La memòria alternativa del barri del Cementeri d’Alacant - Manuel Lillo

ALACANT. A tocar de l’espai que aglutina els mausoleus de les famílies opulentes, les fosses que encara recorden la criminalitat del franquisme i els cognoms aborígens esculpits a les làpides hi ha l’empobrit barri del Cementeri. Este racó d’Alacant, ubicat en un dels extrems del terme, acull menys de mig miler de persones i ha esdevingut els últims anys tot un reclam de morbositat i paternalisme innecessari. I representa, també, la microhistòria d’una ciutat inacabada i d’esquena a si mateixa.

A les voreres del Vial dels Xiprers, que connecta el tanatori amb la infraestructura del descans etern, s’observen plantes de residus, de reciclatge, tallers de vehicles, cotxeres d’autobusos i fàbriques de materials dispars com ara fusta o marbre. L’economia alacantina diferenciada del turisme resta allunyada d’una població amb poques possibilitats laborals més enllà d'este sector o de la incorporació al funcionariat. Eixes empreses conviuen amb l’històric bar El Loco, freqüentat pels veïns, i amb un dibuix de benvinguda al barri que fa gala de la seua religiositat intrínseca.

La religiositat, vinculada a la població gitana, fa pensar que el Cementeri ha sigut la destinació dels veïns d’esta ètnia des d’èpoques ancestrals, tot i que no és ben bé així. L’arribada dels gitanos no s’experimenta fins a ben entrats els anys 60, quan els cultius de tomaques i les possibilitats de la ferralla –hi havia un temps en què era molt més generosa que no ara– van estimular l’establiment d’estes famílies, un fet multiplicat amb l’expulsió dels desafavorits que ocupaven barraques en els barris més deteriorats del terme municipal.

Si Alacant volia amagar –que no eradicar– la pobresa que feia enrogir els mandataris, la solució trobada va ser concentrar-la en uns pocs punts concrets. Així, el barri del Cementeri es convertia el nucli on podien emigrar els expulsats de Montoto, del Parc Ansaldo o de Casalarga després que l’Ajuntament, a mitjans anys 90, mirara d’ocultar que el bon moment econòmic de l’època tenia una contrapartida evident.

El Cementeri mai no va ser un barri ric, però donava per a viure amb una dignitat acceptable. Els primers pobladors van ser els funcionaris de l’espai dels difunts, quan va ser traslladat de Sant Blai a la ubicació actual coincidint amb l’anomenada grip espanyola de 1917-1918. Gradualment hi arribarien persones que complementaven faenes precàries –no tant com les d’ara– amb treballs necessaris per al lluïment de la posteritat: escultures necrològiques, figures, làpides o el manteniment de tombes encomanat per famílies acomodades eren alternatives benvingudes. Alhora, les oliveres disseminades recorden que l’agricultura també tenia el seu paper en esta zona posteriorment tan degradada. La granja de l’empresari Vicente Marcos, de l’automobilística urbana Masatusa, era el racó del qual els més necessitats acostumaven a traure l’aigua sobrant, sovint arreplegada sense autorització prèvia.

Aquella dinàmica, que tot i no ser pròspera era suportable, s’ha transformat en la vulnerabilitat més insultant. A les primeres cases de la zona que va dissenyar l’arquitecte Fajardo i que acollien els enterradors conviuen famílies que acumulen una desena de fills. Famílies refugiades en immobles amb finestres trencades i cables que pengen perillosament per a garantir un mínim de llum. La llum, precisament, ha de ser enganxada per molts veïns que en la millor de les situacions perceben 420 euros mensuals de pensió o d’ajuda i no poden fer front a una despesa tan disparada com la de l’energia. En alguns casos, les ONG han mirat de trobar solució amb altres companyies que no han fet sinó augmentar el deute, sovint multiplicat mentres un dels familiars cridat a la contribució econòmica de la llar passa una estada a la presó.

A tot això cal sumar l’estat deplorable dels carrers, amb escletxes que els parteixen pràcticament per la meitat –sobretot en la zona coneguda com el barri del Cura– i amb forats improvisats al terra que han hagut de ser rodejats amb tanques de trànsit. Este fracàs col·lectiu no estimula els polítics, que xafen poc la zona en època electoral per a prometre millores, segurament sabedors que treballar en un barri tan abstencionista no els assegura cap rèdit. Un dels pocs que sí que hi va anar en campanya va ser Gabriel Echávarri quan era candidat el 2015. Els consultats expliquen que els gitanos de la zona van saturar el col·legi electoral Pedro Herrero –a Ciutat d’Assís– per a omplir les urnes amb paperetes del PSOE a canvi de contrapartides que mai no van arribar. El desenllaç d’Echávarri va ser una imputació judicial que va anar seguida de la seua dimissió com a alcalde i d’una condemna posterior. Qui ho apunta mostra una foto amb ell, en què també figura l’exregidora Eva Montesinos. «No cumplieron su palabra y tuvieron la maldición gitana», conclou el veí amb plena convicció.

Qui de veritat treballa per a fer front a les calamitats locals són les associacions solidàries, presents en este barri tan atractiu per als youtubers i Callejeros de torn. Arquitectura Sense Fronteres mira de dotar d’instal·lacions i de vivendes els veïns que demanen, desesperadament, una solució que mai no ha procedit de l’administració. La paradoxa arriba a tal punt que esta ONG reforma cases com les dels primers enterradors, que són de propietat municipal i que estan incloses dins del catàleg municipal de patrimoni. La tasca la duen a terme sense permís ni ajuda de l’Ajuntament. En alguns casos, fins i tot, han de reformar de manera urgent immobles que es troben a tocar d’una demolició agònica i que convindria, en una situació normal, deixar caure i atorgar una vivenda en condicions als seus inquilins. Al Cementeri n’hi ha trenta buides, la majoria en mans de bancs i fons d’inversió que les mantenen tancades malgrat la sol·licitud que siguen cedides a canvi de ser rehabilitades. Mentrestant, veïns com un home d’uns 70 anys, que presumix del seu origen extremeny, habita una barraca de la qual van haver de traure a la seua dona, més desmillorada que ell, traslladada a una residència pels servicis socials.

Tot això ocorre quan els veïns que habiten la zona en situació legal paguen per un servici de neteja d’efecte invisible en descampats i carrers en què la brossa s’amuntona de manera exponencial. Estos problemes tan estructurals requerixen solucions tan senzilles que pareixen difícils de creure de tan evidents com són. «En las zonas construidas no hay basura. En los parques con columpios no hay basura. El problema es que no tenemos nada de eso», protesta un veí mentre prepara un putxero a l’aire lliure. L’exemple el posa en el camp de futbol del barri, de l’equip anomenat Rayo Cemen, que no està federat però que en forma part de l’imaginari. La instal·lació, de futbol sala, amb porteries i cistelles de bàsquet, servix també com a escenari de festes improvisades i resta impol·lut quan no hi ha ningú.

El mateix argument val davant la manca de treball. «¿Piensas que nadie quiere trabajar?», pregunta una veïna, que argumenta que tots volen fer-ho, que tots volen tindre una vida tranquil·la, que «nadie quiere tener que engancharse a la luz», que tots volen disposar de recursos, de temps lliure i tindre una vida que no implique haver de passar per la presó. El problema, diuen, és la manca d’atenció permanent, l’absència d’un interlocutor municipal que estiga al cas de la disponibilitat de tants veïns i veïnes en edat laboral per a desenvolupar treballs basats en la força o en altres atributs que no requerixen estudis, que escassegen al Cementeri. «Es muy fácil decir que no queremos trabajar: así se quitan la responsabilidad y los culpables somos nosotros», denuncien.

El treball d’entitats com Arquitectura Sense Fronteres o GRAMA, Grup de Recerca Agrícola Metropolitana d’Alacant, donen validesa a l’argument anterior. Els últims mesos han desplegat projectes que han implicat el veïnat i que han servit per a ensenyar oficis relacionats amb el cultiu o la construcció. Esta inquietud, agraïda pels beneficiats, contrasta amb el prejuí dels visitants, que tendixen a responsabilitzar-los de la seua desgràcia. Hi ha, de fet, qui recorda un agent de la Policia Nacional fent comentaris sobre el presumpte elevat preu de les sabates d’un veí que feia cua per a obtindre menjar solidari en l’etapa més aguda de la pandèmia. «¡Se preocupan por el precio de unas zapatillas y no de que pasemos hambre!», lamenta qui explica l’anècdota