VALÈNCIA. Si pensem en llocs ideals on viure, a sovint ens venen al cap poblets com Monreal (Alemanya), Montlluís (Occitània) o algun llogaret perdut en l'Egeu, amb les cases emblanquinades. Tots busquem paradisos vèrgens. Per això no en queden i, per tant, és molt probable que, al remat, tampoc ens agraden massa per a habitar-los, amb les molèsties per a la vida quotidiana de les hosts de turistes que tot ho condicionen. Així i tot, de forma inevitable, tendim a ensomiar amb llocs que estiguen lluny del ritme de les grans ciutats, potser influïts per espais de la nostra infància com l'aldea gal·la d'Astèrix i Obèlix o la Flake de Vickie.
Per què construïm, llavors, finques per a viure? Quan i com començàrem a decidir que allà on hi havia el solar d'una casa enderrocada posaríem un edifici amb deu vivendes? En quin moment els pobles valencians perderen la perspectiva dels campanars de les esglésies i trencaren l'alba envoltats de blocs d'habitatges? I sobretot, per què? Negoci? Estètica? Desig? És realment necessària l'edificabilitat en altura? En totes bandes? Igual en Dacca (Bangladesh) que en Benifairó de les Valls?
Esta setmana he pensat molt en Javier Goerlich, l'arquitecte més decisiu perquè la València que hui coneixem siga com és i no de cap altra forma. Per fi, ja sabem molt més de la vida i l'obra del mestre valentí, fill d'un diplomàtic de l'Imperi Austro-hongarés. Cada traç i cada línia de Goerlich obri un debat (o almenys una tertúlia o fins i tot dona una lliçó) sobre el passat recent, el present i el futur del cap i casal. Cada projecte seu ens regala una reflexió sobre els problemes (i els reptes) actuals de la capital dels valencians: si ha de créixer i com, la gentrificació, la turistificació, la identitat, la relació amb els seus habitants de qualsevol classe social. Etcètera.
Entre els seus projectes trobareu moltes meravelles, però entre elles, també, una estampa terrible: una avinguda que perfora com una barrina percutora la Ciutat Vella pel seu cor. El bulevard avança pel costat del Mercat Central i de l'església de Sant Joan i se n'enfila, recte com un fus, de la mà dels arbres, les faroles, els tramvies i algun vehicle, cap al riu Túria. La idea, en bona veritat, l'havia desplegada l'arquitecte Frederic Aymamí l'any 1907 i fon beneïda per l'esquerra republicana valenciana en 1912, convençuda que estava en sintonia amb el corrent higieniste que recorria Europa. La falta de liquiditat municipal ajornà les obres fins a 1939, quan l'alcalde del nou règim, el Baró de Càrcer, encomanà a Goerlich –arquitecte municipal des de 1924– que reprenguera el projecte que ja havia redissenyat en el 28 i que el posara en marxa.
No els enganyarés: el dibuix de la barrina percutora de Goerlich mostra un bocinet d'una ciutat afable i seductora, on els vianants estan pertot arreu, mudats com si foren parisencs i els vehicles –un– a penes tenen més presència que la merament decorativa; les finques, rematades amb casalicis neobarrocs, donen a l'escena un atractiu aire cosmopolita. Certament, d'entre els molts epítets que es podrien dir de Goerlich, potser el més transcendental és que fon el patriarca de la València moderna, amb la qual cosa, i al marge que estiguem més o menys a favor de les seues propostes urbanístiques, hi ha una cosa òbvia: l'arquitecte d'arrels en Bohèmia va saber il·lusionar els seus coetanis amb un terratrèmol d'idees que connectava València amb allò que s'estava coent en les principals capitals europees.
Un cert neguit ens acaça en traslladar aquelles idees al nostre temps. És l'avinguda de l'Oest el mateix cas de l'avinguda de Blasco Ibáñez? No hi han certees històriques a l'abast per a determinar si darrere del desenrotllament de l'avinguda de l'Oest en l'any 1940 glatien foscs interessos econòmics, que sí foren el principal motor de la pretesa prolongació de Blasco Ibáñez. En totes les altres coses les coincidències són inqüestionables en els dos casos: en un principi l'esquerra va vore-ho amb bons ulls i després la dreta va executar-ho (o intentar-ho); feia dècades que s'havia posat en marxa la idea i allò va provocar incertesa entre els veïns i, per tant, la degradació i l'abandó del barri; el procés dilatat en el temps provocà també l'aparició de solars; hi hagueren expropiacions… I en l'avinguda de l'Oest es va donar un canvi poblacional, un fet que, en el Cabanyal del segle XXI i amb el projecte de l'avinguda soterrat, està succeint igualment. En definitiva: en 1940 com en 2001, quan la Generalitat aprovà el Pepri, que hui ja és passat, es va donar un agut procés de gentrificació, a sovint indesitjable, encara que a voltes siga, en un cert grau, necessària.
Deixant al marge l'allau d'interessos polítics i econòmics que hi hagueren –o pogueren haver– en un cas i en l'altre, existix una idea teòrica, urbanística, arquitectònica, amb la qual estarem d'acord o no, però que és lícita: oxigenar la ciutat, obrir amples avingudes, construir vivendes noves, edificis moderns, amb un criteri estètic determinat i, així, millorar en definitiva la qualitat de vida dels ciutadans. No és menys cert que tot allò que era una tendència habitual en Europa a primeries del segle XX, des de la idea de la regeneració dels centres urbans –i que va esdevindre una imperiosa necessitat després de les desfetes de la Segona Guerra mundial– està hui desfasat. I també fa trenta anys, clar. Huit dècades més tard –amb la distorsió que de forma inevitable genera la distància temporal– la idea teòrica de Goerlich pareix en sintonia amb el seu temps i amb la necessitat de marcar les directrius d'una ciutat canviant i en expansió; també pareix que no mirava pèl a l'hora de destrossar la trama urbana originària de la vella Valentia i una bona quantitat d'immobles d'indubtable valor patrimonial. Tot açò des del pla teòric, la qual cosa no vol dir que massa a sovint els polítics –de tota època, de tot temps– no empren i s'aprofiten dels arguments teòrics més convincents per a ocultar uns altres interessos.
Més enllà de totes estes disquisicions, subjau una qüestió essencial, que segur es plantejaria Goerlich en la reforma de l'avinguda de l'Oest i també els defensors i promotors de la prolongació de Blasco Ibáñez: voldrà la gent viure en pisos, en blocs de vivendes? I nosaltres ens en plantegem una altra, amb certa perplexitat: quin atractiu troba la gent que, tenint alternatives, decidix viure en grans edificis? Per què a València, que ha absorbit molts dels pobles que l'envoltaven, ha fet tanta fortuna l'opció de mudar-se d'una casa a un pis?
Més enllà de l'existència de ciutats tan horitzontals com Los Ángeles, Sidney o Toronto (estes dos últimes entre les 10 de millor qualitat de vida del món), les finques estan associades al progrés i a la modernitat de les ciutats (siga cert o no) de la mateixa manera que, a nivell individual, durant dècades, abandonar la vella (i destabacada) casa unifamiliar per a mudar-se a un esplèndid edifici va ser un símptoma de creiximent socioeconòmic (siga cert o no, de nou).
En els 60 la idea del piset va fer furor. S'ha explicat que el desenrotllisme tingué molt a vore amb ciutats que acolliren migrants per a les noves indústries, però a més hi havia una convicció íntima de que per a ser algú calia mudar-se a una moderna finca. I així va succeir, pertot arreu. En el Cabanyal també hi hagué migració interior: gent que havia viscut sempre en cases, i s'ho pogué permetre, es va desplaçar al Canyamelar, que en eixos anys es convertí en un oceà de grues, amb la consegüent destrucció, en esta part del poble, d'una enorme estructura originària de cases baixes.
Com succeí en tants pobles de la costa valenciana –amb fanecades de cultiu repensades per al taulell–, qui es podia permetre no vendre la terra a preu d'or per a que feren una finca? No era, en realitat, un procés molt distint al que ara es denuncia: opes hostils bastides sobre una qüestió enigmàtica: per què la gent s'estimava (s'estima, encara) més la vida en finca?
A banda de la funció icònica que representa un gratacel singular o, més encara, un downtown reconeixible, la vida en pisos té, d'entrada, un benefici obvi per a promotors i constructors: el solar i el procés és (molt) més rendible com més alt siga l'immoble. Es poden llegir en línia moltes defenses acèrrimes de les ciutats verticals, apel·lant a la sostenibilitat, però sovint és prou amb rascar una miqueta per a discernir que darrere s'amaguen els interessos de les corporacions que operen en les grans urbs. Sorprén, a més, que esta aferrissada defensa de la verticalitat en nom del bé comú no s'acompanye de l'explotació de les enormes potencialitats que precisament tindrien les ciutats verticals si s'actuara de forma programada i amb criteris ecològics, per a la generació i ús d'energies netes, reciclatge d'aigües i residus, planificació de transports públics i un llarg etcètera.
Alguns ens hem plantejat durant anys per què València no creixia de forma horitzontal cap al secà, evitant fer-ho a costa de la fèrtil (i fràgil) horta, com ha passat ben majoritàriament. No ho sé. Potser açò que dic és això que ja està succeint en els màrgens de la pista d'Ademús, on es troben oceans d'adossats i xalets amb escassa planificació, de forma un tant casual i caòtica.
Sí sé que els valencians tenim una pulsió innata per enderrocar i tornar a construir, per començar de zero, per la catarsi periòdica, en definitiva. ¿Com, si no, s'explica que tingam un país de falles, fogueres i gaiates, que estén la purificació a través del foc i la llum de Benicarló a Torrevella?
I quasi tant com la catarsi ens agrada estar a la moda. I encara que a sovint arribem tard i malament, té igual. Com ens diu Kerouac, allò important és el camí, no el punt d'aplegada. I pareix ser que a nosaltres allò que ens agrada és provar i provar, a sovint fora mida. Per això, potser, tenim pobles de 500 habitants amb un terme enorme i més finques que cases. I si un dia, de sobte, irromp un urbaniste d'èxit que posa de moda viure baix terra, no patiu que no mirarem pèl a l'hora d'enderrocar tot allò que destorbe per al propòsit. Catarsis i modes. Són les nostres constants i les coordenades vitals com a valencians.
És arriscat respondre de forma taxativa a la pregunta que encapçala este text, però podem deduir que sí, que a pesar de ser la primera generació dels Goerlich valencians, Javier ja es va amerar ben rebé de la nostra identitat, en les antípodes, precisament, d'aquell refrany popular valencià: "no deixes senda vella per novella". Sí, som just açò però al contrari. Que sí, que ho hauria fet, sospite i em tem.
* Una crònica i un pretext: Javier Goerlich Lleó. Arquitectura i urbanisme a València (1914-1962). Amando Llopis, David Sánchez [coordinadors] (Ajuntament de València, 2018).