cultural– servix per a unir i el valencià per a enfrontar, en quin cap entra tanta demagògia?
Fractura. “Dividix i venceràs”, pensaren ja a l'antiga Grècia, i per desgràcia, funciona. Una divisió totalment artificial de la llengua fomenta dubtes, bàndols, desunió i, per tant, negació. Vox i els seus socis del PP han trobat en la RACV el còmplice necessari per a completar la seua desfeta, el "tonto útil", la banda de Torrente, que li fa faena bruta en xarxes a canvi d'almoina i palmadetes a l'esquena. Són els repartidors de carnets d’autèntics valencians. Aquells que aplaudixen que els xiquets deixen d'aprendre valencià, a canvi que s'elimine qualsevol referència a la unitat lingüística, mentre ells, el valencià, no el gasten mai amb la seua descendència i en fomenten la desaparició. Guanyar una batalla en el bàndol equivocat, el del feixisme colonial, és sempre una derrota covarda.
Trumpisme. Quan algú agafa la bandera de la llibertat per a afavorir uns pocs, la suposada llibertat es convertix en llibertinatge. Això passarà a partir d'ara, quan "seran els pares qui trien l'educació dels fills", com si no hi haguera pares terraplanistes, negacionistes, antivacunes o masclistes. Aleshores podran triar que no estudien ciències naturals, el canvi climàtic, el sistema solar, la teoria de l'evolució, el Big Bang, o que estudien hinduisme en compte de religió catòlica? No, que va, la llibertat trumpista abanderada pels socis PP-Vox és només per a deixar d'estudiar valencià, no vacunar-se, agafar el cotxe 4x4 i aparcar en doble fila i ocupar el carrer amb terrasses; per a tota la resta cap llibertat, de moment. Que no tardaran els radicals en voler exigir un pin parental perquè s'elimine l'educació sexual, ja que ens governen, triats democràticament, diputats condemnats per violència masclista que fan conferències antiavortistes patrocinades amb diners públics. Quasi res porta el diari... El Trumpisme, que no és més que una evolució dels Principis de la Propaganda de Goebbels, provoca discursos com "el castellano está en peligro en la Comunidad Valenciana", perquè la victimització del botxí és una de les seues màximes.
Demonització. Si dius “País Valencià”, terme històric des del segle XVII que per consens anàvem a adoptar en 1981, eres el dimoni. De fet, el Partit Popular se sent tan ofés per este terme que ha intentat tretze voltes vetar-lo en el Senat, sense èxit. En canvi, el terme “Comunitat”, inventat a correcuita a Madrid l'any 1982 per Emilio Attard, no sembla ofendre ningú. Ell mateix va reconéixer que la seua ocurrència "va ser una imbecil·litat", que ens reduïx a ser poc més que una finca o comunitat de veïns. I si País Valencià és el dimoni, el terme "Països Catalans" mereix presó revisable permanent, o fins i tot, tornar a instaurar el garrote vil. En este cas, molts polítics han fet tanta demagògia que un terme inicialment lingüístic, que fa referència a un territori on es parla una llengua comuna com pot ser la francofonia o l'anglofonia per a francés i anglés, siga usat com a arma política. Lingüísticament, formem un tot amb Catalunya li pese a qui li pese, ens agrade el terme o no –a mi no m'agrada i en preferiria un altre–. El que passa és que es barreja amb política per a inventar el fantasma del pancatalanisme, que sincerament, i per molt que estiga en la boca d'alguns polítics com una amenaça, no té cap força social, cap agenda ni cap grup polític arrelat ací que l'avale. És una Amenaça Fantasma, com eixa pel·lícula estrenada fa 25 anys, o com els gambosins. Simplement que els que van a caçar gambosins a les manifestacions o a les festes populars són neonazis violents, envalentits ara que estan els seus al poder en ciutats com València o Castelló de la Plana.
Personalment, continuaré escrivint, pensant i parlant als meus fills en valencià davant de tot el món, per moltes mirades de desaprovació que reba en segons quins llocs. M’agradaria que els que usen la llengua per a dividir i traure rèdit electoral feren el mateix, però hem vist que això és una quimera. Perquè la llengua no la salvaran els polítics, la salvarà, com ha fet durant tants segles, el poble, els valencians. I les polítiques contra la llengua són en realitat polítiques colonialistes contra el poble, contra la gent, que patim l'odi a la diversitat i la riquesa de la nostra terra a la qual volen convertir en un residencial vacacional sense identitat.